La sensació que Enric ja no estava, i el meu cap desordenat, em va robar la son. Hi havia una cosa que no havia contat a Josep, i això em torturava. I si no era un detall sense importància? I si m’equivocava? I si vaig veure al seu assassí?

Estava gelada, notava el fred dins del meu cos. Era aquell tipus de fred que se't clava als ossos i no desapareix. Un silenci esgarrifós, no obstant contradictòriament, ple de sorolls provocats pels meus pensaments que s’amuntonaven al meu cap. Un remolí temors i dubtes. Cada pensament era un interrogant sense resposta. Necessitava parlar en algú, allunyar totes aquelles ombres del meu cap. Vaig traure el telèfon i vaig marcar el contacte d'Andreu. No esperava una resposta, ja que Andreu mai agafava les cridades. El seu mòbil era un aparell de decoració. O el tenia apagat o el tenia sense so o hi era perdut per qualsevol lloc. Anava a penjar quan per sorpresa, vaig sentir la respiració del meu amic. Després, un "hola" mig ofegat i de nou silenci. Aquest silenci va durar una estona llarga. Andreu era aquell tipus d'amic que podia escoltar i desxifrar els silencis. Era un gran traductor de pensaments, hi fórem presents o no. Era una persona tranquil·la i tranquil·litzadora, però, aquesta vegada notava la seua respiració angoixada. Vaig deduir que també havia estat a comissaria. Finalment, ens van eixir les paraules i ens vam contar mútuament com havia anat a l'interrogatori. Ningú dels dos havia contat res del que va passar després de l'incident del carrer. Vam deixar de parlar i ens va inundar un altre silenci. Silencis, vam estar així una estona, fins que ens vam acomiadar.

Però realment existeix el silenci? Dins del meu cap sempre hi ha soroll, i l’exterior també. Intente deixar de sentir els sorolls o els pensaments i mai puc aconseguir-ho. I ara, menys que mai. El silenci i la màgia s'entrellacen, els dos tenen el poder de transformar, i si no creus en ells deixen d’existir.

Recorde haver tingut aquella sensació de desconeixement i desconfiança cap al nostre amic després del que havia passat al carrer principal amb ell i aquell desconegut. Cap de nosaltres va obrir la boca, sols ens vam quedar contemplant la dolenta imatge d’Enric llançant-se al damunt de l’home, i crec que el nostre amic va sentir les nostres mirades a l’esquena perquè es va girar espantat buscant algú que li explicara el que acabava d’ocórrer. Ningú ho va fer. Vam observar com el nostre amic s’incorporava i es posava a córrer, no vam anar corrent darrere d’ell, de fet, va ser l’última vegada que el vam veure. Tots espantats el vam deixar marxar. Ara recorde la seua cara desencaixada i plena de terror. Feia mesos que es mostrava bastant estrany. Semblava absent en les nostres converses i davant de qualsevol assumpte es manifestava desconfiat. Però, jo mai vaig preguntar. De nou em sentia culpable.

Uns minuts després de l’ocorregut vam tindre la idea d’anar a sa casa per parlar amb ell del que havia passat, i just en l’instant en el qual nosaltres ens apropàvem a l’entrada de la casa vam observar com un home amb gavardina i barret eixia del seu portal espaordit. Enric no va respondre al timbre i tampoc a les trucades. No obstant, en aquell moment no vam pensar en res estrany.

Eren les set del matí quan el timbre va sonar. Em vaig alçar i vestir abans d’acudir precipitadament a la porta. Era Josep. La seua visita no l’esperava.

Josep tenia un to greu a la veu, com si alguna cosa el preocupara, el vaig deixar passar mentre m’explicava que feia tan de matí a ma casa. No havia aconseguit dormir. Jo de seguida el vaig entendre, ja que era just el que m’havia passat a mi. De nou, el vaig mirar als ulls, i vaig veure aquella mirada tan distinta d’aquella que recordava. Una mirada plena de tempesta. Es va encorbar, va tancar els ulls i es va tapar la cara amb les mans. Es va enfonsar. El veia ben diferent del que havia sigut. Però aquella mort ens havia canviat a tots.

Quan va recobrar la seua compostura, vam començar a parlar d’Enric. Tots dos, va explicar moltes anècdotes i memòries que havia fet amb ell. Mescla de plors i rialles. Rialles que recordaven els temps feliços. Plors que ens portaven de nou a la realitat perversa.

Unes hores després de l’arribada inesperada de Josep, va arribar Andreu, no per casualitat, com Josep, sinó perquè havíem acordat dinar junts en ma casa per evadir-nos una estona de la realitat. Quan va veure a Josep, el seu semblant va canviar. Però, jo no li vaig donar importància. Tots allí era com si els quatre estiguérem reunits de nou. Enric ja no estava físicament, però seguiria vivint per sempre als nostres records.

Un dels records que em va vindre a la memòria va ser el d’aquell dia d’hivern en el qual vam sortir a passejar baix la pluja i vam acabar mullats, i amb un refredat, que ens va durar unes setmanes, però, sé amb certesa, que a pesar del fred que vam patir tots, ningú de nosaltres no ho haguérem canviat per res. Em va inundar el record de quan estàvem rient i ballant baix aquella pluja gelada. I en un moment que Josep i jo ens vam agafar de les mans, el vaig mirar als ulls i vaig reviure aquells sentiments que pensava superats i vaig saber que a pesar dels anys que havien passat, seguia sentint alguna cosa per ell. I va ser aleshores, quan trencant la màgia d’aquell moment, amb el subtil record del que mai seria, Enric, va mencionar entre rialles una de les seues frases, tan oportunes a vegades, de pel·lícules, llibres o cançons. ‘’ No m'amenaces amb amor, carinyo. Anem a caminar sota la pluja’’. I després de tots els anys que havien passat, aquell record encara aconseguia traurem una lleugera rialla mesclada amb la melancolia que suposava el fet d’haver recordat el meu primer amor.

Soledat. No sé la raó per la qual aquesta paraula fa tanta por. Potser és el que significa, o el que representa. Estar sol és no tindre a ningú amb qui compartir la teua vida, és celebrar aniversaris davant d’una finestra amb cap trucada perduda o cap missatge felicitant-te. Mentida. La soledat no significa això. Tots estem sols. Però estar sol no comporta no tindre a ningú, sinó no tindre’ls en els moments en els quals ho necessitem, encara que això no sempre es culpa dels que t’envolten. I igual que la màgia minora amb el pas del temps, la sensació de soledat cada vegada és major.

Mentre estàvem asseguts al saló de ma casa, vaig descobrir que tenint als meus dos amics al meu costat, sentia una soledat profunda i angoixant. Em vaig adonar que després de la mort d’Enric res tornaria a ser com abans per molt que ho intentarem. Notava distanciament entre Josep i Andreu, no se que estava ocorrent però alguna cosa no anava bé entre ells.

Quan van marxar, de nou, van començar a sorgir els dubtes. Aquelles preguntes es repetien tota l’estona al meu cap. Unes hores més tard vaig decidir anar a la comissaria confiant que Josep ja hi estiguera. Abans, em vaig aturar un moment i vaig gravar un missatge de veu a Andreu per informar-lo. Volia que fora sabedor del que anava a fer. Segur que no era rellevant, però em quedaria més tranquil·la.

En arribar, estava nerviosa, les cames em flaquejaven i les mans em suaven com mai ho havien fet abans. Tenia la boca seca i sentia un nuc a la gola que m’impedia quasi respirar. I quan sols em quedaven uns pocs metres per arribar al despatx de Josep, em vaig aturar. El meu telèfon va sonar irrompent de manera prepotent en la sala i fent que tots els que estaven en ella es giraren per veure el que passava. Vaig notar com immediatament les meues galtes es feien roges al veure tots aquells ulls al meu damunt. Era Andreu, vaig despenjar, vaig escoltar la seua respiració accelerada i com, quasi sense alè, repetia interrompudament les paraules ‘’ No ho faces, primer he de contar-te tota la veritat’’. El meu cor es va fer petit de colp. Vaig notar com a mi també em començava a faltar l’aire mentre un pensament fugaç passava per la meua ment quasi amb por de ser pensat. Podria Andreu ser el responsable de la mort d’Enric? O millor dit, era Andreu el responsable de l’assassinat del nostre amic? Com podia pensar aquella cosa? Andreu era equilibrat i pacient, però i ara, perquè no volia que contara la veritat? I que havia que confessar? Tot aquest assumpte estava tornant-me boja.

Podem tindre plena confiança en algú? La confiança és una cosa molt valuosa, que igual que l’obtenim pot desaparèixer. La confiança és màgica, pot ser inclús més que màgica. Mitjançant la confiança es formen amistats, relacions, que poden durar tota una vida, o que de sobte s’esfumen. I quan açò ocorre, és molt difícil tornar a confiar.

Vaig seure a la cadira incòmoda d'aquell bar que hi havia davant de la comissaria. Andreu, nerviós, a penes podia mirar-me als ulls mentre parlava. Em vaig quedar paralitzada. No entenia la informació que acabava de rebre.

Josep era la millor persona que coneixia, preocupada, bondadosa i amable. Em van vindre a la ment un muntó de records que avalaven la definició que tenia en el meu cap sobre ell. Andreu estava equivocat. L’home amb gavardina no podia ser Josep. Vaig notar com les llàgrimes que brotaven dels meus ulls baixaven ràpides arribant a la barbeta, on saltaven al buit fins a aterrar sobre la meua camiseta.

Josep mai faria mal a cap persona, estava segura, almenys fins a aquell moment. Però, per qué va eixir de casa de Josep disfressat aquella nit? Andreu l’havia reconegut, era un secret que havia guardat buscant una explicació. Andreu i jo, vam decidir que Josep ens devia una explicació.

De camí, em van vindre al cap les vesprades d’estiu de l’últim any dels nostres estudis. Andreu i Josep havien decidit anar a estudiar uns mesos d’Erasmus deixant-nos a Enric i a mi sols. Enric i jo anàvem al riu per passar l’estona, ja que la resta dels nostres amics estaven perduts per Europa i no tornarien fins a finals d’agost. Vaig recordar les nostres xarrades i em va cridar l’atenció una de les frases que sempre repetia. A pesar de repetir-la setmana si, setmana també, mai m’havia parat a reflexionar-la. ‘’La màgia encara està present d’alguna forma, observant i esperant’’. Enric deia que l’havia tret d’un llibre, la bruixa blanca, no obstant, ell l’havia editat per ajustar-la a les situacions segons li convenia. Sempre la recordaria fins al dia de la seua mort. Encara que no sé si realment la va recordar quan el van assassinar.

És veritat que la màgia està present en tot, encara que deixem de creure en ella de vegades sols podem acudir a ella per explicar el inexplicable. Enric era diferent de nosaltres. Enric mai va deixar de creure en la màgia. I a més, quan estaven en ell, ens feia creure que tot era possible. I per què no? Hi havia una esperança que res de allò que pareixia evident ho fora.