Després d'escoltar el relat de Tina, em va envair una sensació de neguit. Odiava pensar que durant aquells dos anys havia patit d'aquell mode, mentre la meua vida seguia com si res. Quant dolor, quantes hores en blanc i nits eternes havia passat. I jo, la seua millor amiga, sense saber-ho ni pressentir-ho si més no. Hauria desitjat esborrar el temps, arrancar aquells dos anys de la cadena dels esdeveniments i refer-lo tot, protegir-la amb totes les meues forces.



Però tot allò ja estava escrit, gravat a foc, i era impossible modificar-ho. Si volia actuar havia de ser en eixos moments.



-Ho solucionarem, Tina, jo t'ajudaré.- A Tina li tremolaven les mans, com si el record del seu propi passat la sacsejara des de dins, desestabilitzant-la, espantant-la.



Així, decidim traçar un pla; l'objectiu principal era el laboratori. Pepe es va oferir per a colar-se, al cap i a la fi ell era infermer, fingiria tindre assumptes que resoldre en l'edifici i obtindria informació sobre el passat de Tina.



Al matí següent Tina es va acomiadar de Pepe, que eixia de casa vestint bata blanca, espantat pel que podrien desencadenar aquells esdeveniments. Però qui més em preocupava era Tina. En la seua mirada podia veure's la preocupació cremant, la seua ment precisa plena de gom a gom de preguntes; Eixiria bé? Què aconseguirien esbrinar de tot allò? Durant la nostra espera al retorn de Pepe, semblava incapaç de concentrar-se en qualsevol cosa, de sobte parava el que estava fent per a seguir l'irresistible corrent dels pensaments que li marejaven.



Després de diverses hores de silencis freds a casa de Tina, es va escoltar una clau girar en el pany de l'entrada i llavors va entrar Pepe, amb les galtes enceses i el pèl despentinat. Tina va córrer a abraçar-li i, després ell ens va mostrar una carpeta que portava a la mà.

-L'expedient de Tina.- Va dir Pepe, i ens va relatar com ho havia aconseguit.



Havia hagut d'improvisar, ja que li van fer una llarga llista de preguntes, sobre les seues intencions en entrar a l'edifici. Mentre parlava, Tina observava amb intensitat la carpeta, recolzada en els seus genolls, encara sense obrir.



-Tinc por del que puguem trobar ací dins, però es que he d'esbrinar la veritat sobre el meu passat.-



Ens asseiem els tres a la taula del saló i comencem a llegir detingudament les minúscules lletres en tinta negra que s'estenien per aquelles pàgines tan significatives. Un després d'un, els esdeveniments que havien definit l'existència de Tina i que havíem ignorat fins llavors queien sobre ella pesadament.



No era filla dels seus pares, sinó d'una parella amb pocs recursos a la qual, no s'especificava com, havien manipulat per a deixar anar a la seua filla. Durant el seu primer any de vida havia estat en aquell laboratori i l'havien sotmesa a tota classe de proves per una senzilla raó: Tina era superdotada, el seu coeficient intel·lectual sobrepassava al de qualsevol xiqueta d'aquella edat. No em va sorprendre quan ho vaig llegir, jo sempre havia sabut que ella no era com les de més, ella era implacable, astuta i precisa. Però ella estava confusa, quasi podia sentir-li preguntar-se; “no són els meus pares tots aquests anys han sigut una mentida?”



Però això no era tot, els seus suposats pares rebien una alta suma de diners per mantindre-la al poble, prop del laboratori, el qual havia visitat centenars de vegades sense que quedara prova d'això en la seua memòria. L'havien utilitzada durant anys per a estudiar el funcionament de la seua ment i replicar-lo per a aconseguir implantar-lo en altres persones. Havien disposat d'ella com d'una rata de laboratori, sotmetent-la a tota sort d'experiments i, sobretot, a enganys.



Eixa nit, després de tancar definitivament la carpeta i ficar-la sota una revista, Tina i jo parlem fins a vesprada. Vaig observar com el plor guanyava terreny a la fúria, fins que ens va véncer el cansament i decidim ficar-nos al llit.



Al matí següent vaig ser l'última a alçar-me i quan vaig baixar a desdejunar em vaig emportar una gran sorpresa els pares de Tina havien tornat.



— Bon dia Sofia què t'abelleix desdejunar? — em va preguntar la seua mare amb amabilitat.



— Café gràcies — li vaig contestar distretament.



De reüll vaig veure a Tina i a Pepe qui dissimuladament m'indicaven amb la mirada que mirara davall de la revista.



Sense alçar massa sospites vaig mirar davall de la revista i… els papers no estaven. Ràpidament vaig dirigir la meua mirada a Tina qui mantenia una conversa amb el seu pare, però jo sabia que el seu somriure era fals. La coneixia massa bé. Encara que per fora semblava que estava animada, per dins estava furiosa.



L'ambient en el desdejuni es notava tibant Pepe mantenia una mà sobre la falda de Tina per a evitar que esclatara. Però tots els seus esforços de mantindre la calma van ser en va Tina no va aguantar més i va esclatar.



— Es pot saber perquè m'heu mentit?!



Els seus pares es van mirar com si no estigueren entenent del que parlava.



— Tina, afecte, que parles? — li va preguntar la seua mare.



— Saps que et volem i que mai et mentiríem — li va explicar el seu pare.



— No fa falta que seguiu amb tota aquesta farsa. He llegit els papers i sé que no sou els meus pares i que m'heu fet experiments.



El que va passar després va ser ràpid i confús. A mi i a Pepe ens van tirar de la seua casa i el pare de Tina se la va emportar al psiquiàtric de nou, però aquesta vegada no s'eixirien amb la seua.



— Hem d'anar després d'ella! — li vaig cridar a Pepe intentant escapolir-me del seu agarre mentre plorava desconsolada.



— No, si anem després d'ella no aconseguirem res. Hem de llevar-los els papers i portar-los a la policia. Tu coneixes als seus pares i a la seua casa millor que jo. Se t'ocorre una idea per a entrar sense que ens veja la seua mare?



— L'habitació de Tina i la seua mare dorm la migdiada tots els dies a les tres de la vesprada.



Així que després d'assecar-me les llàgrimes ideem un pla i a les tres ens plantem davall de l'habitació de Tina.



Escalem l'arbre que es troba enfront de la seua habitació com feia quan era xicoteta i entrem per la finestra.



Una vegada vam estar dins revisem tota la casa fins que els trobem dins de l'armari de la neteja.



Eixim de la casa per on havíem entrat i ens dirigim corrent a la central de policia del poble.



Quan van llegir els papers es van mobilitzar i van anar a arrestar als seus pares, van tancar el laboratori i van portar de tornada a Tina.



Tina per la seua part va convertir el laboratori en un orfenat, es va casar amb Pepe i es van mudar a la casa dels seus pares al poble.