L'última vegada que vaig veure a Tina abans de la seua desaparició, em va semblar que ella ja pressentia el que succeiria, alguna cosa en la seua mirada, en la forma en la qual la seua veu havia deixat de tindre la fermesa habitual.



Sempre se'm va donar bé percebre els canvis en ella; quan estava malalta, quan sentia vergonya, tenia a Tina tan gravada en la memòria que coneixia cadascun dels seus gestos.



Tina i jo havíem estat sempre tan apegades que a vegades no distingia on acabava jo i on començava ella. Per això ho vaig saber, vaig saber que un mal pressentiment li aguaitava. Feia diversos mesos que Tina havia començat a sentir migranyes, a les nits no dormia, i en els matins, quan anàvem juntes a treballar, la seua mirada s'ofegava en esgotament.



-He començat a tindre somnis, Sofía- em va dir-, són somnis especials, nítids com a records.-



En aquells “somnis especials” Tina veia parets de blanc encegador i xeringues, sentia xiulets units al seu nom i l'envoltaven persones amb bates llargues. Tots tenien lloc en el mateix lloc, i ella apareixia en aquells somnis de xiqueta, de molt xiqueta, amb tot just 5 o 6 anys. A ambdues ens va començar a inquietar la idea d'aquells somnis tan precisos, tan insistents, però a ella li va obsessionar fins a l'extrem.



Vaig pensar que tal vegada eren somnis lúcids, que dibuixaven el seu futur, o que tal vegada tenia la capacitat de perforar els límits d'espai i temps en tancar els ulls i viatjava a una altra dimensió, en la qual tot era blanc i les bates estaven de moda. Però ella sabia que no era res d'allò. Va deixar de costat tota la resta, es va convertir en una cosa malaltissa, ja no parlava d'una altra cosa.



Els somnis van començar a canviar, s'esplaiaven i li mostraven més coses, li mostraven un recorregut de polits corredors i portes que deixaven entreveure laboratoris. Contava que cada vegada estava més segura que tot allò ja ho havia viscut, i que per algun motiu el seu subconscient havia decidit furgar en la seua memòria i fer-li visites nocturnes.



He de dir que tot aquell assumpte m'intrigava i espantava a parts iguals. Sempre havia vist a Tina com una persona brillant, d'un enginy impecable i m'estranyava aquella manera de divagar. No sabia que creure, la Tina que jo coneixia no era supersticiosa sinó insistentment lògica.





Llavors va ser quan em va dir que havia aconseguit identificar el lloc on succeïen tots els seus somnis, on naixien tots aquells suposats records que durant tant de temps s'havien mantingut ensopits. A poc a poc havia anat lligant els caps, traçant un mapa fet de somnis i records.



Això últim va succeir tan sols uns dies abans de la seua desaparició, va començar a acostar-se cada vegada més a aquell lloc fins a donar amb ell. Em va contar que era un edifici, no gaire lluny del nostre poble, amagat en la frondositat del bosc de façana grisa i finestres minúscules, amb tanques electritzades envoltant el lloc.



Vaig començar a espantar-me, encara que no tant com ella, que cada vegada se sentia més atreta cap a aquell misteri i, conforme més s'acostava, més conscient era del perill que corria. Durant aquells últims dies Tina ho pressentia, pressentia que la complicació de la història li l'engoliria, i no deixaria res d'ella. Però no podia evitar rondar l'edifici, i em contava que veia el mateix que havia vist en els seus somnis.



El dia en què va desaparéixer em va demanar que l'acompanyara, volia mostrar-me'l tot, fer-me partícip de la seua obsessió. I per un segon vaig voler tindre eixa mateixa valentia seua, tan freda i precisa. Però no la vaig tindre, mai la vaig tindre.

-Tal vegada un altre dia.- li vaig dir.



L'endemà Tina no va vindre a treballar.



L'endemà em vaig despertar amb una sensació estranya, com si alguna cosa anara a ocórrer. Tot el temps que vaig estar treballant em vaig sentir estrany. Tina no va vindre a treballar i ni tan sols vaig poder compartir els meus pensaments amb ningú. Vaig pensar que simplement no es trobava bé o que tenia problemes familiars i que per això no venia, però quan no va aparéixer el segon dia, vaig començar a preocupar-me.

Per desgràcia, no vaig poder esbrinar de seguida per què no havia vist a la meua amiga. Teníem una comanda bastant gran en el treball i jo estava ocupada amb el treball. Fins i tot vaig haver de portar-me alguns papers a casa per a poder complir amb la comanda a temps. Vaig acabar per no visitar a Tina durant l'última setmana.



L'endemà passat.



Era de nit. Em vaig asseure en el banc de la porta de la meua casa, amb la roba arrugada, el pèl regirat i els ulls plorosos. Al meu cap s'arremolinaven un munt de pensaments, més negatius i d'automenyspreu que una altra cosa.

"Com, com vaig poder deixar que això passara? Per què no vaig ser per ella? Per què no la vaig convéncer que no fora al maleït bosc? I si ja està morta? I si el que estem fent ara no té sentit? Vull dir, el seu cos podria estar fred per a quan ho troben. Si és que ho troben".

El tren de pensaments era tan imparable com ho havien sigut les llàgrimes durant les últimes 48 hores. No volia sentir parlar de prendre's un descans o allunyar-se per un temps, perquè la meua millor amiga havia desaparegut per la meua culpa (encara que tothom, fins i tot els pares de Tina, insistien que no era culpa meua i que s'havia escapat per voluntat pròpia).



Quan el sol va desaparéixer i la foscor de la nit va cobrir la ciutat, per fi se'm van acabar les llàgrimes. No podia continuar plorant i quedant-me de braços plegats. Encara que haguera de recórrer només el mateix camí que Tina, la trobaria.



Darrere de tots els meus sentiments i esdeveniments, no em vaig fixar en detalls xicotets però molt importants. Els pares de Tina no van actuar com a persones l'única filla de les quals acabava de desaparéixer. Tampoc la policia es va esforçar molt, perquè no va arribar fins a l'endemà que es denunciara la desaparició de la xiqueta. Van dir que el motiu del retard era la forta pluja, però va ser la pluja la que no va deixar cap prova fresca. Tots els rastres i olors van ser esborrats per la pluja, com si el propi cel plorara la tragèdia. Però ni el cel ni jo podíem evitar-lo amb llàgrimes, només podia esperar i desitjar que Tina no s'haguera ficat en una cosa perillosa i que poguérem trobar-nos i eixir d'aquest malson.



Esperança.



Llavors hi havia esperança. Però ara, mirant cap arrere en retrospectiva, m'adone que res tornarà a ser el mateix. Tina ha canviat. Jo he canviat. Però és com si la nostra xicoteta ciutat continuara igual. Com si una persona no significara res i no tinguera cap impacte. L'única cosa que em recordava la seua existència era la polsera. La pròpia Tina havia fet dues polseres que es complementaven i m'havia regalat una. Però ara em semblava tan insignificant i distant que quasi s'havia esborrat de la meua memòria.



Vaig decidir deixar de pensar en el passat i concentrar-me en el que estava ocorrent ara.



Des que Tina es va anar res al poble havia sigut igual, moltes vegades m'havia plantejat deixar el poble i anar a buscar-la, ja que pel que sembla era impossible contactar amb ella, però per diferents motius no havia sigut possible.



Les raons que van donar els seus pares sobre la seua desaparició he de dir que no em van convéncer del tot, però per què havien de mentir sobre això?, ells són les persones que més la volen en el món, però igualment hi havia alguna cosa estranya darrere de la desaparició de la meua amiga.



Ja havia passat quasi un any des de la desaparició i ja m'havia decidit a eixir del poble i anar a buscar-la, no podia quedar-me de braços plegats sabent que la meua millor amiga es trobava a saber on, la tirava massa de menys i no podia suportar la idea que li haguera passat una cosa horrible, ja que en el fons em sentia un poc culpable per no haver-la acompanyat a investigar sobre aquell lloc. Ja ho tenia tot preparat per a anar-me quan em vaig assabentar que la meua mare havia patit un accident, per la qual cosa vaig haver de posposar la meua partida per un temps indefinit el qual es va convertir en un altre any.



I així van passar dos anys des d'aquell dia i estava decidida a eixir del poble per a anar a buscar-la i res em detindria o això és el que jo pensava.



Un dia em vaig alçar com de costum, però eixe dia no anava a ser com els altres. Després de desdejunar vaig eixir per a començar amb la meua rutina i sabia que anava a ser un dia bastant avorrit com tots els altres des que ella ja no estava, però que equivocada que estava.



Després de caminar una estona pel poble vaig començar a escoltar una bullícia, em vaig acostar i vaig veure a tot el poble envoltant a alguna cosa o algú. Em vaig fer un lloc entre la gent i la vaig veure, no me'l podia creure era ella de veritat…