Estava canviada portava el pèl més curt i el seu estil de roba estava més apagada, però el que més em cride l'atenció van ser els seus ulls. Ja no tenien eixa lluentor que tant li caracteritzava, en canvi ara aquests no transmetien cap emoció, estaven opacs quasi sense vida.
Em vaig anar fent lloc entre la multitud per a poder arribar fins ella.
Ens quedem les dues uns segons en silenci, fins que em vaig llançar als seus braços.
— T'he trobat a faltar — li vaig dir contenint les *lagrimas que amenaçaven amb eixir.
Després d'aconseguir allunyar-nos de la munió no aguante més i li vaig soltar totes les preguntes que m'havia estat guardant al llarg d'aquests dos anys.
— On has estat aquests últims anys? Per què no vas contactar amb mi? Com és que has tornat just ara?
Anava tan ràpid que no li donava temps a contestar a cap de les meues preguntes, però francament no li veia amb ganes de voler contestar a cap d'elles.
No es perquè, però tenia la sensació que entre nosaltres ja no era el mateix. M'ho deia la seua mirada.
— Això, jo volia… — però no vaig poder acabar de dir el que volia dir-li perquè un xic mes o menys de la nostra edat va aparéixer i va passar un braç per la seua cintura abraçant-la.
En veure la meua cara de confusió Tina m'ho va presentar — Sofía, ell és Pepe, el meu promés.
Espera, què? El seu promés?
— Hem vingut per a casar-nos — va afegir ella — Pepe, ella és Sofia, una amiga de la infància.
I llavors ací ho vaig confirmar, ja no érem les mateixes Tina i Sofía, les que no sabien on acabava l'una i on començava l'altra. No, alguna cosa entre nosaltres s'havia trencat.
No vam poder continuar parlant perquè van arribar els seus pares per a portar-li-la a casa i jo després de quedar-me uns minuts estàtica vaig decidir anar a treballar.
El dia va passar sense que em donara compte. No podia deixar de pensar en ella. No entenia el que li havia passat. Estava enfadada amb mi per no haver-li acompanyat aquell dia?
Eixa nit no vaig poder pegar ull. No podia dormir tranquil·la sabent que no m'havia perdonat aquell acte de covardia. Però, què podia fer perquè em perdonara? Amb aquest dilema al cap vaig eixir de la meua casa per a anar a fer un volt pel poble, ja que des que es va anar Tina s'havia convertit quasi en un costum.
Mentre passejava pel poble ficada en els meus pensaments un soroll em va traure d'aquests. Immediatament vaig alçar la mirada i vaig veure… a Tina? Què estava fent a eixes hores pel poble? En veure'm va eixir corrent i va desaparéixer de la meua vista.
Els dies següents la cosa s'anava fent cada vegada més rara. Tina i el seu promés no paraven de vagabundejar per tot el poble i cada vegada que intentava acostar-me a ella, aquesta només m'ignorava i seguia amb el seu camí. Fins que un dia em vaig afartar i vaig decidir arribar al fons de la qüestió. Volia recuperar a la meua millor amiga.
Eixe dia els seus pares no eren al poble. Així que m'arme de valor i em vaig plantar un la seua casa.
Vaig cridar al timbre i Pepe em va obrir. Em va deixar passar al saló i va anar a cridar a Tina. Quan Tina va arribar es va asseure en el sofà i vaig començar a parlar.
“Vaig caminar per una sendera coberta d'herba i vaig pensar: "A qui se li va ocórrer fer alguna cosa a la nostra ciutat? És tan avorrit ací!". Però encara que si ens avorrim és precisament perquè ací no hi ha res… AI!” — Vaig entropessar amb l'arrel d'un arbre i em vaig espellar la mà en intentar agarrar alguna cosa. - “Fa mal” – Vaig intentar mirar la meua palma, però hi havia tanta foscor al voltant que a penes podia veure res. Però de sobte va començar a brillar intensament. Em vaig donar volta i vaig veure una porta que s'obria entre els matolls, després vaig escoltar veus i un cotxe amb fars brillants va eixir per la porta, va passar al meu costat i es va precipitar cap al bosc fosc. No obstant això, tan prompte com el cotxe va desaparéixer entre l'espessor, vaig sentir un fort mal de cap i no recorde res més.
Degueren passar diversos dies abans que despertara. Vaig descobrir que estava en un hospital estrany on estaven realitzant experiments amb pacients. L'horror d'una tortura desconeguda em va encadenar, però aparentment la sort estava del meu costat: no vaig ser sotmesa a tortures ni abusos severs, com altres ànimes desafortunades que van caure dins d'aquests murs. A vegades tenia por fins i tot de respirar enfront dels metges, quan passaven sempre recordava els crits que eixien dels quiròfans. Però, sorprenentment, l'única cosa que em va ajudar van ser els sedants. Quan vaig intentar fer preguntes o discutir amb les infermeres, van vindre els infermers i em van injectar alguna cosa, després de la qual cosa vaig dormir molt de temps.
No obstant això, després d'uns mesos, va començar a semblar-me que el meu company de quart em mirava de manera estranya. Vaig intentar preguntar-li, però ella no volia parlar amb mi, llavors altres pacients van començar a mirar-me de reüll i al final no vaig poder suportar-ho. Em vaig posar histèrica, després de la qual cosa em van traslladar a una sala d'aïllament i no sé quant temps vaig haver de viure allí. Totes les parets eren blanes, no hi havia finestres i el menjar m'arribava a través d'un xicotet forat a la porta. En aquest lloc vaig tindre molt de temps per a pensar en com vaig acabar ací, què em passava, per què els meus pares no intentaven trobar-me i per què no podia anar-me d'ací. Em vaig adonar que els meus pares no es preocupen per mi, és així des de xicoteta; la meua mare sempre va voler veure'm com el millor, els meus esforços mai van ser suficients per a ella, fins i tot si estava al límit de les meues capacitats, i el meu pare sempre deia que era millor no intentar fer alguna cosa, que jo Sempre hi hauria un *debilucho repugnant que només sabia què plorar. Potser ells mateixos volien que jo fora ací. Després de tot, sempre he sigut estrany, potser aquest és el lloc per a mi.
Tot allò em resultava cada vegada més insuportable. Em semblava que mai eixia el sol, que una nit s'enganxava a una altra i no hi havia llum. No hi havia esperança, almenys no n'hi va haver fins que va arribar Pepe. Ell era diferent dels altres i ho vaig veure en la seua mirada des del dia en què va arribar.
Record que era un divendres, perquè els divendres ens posaven una pel·lícula en el saló comú. Jo mirava la pantalla, però no la veia, pensava que acabaria per tornar-me boja realment, i la meua única finestra al món exterior seria eixe televisor que parpellejava de tant en tant i només tenia tres canals.
Vaig sentir un murmuri per damunt de les respiracions descompassades dels altres pacients, que semblaven completament abduïts per les imatges de la pantalla. Em vaig girar per a veure d'on venien les veus i en el llindar de la porta el vaig veure; alt, vestit de carrer, xarrant amablement amb el director del centre. Em vaig tornar de seguida, nerviosa, no sabia qui era aquell home, però sabia que li necessitava a prop.
Quan va acabar la pel·lícula, ens ho van presentar, ‘ a partir de hui treballarà ací’ va dir el director. Des d'eixe moment, vaig començar a observar-li, els seus gestos i els seus somriures, l'afecte que posava en cadascun dels pacients. Li observava a tota hora, es va convertir en la meua obsessió, en l'únic vestigi de la meua esperança.
Així, dia rere dia, només li oferia les meues mirades clandestines sense aportar ni una sola paraula. Fins que ell em va regalar les seues.
— Crec que no ens han presentat encara, Com et dius? —
— Tina —
— Tina, m'agrada. Jo soc Pepe, no és tan bonic com Tina però almenys és un nom. —
Es va asseure al meu costat i va començar a parlar, com si estiguérem en qualsevol altre lloc, com si jo no fora el seu pacient, com si anàrem dos coneguts, una vesprada qualsevol en un bar. I, sense proposar-m'ho, vaig acabar enganxada en aquella xarrada, li vaig contestar alegrement a les seues preguntes i li vaig fer les meues pròpies, i per primera vegada en un any vaig riure. Vaig riure i vaig riure, se'm saltaven les llàgrimes i per un moment vaig oblidar tot el malson que m'embolicava. Quan vaig parar de riure, em va mirar pensatiu.
— Hauries de riure't més sovint, et queda bé. —
Li vaig fer cas. En els mesos següents, vaig continuar reanimant totes aquelles emocions que havien quedat sepultades per la desesperació i els vaig donar paraules, li ho vaig explicar tot i cada vegada estàvem més a prop l'u de l'altre, la confiança es transformava en alguna cosa més. Mai havia sentit res semblant, una mescla d'emoció i seguretat: estàvem enamorats.
Li vaig parlar de tu, Sofía, de com et trobava a faltar, li vaig parlar del poble, li vaig explicar tot fins a arribar al dia maleït en el qual em van portar a aquell psiquiàtric. Quan li vaig parlar dels records i dels laboratoris, es va quedar pensant.
— Tu no hauries de ser ací, hauries de ser ací fora, descobrint la veritat sobre el teu passat. I ho aconseguiràs.- Em va agafar la mà. — Junts ho aconseguirem.-
El dia en què va aconseguir que em donaren l'alta, va presentar la seua dimissió i quan creuem el reixat que envoltava l'hospital, va sostindre les meues mans en les seues i, sense apartar la mirada, es va agenollar.”
|
