Amb la rapidesa d’un parpelleig, amb l’agilitat de l’aleteig d’un colibrí, Cleopatra es va transformar. Durant anys, una crisàlida l’havia envoltada, anys en què va haver de madurar a causa de la seua condició de dona. Va haver de créixer per sobreviure en una societat que la menyspreava, sense importar quant s’esforçara. Va haver de madurar per mantenir la seua família, aquella que havia treballat incansablement tota la seua vida i que quan Cleopatra va fer quinze anys es va desintegrar amb la mort del seu pare.



Aquest va ser un esdeveniment enquinçador i angoixant, que va accelerar el creixement de Cleopatra. Significava que havia d’abandonar la seua crisàlida, el seu refugi, les mans protectores del seu pare. Es va ensorrar la muralla que separava l’edèn de Cleopatra i es va obrir un enorme túnel cap a l’infern de la societat egípcia. No mai va arribar a entendre-ho completament, no mai va arribar a assimilar que el seu pare s’havia anat per sempre fins que va veure amb els seus propis ulls com les flames que incineraven Mesemes en una barca de bambú l’allunyaven d’ella riu Nil avall. Cleopatra no plorava pel seu pare, plorava pels privilegis que ell li proporcionava, no plorava pels records passats, sinó pels futurs en què ell no estaria present mai més.



A partir d’ara, tot anava a canviar. Ja no hi havia cap home fort en la seua família per defensar la “jove” Cleopatra, aquella xiqueta d’ulls blaus com el cel. Hauria de sobreviure amb el que la vida li oferira, hauria de sobreviure sent una dona. Fet amb el qual la seua mare ja s’havia avançat casant-se, fredament, amb un altre home de Kemet. Tanmateix com a mare no va ser capaç d’aïllar-la completament de la seua vida, mai podria substituir la seua primera filla per un nadó amb un altre home. Tessa sabia que havia de seguir endavant, era una necessitat. Però abans de deixar la seua filla havia de donar-li alguna cosa, alguna cosa que l’ajudara a tirar endavant.

Una nit, pareguda a la que va nàixer Cleopatra, fosca, il·luminada només per la llum tènue de les estreles, i freda marcaria la ruptura del pont que unia aquella mare amb la seua filla. Tessa es va acostar a la seua primogènita adormida i li va xiuxiuejar a l’orella el seu nom.



- Cleopatra! - Li va dir amb tendresa.



- Mare, estic cansada. - Va respondre badallant, sense obrir els ulls.



- Cleopatra, escolta’m bé! - Li va dir seriosament, captant l’atenció de la seua filla. - Para atenció, no importa que sigues dona, tu i jo som igual de valuoses que qualsevol home, però ho tenim més difícil. Recorda a Sisgard, recorda l’única basa que tens per no morir de gana, recorda-ho sempre. - Es va acomiadar de la seua filla, amb els ulls tacats de llàgrimes de dolor, però no un de qualsevol, el dolor maternal, aquell dolor pitjor que la mossegada d’una cobra, pitjor inclús que qualsevol fuetada, perquè el dolor que sent una mare per la seua criatura no és comparable amb cap tortura.



En aquell moment, Tessa li va obrir el palmell de la mà a Cleopatra per depositar-li un mocador antic, amb un valor indescriptible, incalculable, incommensurable... perquè era més valuós que l’or, més valuós que cap déu, però mai més valuós que l’amor, el del pare mort, el de la mare amb llàgrimes als ulls perquè mai tornaria a veure a la seua filla. El mocador contenia l’última perla de Sisgard, la basa per a la felicitat de Cleopatra.





En un món de foscor absoluta, on no hi havia estreles ni sons, només existia la jove Cleopatra. De sobte en aquell moment, una llum s’encenia al final d’un passadís inabastable. Un lloc que, només en mirar-lo, t’invadia una pau enorme. Malgrat la immobilitat, hi havia un impuls irrefrenable de moure’s cap a aquella única llum que il·luminava el no-res, una addicció a la llibertat, a viure. Entre tots aquells desitjos invisibles, el sotrac d’una veu familiar, la veu de Mesemes, va ressonar, dient un conjur: “Porta la perla. Troba la perla. Uneix el collar. Uneix a Sisgard. Uneix a Egipte”.

En aquell instant, Cleopatra va depestar. Va obrir els ulls visualitzant la perla i va saber què havia de fer d’immediat. Es va vestir, va guardar la perla a la butxaca, sortint de la barraca per dirigir-se cap a la capital. No li importava si tardava dies, setmanes, mesos o fins i tot anys, arribaria i li entregaria la perla al faraó d’Egipte.



Després de dues setmanes de camí, amb el sol cremant la seua pell i amb una sensació de gana voraç a l’estómac, sentint la deshidratació al seu cos, quan ja li costava enormement continuar caminant, va arribar a la capital. Malgrat l’esforç infinit que suposava donar uns passos més i la falta d’energia per pensar i fins i tot respirar, va utilitzar les seues últimes forces per acostar-se al primer soldat que va veure, fent un intent de pegar-li un cop de puny. Immediatament, el soldat la va agafar pels cabells i la va portar davant el comandant de la zona, Ramsés.



- Què passa ací? - Va preguntar el comandant, estranyat.



- Mor! - Li va cridar Cleopatra mentre li escopia a l’escut.



Això va encendre la còlera de Ramsés, que va decidir que aquella jove famolenca i despentinada havia de morir allí mateix. Va desenfundar la seua espasa, col·locant-se en posició i, just abans que Ramsés acabés amb la seua vida, Cleopatra va deixar caure a terra la perla, l’última perla de Sisgard. Els soldats la van reconèixer d’immediat, ja que havien vist les anteriors.



- Porta’m al faraó! - Va xiuxiuejar Cleopatra, gairebé sense forces. - Sóc la propietària de l’última perla del collar.



El comandant va dubtar un instant abans de fer un pensament. En girar-se i veure els rostres dels seus companys va agafar a Cleopatra en braços. Ella ja no podia moure’s, només per agafar la perla ho va poder fer tot just abans. En una estona, Ramsés va entrar al palau del faraó i li va preguntar:



- Senyor faraó, tinc una jove que diu posseir l’última perla de Sisgard per completar l’excel·lència del seu collar, li permet l’entrada? - Va preguntar Ramsés amb total respecte, sense dirigir-li ni una sola vegada la mirada al faraó, ja que suposava pena de mort.



- Ramsés, si el que dius és cert, suposa una deshonra el fet que l’hagis deixada fora. Deixa-la entrar immediatament - Va respondre el faraó amb expectació.

Cleopatra va entrar a la sala tot d’una, amb la perla entre les mans. Va caminar uns metres fins al tron i, a un braç de distància de l’escala que portava al seient on estava la seua majestat, Cleopatra es va ajupir.



- Faraó, he caminat dues setmanes, amb escassa aigua i menjar, per poder arribar a la capital i poder entregar-li la peça que falta al seu collar.

El jove faraó es va aixecar del seu tron i es va acostar a les mans esteses que oferien la perla. La va agafar amb la punta dels seus dits i la va observar detingudament.

- Si això és cert, - va començar, tot ressonant la seua veu a la sala - no només rebràs una quantitat considerable d’or, sinó que si alces la mirada i el teu rostre és del meu gust, et permetré regnar les terres d’Egipte al meu costat, malgrat la teua condició de dona i plebea.



Cleopatra no podia creure el que el jove faraó li estava revelant. Llavors va aixecar la seua mirada i el blau cian dels seus ulls va il·luminar el rostre del jove, que va quedar enlluernat per la bellesa que presenciava, tot i estar bruta, despentinada i morta de fam.



- Quin és el teu nom? - va preguntar, impacient.



La jove es va alçar, va igualar la mirada del faraó, sense por, va pujar un parell d’esglaons i amb total confiança, li va respondre:



- El meu senyor, sóc Cleopatra! - va dir amb orgull. Davant d’aquella determinació, el jove faraó es va posar dret acostant-se, contemplant aquella dona durant un parell de segons, eterns, per rebatir-li:



- No, a partir d’ara et diràs Marichane. Seràs Cleopatra de Marichane, faraona d’Egipte.