Els sols es van posar, les llunes es van tornar plenes i al ritme del temps aquella criatura no desitjada, aquella maledicció vestida per àngels, a qui Mesemes, son pare, la va batejar com a Cleopatra, la xiqueta d’ulls blaus com el mar, somriure curador de malalties i pell de cacau anava creixent.



Després que Cleopatra naixera, Mesemes i Tessa van decidir traslladar-se a Kemet, la zona que flanquejava el riu Nil, coneguda com la terra negra pel color llim fèrtil que el riu Nil dipositava cada any quan aquest es desbordava. Esta zona anava des de la primera cascada fins al delta que desembocava en el Mediterrani. Kemet estava a uns mil quilòmetres de distància de la zona natal on Mesemes i Tessa s’havien criat i traslladar-se a unes terres tan llunyanes, de les seues tradicions, la seua gent, els seus pares... els provocava un dolor profund amb la mateixa intensitat amb la qual un soldat clavava una llança en el fons dels intestins dels seus enemics.



Per al solstici d’estiu, Tessa ja s’havia fet a la gent de Kemet, a les seues diverses tradicions, als mercaders que passaven cada any i sobretot als senyors de les terres els quals l’assetjaven constantment per què els provocara el plaer del sexe amb una dona nova. Mesemes ja s’havia adonat d’aquells assetjaments cap a la seua esposa i, com a bon exgeneral de l’exèrcit, la va defensar i va plantar cara a aquells desalmats, que només vivien per a dues coses: el menjar i els diners.



Un dia d’estiu, quan la calor assotava a la gent com a fuetades de cuir, Cleopatra estava junt a son pare en una petita barca pescant, portaven ja diverses hores sense èxit, però a Mesemes això li donava igual, apreciava més les rialles de la seua filla quan li feia caraces, li feia pessigolles o li esquitxava aigua a la cara. Mesemes, després d’una bona estona avorrida, va llançar una darrera vegada l’ham, en aquesta ocasió la fortuna va estar del seu costat, ja que fos el que fos el que es trobava a l’altra banda semblava tirar amb força. Després de diversos minuts va aconseguir traure amb esforç a la criatura de l’aigua.



Una vegada fora de l’aigua, Mesemes no es podia creure el que havia capturat, ni com havia aconseguit traure semblant bèstia, es tractava d’un peix late, un dels més grans que havia vist, un late de dos metres de longitud capaç de devorar a persones. Ràpidament va remar cap a la vora, va baixar al late encara viu de la barca i el va posar sobre la terra, on amb una daga el va obrir sense pietat de dalt a baix. Llavors, per a la seua sorpresa, mentre li estava traient els budells va veure alguna cosa que brillava com la lluna, va acostar la mà per a agafar-la i va poder apreciar perfectament que el que tenia entre els dits era una perla, però no una qualsevol, una perla de Sisgard.



Les perles de Sisgard eren uns objectes molt preuats, donat que només hi havia cinquanta, es deia que lluïen al collaret d’una jove nòrdica pertanyent a una tribu de víkings, que tractant d’arribar a Egipte a través del Nil, va caure del vaixell perdent-lo així. Este mite va córrer com la pólvora entre la població, fins i tot va arribar a oïdes del faraó, qui cegat per l’avarícia de tenir les perles entre els seus dits, va enviar als seus servents, esclaus i exèrcit a buscar-les, oferint-los a canvi un valuós premi.



Des de llavors era tradició que en les èpoques de sequera la gent baixara al riu per buscar-les. Alguns tenien èxit, d’altres fracassaven i molts simplement ni ho intentaven. Ara era Mesemes el que tenia una d’elles a les seues mans. Tessa immediatament li va dir d’anar a la capital per a poder rebre aquella valuosa recompensa, però Mesemes en tenia dubtes. Si aquella pedra no era una de les perles de Sisgard seria condemnat a deu anys d’esclavitud construint piràmides i esfinxs, per frau.