Des de ben menuts se'ns diu que la vida és meravellosa, que l’hem d'apreciar sempre i gaudir-la mentre puguem, però tot això és en l'hipotètic cas que per les teues venes còrrega la sang del següent faraó d'Egipte i resulta que si no és així llavors, tot canvia, la vida passa a ser un infern de fuetades, un compte arrere fins que mors de fam o et maten a colps, passa a ser una batalla per la darrera molla de pa, per combatre les malalties o una missa eterna en la qual reses per evitar la guerra.



Les famílies de l'Antic Egipte passaven constants penúries i l'esperança de moltes era la de tenir un home fort que s'unira a l'exèrcit i els rescatara de la pobresa i si els déus els acompanyaven naixeria com a home llest per a servir, però si no era així, de la mateixa manera que els déus donaven llevaven, si no era així condemnaven a les famílies a la desesperació de la fam.



Prop de la riba del riu Nil, hi havia un modest taller artesanal, un taller on una dona, Tessa, acompanyada de la nit, la deïtat Neftis, estava donant a llum al seu esperat home. Prop d'ella estava el seu espòs, Mesemes, qui desitjava veure el cap del seu primogènit, desitjava ensenyar-li a cultivar, lluitar, pescar i crear memòries, amb l'esperança que fóra fort, alt i hàbil aconseguint així un elevat grau en l'exèrcit. Massa estava desitjant per a tan poc temps. Llavors, per fi va succeir, el seu esperat fill semblava estar eixint del cos de la seua esposa. Al seu costat estaven els ja experimentats pares de la partera, que eren els amos del taller. Mesemes estava ansiós, nerviós, exaltat per criar al seu fill i no podia esperar, finalment el dolorós tràngol del part va acabar i per primera vegada Tessa presenciava a qui s'havia gestat dins d'ella; la ja àvia va abrigar a la criatura, embolicant-la en una manta, amb una dolçor infinita per entregar-li-la a la seua filla.



De sobte, el rostre de Tessa, un rostre que desprenia felicitat amb la quantitat justa de dolor, un rostre emocionat per veure al seu nadó, carn de la seua carn, que havia gestat a una criatura durant nou amarg mesos, plens de vòmits, de fam, un rostre que hauria de ser el sinònim de l'alegria, es va esvair. Què havia passat? Es podia tallar la tensió amb un ganivet, l'ara avi es va adonar i immediatament es va posar davant de la seua filla per què el recentment pare no poguera accedir al cercle familiar. Què ocorrria?



- Tessa, què ocorre? Deixeu-me veure al meu home!– Li semblava dir murmurant a la seua dona, en el fons ho sabia.



Quan la veu de Mesemes li va arribar a Tessa va esclatar a plorar, però no llàgrimes d'alegria, com haurien de ser, eren llàgrimes de sofriment, angoixa i desesperació.



- Ho sent, …! - Li va contestar Tessa entre sanglots.



Mesemes va apartar al seu sogre acostant-se a la seua dona, el nadó somreia d'orella a orella en veure al seu pare, un dels seus innocents dits es va allargar fins arribar a la punta del nas del seu pare. Ell estava congelat, tot seguit va començar a plorar acompanyant a la seua dona, voldria estar enfadat, enfadat per haver gestat un sexe feble, un sexe que no els trauria de la pobresa, voldria agafar a la seua filla i ofegar-la en aquell moment, així no passaria fam.



En canvi els seus ulls i el seu somriure revelaven el contrari, expressaven una felicitat inigualable en veure la seua filla, com una personeta tan menuda podia aportar tant... El pare va tractar d’agafar a la criatura, però la seua mare no ho va permetre, sabia el que faria, el pare novament ho va intentar. Esta vegada Tessa li la va deixar, en conèixer les repercussions de no fer-ho. Mesemes la va agafar amb delicadesa, simplement observant aquella criatura, estudiant la seua pell amb tons bruns com la d’ell, fixant-se en aquells enormes ulls blaus que posseïa i sobretot es va focalitzar en el somriure constant que dibuixava.