-Ja hi som! -exclamà n’Helena més contenta que mai.



-Estava fart d’estar atrapat allà dins! -va dir en Tom, el petit follet. -Aquell fred i aquella mala olor que hi havia eren insuportables, gràcies per ajudar-nos, Hans!



Ell es va limitar a dir “de res” acompanyat d’un lleu moviment amb el cap. Després d’aquella dura batalla i de tantes emocions juntes, tots estaven extremadament cansats.



-Hauríem de buscar algun lloc per acampar, oi? -va afegir a la conversa en Max, aquell home tan gran i fort, mirant aquell cel que cada vegada s’enfosquia més.



Tot el grup va començar la recerca d'on passar la nit, cosa difícil, ja que després d’haver pujat per aquella gran cascada, havien arribat a una gran planura on no es veia cap lloc on fer-ho. Després d’una estona caminant, varen decidir dividir-se per tal de cercar en una zona més àmplia.



-Crec que esteu fotuts -digué en Ben.



-Estem, disculpa que et corregeixi -li contestà xiuxiuejant en Hans. -Recordes que la teva ànima està atrapada dins del meu cos, veritat? Si em dona un patatús, també te'l dona a tu.



-És veritat, no facis cap bogeria, és clar? -Li replicà en Ben. -No tinc ganes de morir del tot perquè al senyor “tinc la teva ànima” li doni per entrebancar-se i caigui per un penya-segat.



-Aniré amb compte -va concloure en Hans sense deixar de xiuxiuejar.



-Per cert -afegí en Ben- per relacionar-te amb mi pots fer-ho com si parlessis amb tu mateix, com una mena de monòleg interior. Recorda que estic dins el teu cap i que ells no em poden veure ni escoltar, així que millor que et comuniquis amb mi d’aquesta manera o es pensaran que et falta un aire.



-Quina sort que tenen -li replicà en Hans, ara sí, parlant dins del seu cap tal com li havia aconsellat en Ben. -Gràcies pel consell.



De sobte, un crit d’en Tom es va sentir amb força claredat. Estava dalt un lleu altiplà, remenant cada part del seu petit i enèrgic cos per tal que la resta del grup es fixés on era. Tot el grup va apropar-se a ell. Una vegada allí, era difícil no entendre la raó per la qual aquell petit follet els estava cridant: just allí al davant es trobava una caseta de fusta amb aparença de no haver-se emprat feia ja un bon fart d’anys. Sense dubtar, tots quatre entraren allà dins.



-Molt bé, Tom! No sé què faríem sense tu! -Exclamà n’Helena



-De res, de res -li contestà orgullós en Tom. -Soc petit però molt eixerit!



-Bé -trencà la conversa en Max- ara ja tenim on passar la nit, però encara que tenim cap pla per a… a fer què?



-Hem de trobar l’assassí del Ben. No sabeu qui és ell, oi? Escolteu, Ben és, resumidament, un senyor que va ser assassinat per un dels grans mags quan estava intentant accedir al món d’aquests, cosa que nosaltres hem pogut fer. Una vegada mort, la seva ànima es va separar del seu cos i, a causa d’un encantament seu, va aconseguir redirigir-la a alguna altra persona, la qual som jo. Ara el tinc a dins del meu cap, i per fer que se’n vagi d’aquí, el primer

de tot és trobar el seu assassí.



Així el grup s’entén i es proposen ajudar-los, varen passar la nit tots junts dins la cabanya. L'endemà varen posar rumb al “gran poble dels mags”, on trobarien l'assassí d’en Ben.



L'endemà al matí s'aixecaren amb el propòsit de trobar aquell cruel mag, així que es varen rentar la cara amb l’aigua d’un riu proper i varen esmorzar unes baies de color vermell que hi havia, varen agafar forces i començaren la seva aventura. Varen anar caminant pel bosc; van tardar dues hores per arribar al “grandiós palau dels mags”. El primer que varen fer va ser ensenyar una foto d’en Ben per si hi havia algú que el reconegués, el qual no va tindre molt d'èxit, així que de sobte Ben li va dir a Hans que hi havia un amic seu que havia vist l'assassinat, ja que abans havien quedat per pujar junts al gran palau. L’amic va anar-se'n tot sol en veure l'assassinat, així doncs en Ben li donà indicacions per on el podien trobar.



L’adreça que li va donar els conduïa al costat d’un bar màgic, en el qual les taules flotaven i els cambrers eren minielfs. El més curiós del bar era que el menjar eren bombolles amb sabors.



Després d’observar aquell curiós bar, anaren a la casa de l’amic. Varen tocar a la porta i es va sentir una veu que deia que se n'anessin d’allà. Hans li digué que necessitava parlar amb ell, però l’home es va negar. Hans li va pregar que ajudés el seu amic Ben. Finalment, aquell senyor li va obrir la seva porta i va deixar que passessin.



En entrar, l’home li va preguntar de què coneixia el seu amic Ben. A continuació, li va contestar explicant-li tot el que havia succeït. L’amic es va posar a plorar explicant que havia estat un covard perquè no l’havia ajudat i li va demanar que si escoltava en Ben li digués que el trobava a faltar i que perdó per no haver-hi ajudat. En Ben li va contestar a en Hans comentant-li que encara era a temps de trobar una solució, tan sols havia d’ensenyar les proves que ell tenia, perquè, segons semblava, ell va gravar com va succeir tot, li va fer una broma a en Ben que no estava així que ell va gravar sense voler el seu terrorífic assassinat. L’amic no se'n recordava d’aquell vídeo, però el va trobar i li va donar a en Hans sense pensar-ho, i li va demanar que per favor que ajudés el seu amic.



Doncs així, amb la imatge en moviment en les mans, varen anar a la comissària màgica, on ensenyaren el vídeo i immediatament la policia va anar-hi a atrapar l’assassí. Resulta que aquest havia sigut un dels grans mags, ell els va explicar que l’havia matat sense voler, que pensava que era una altra persona diferent, va ser empresonat perquè de totes formes va cometre un delicte i així també va ser acusat d’intent d’homicidi d’un altre mag.



Així els amics que va fer en Hans pel camí se'n varen anar i es va acomiadar en Hans d’en Ben, el qual estava molt agraït per tot el que havia fet per ell i així va ser com l’ànima d’en Ben es va alliberar i Hans va tornar a la seva vida, però mai oblidarà d’aquella gran aventura i persona com era en Ben. Al final tot era més que un final, era un aprenentatge.