<div justify;"="" style="text-align: justify;">El soroll de les agulles del rellotge d’aquella habitació eren l’única cosa que trencava aquell silenci sepulcral que hi era feia una estona. Eren tres quarts d’onze i en Hans estava fent l’última autòpsia del dia. D'ençà que havia començat a examinar el cos, li havia cridat l'atenció que no tenia cap indici de violència, cosa poc comú en els cossos que arribaven a aquella morgue i per la primerenca edat del cos del baró que estava examinant, quaranta dos anys. Va revisar-lo una vegada i una altra, l’únic que va trobar va ser un tatuatge a l’espatlla que estava escrit en llatí clàssic, idioma que va reconèixer gràcies als innumerables cossos que havia examinat amb anterioritat que portaven marques i tatuatges escrits en aquesta llengua.



Després d’una estona, Hans va reomplir els fulls de l’autòpsia que acabava de realitzar. Dubtant què fer, va marcar la casella de “mort per causes naturals”, ja que el cos no presentava cap substància tòxica ni signes d’una mort violenta, així que va concloure que això era l’única causa possible. Va deixar els fulls damunt la taula, va desbloquejar les rodes de la llitera i es va disposar a dur-lo fins a una de les geleres de la morgue, a l’espera de rebre instruccions de què fer amb ell.



Una vegada amb el cos dins la gelera, Hans es va disposar a tancar la porta, però just abans de fer-ho, es va tornar a fixar en aquell tatuatge a l’espatlla. “Anima M”, escrit amb un estil cal·ligràfic bastant inusual i estranyament elegant. “Anima”, tenia literalment la mateixa traducció al català, però “M”, no sabia què voldria dir, potser devia ser la inicial d’alguna altra paraula. Quan l’estava mirant, li va parèixer com, de sobte, el tatuatge es desferrés del cos i s’apropés ràpidament cap a ell. Hans ràpidament va tancar la porta de la gelera espantat per allò que acabava de passar. Just en aquell moment el rellotge va marcar les onze, acompanyat del seu respectiu soroll que es repetia cada hora que passava.



-M’ho he d'haver imaginat -va sospirar-. Avui he treballat molt, més val que me'n vagi a casa a descansar, prou autòpsies per avui.



Tot seguit, va sortir de la morgue i va conduir fins al pis on vivia. Era força petit, a la vegada que acollidor, amb un cert encant tot tenint en compte el barri al qual pertanyia. Una vegada dins, va optar per donar-se una dutxa per relaxar-se.



-Com m’he quedat de bé! -va exclamar enèrgicament en sortir de la dutxa d’aquella minúscula cambra de bany.

Tot seguit va agafar el pijama, passant per davant del gran mirall que ocupava quasi tota una paret d’aquell bany no força grós. En aquell mateix instant en què va passar per davant del mirall, es va adonar que li havia sortit una petita marca al braç, a la zona del tríceps, a la qual cosa no li va donar gaire importància i simplement va seguir com si no tingués res. Es va posar el pijama, va sopar i se'n va anar directe al llit.



-Dia completat! -va pensar- Això últim que m’ha passat ha hagut de ser cosa meva. Igualment, no penso tornar a tocar aquell cos, que s’encarregui algú altre, però jo no.



Una setmana més tard, Hans tornava a ser dins la morgue, tot i que ja estava preparant-se per marxar, el seu torn havia acabat. Després d’aquell incident amb el cos, sentia una certa repel·lència a la idea de quedar-se allí més del necessari. A més, últimament havia estat tenint dificultats per dormir i alguns maldecaps, cosa que en aquest moment estava patint.



-Crec que aniré al metge -va començar a rumiar.- No és normal que no pugui dormir i que tingui maldecaps perquè sí, alguna cosa deu passar.



-No crec que et trobi res -Una veu d’home va sonar en contestació del que acabava de dir en Hans.

Ell, tan sorprès com espantat, va tractar d’ubicar d’on provenia aquella veu que acabava d’escoltar.- Què fas, mirant cap a totes bandes com un cérvol espantat enmig del bosc? -Va preguntar irònicament aquella veu- Soc aquí, a veure si ens fixem més!



Sorprès, Hans va veure com la figura d’un home estava recolzada a la paret davant seu, paret que estava segur d’haver mirat suficients vegades per assegurar que no hi havia hagut ningú fins aquell mateix moment.



-Qui ets tu? -va preguntar en Hans.



-Paco, el del cinquè pis… A veure, fixa’t bé, no et sona la meva cara?



En aquell mateix instant, Hans va recordar qui era, va recordar que era l’home del cadàver de la setmana anterior. Ràpidament, es va posar dret, incrèdul pel que estava veient, no podia entendre què estava passant.



-Sí, ja sé què deus estar al·lucinant i tot això… A veure, vols l’explicació curta o llarga? Va preguntar aquell home.



-Llarga, amb tots els detalls, per favor - Va contestar en Hans.



-A veure - Va començar a explicar- potser no em creuràs, i ho entenc, però t’ho explicaré igualment. Aquest món, o més ben dit, tots nosaltres estem baix el manament d’un regne superior a nosaltres, el regne dels mags.



-Tu estàs sonat del cap! -Va exclamar en Hans.



-I tu no? Estàs veient l’esperit d’un mort, caram, calla i escolta’m, és clar! Mira, no em penso enrotllar molt més, bàsicament, poca gent en aquest món és conscient que aquest regne superior existeix, i encara menys saben com arribar-hi, i jo estava entre aquesta gent! - Va seguir explicant- Els mags no volen ajuntar-se amb nosaltres, aquells brètols només ens volen tenir baix el seu control, encara així existeix una relíquia que permet que una persona normal accedeixi al seu regne… La clau antiga. Em vaig fer amb aquesta relíquia, però just quan estava a punt d'arribar al regne… Els mags em varen agafar i em varen maleir, separant-me del meu cos i obligant-me a vagar sense rumb per sempre.



-És clar que sí, i com carai has arribat aquí? - Va preguntar irònicament en Hans.



-Abans d'aconseguir la relíquia, vaig aprendre a utilitzar una mica la màgia i, abans que els mags em separessin del meu cos, vaig llençar un encanteri a mi mateix que feia que tant la meva màgia com el meu esperit canviessin de cos… I la forma de transferir-les era tocar el meu tatuatge, o més ben dit, la meva marca màgica.



-I se suposa que m’he de creure tot això? Crec que he d'estar inconscient o alguna cosa així…



-Mira el teu braç, Hans. Deus de tenir una marca força visible. És la marca que ens vincula- Va contestar l’home.



Hans va mirar el seu braç, una marca gran amb un “A+A” escrit estava allí marcat al seu braç, com si sempre hi hagués estat.



-I… Sí, pots fer servir la meva màgia… -Veus aquell got d’allí damunt la taula? -Va preguntar l’home- mira’l fixament i digues “capio”-. Hans ho va fer, i aquell got va començar a atracar-se a en Hans tot d’una.



-No pot ser real, no ho és -Va dir-se a ell mateix en Hans.



-Ja et dic jo que ho és… Bé, ara que ho penso, crec que encara no t’he dit el meu nom, no? -Va preguntar molt animat aquell home- Em dic Ben, un plaer conèixer-te, Hans.