CAPÍTOL III: Aquella nit
<< Aquell dia que tant temia des de que vaig escoltar aquelles poques paraules eixir de la boca de Shar, va arribar.
Era una nit fosca només il·luminada per la lluna plena que s’alçava sobre els edificis, el poble es trobava submergit en un silenci absolut, no s’escoltava cap soroll humà ni animal, i quan més relaxat estàs, una gran tropa de soldats es poden tornar en contra teva.
Això és el que va passar. De sobte, el poble havia passat de ser un silenci absolut, a ser un estadi de batalla entre soldats i ciutadans. Aquests no tenien res a fer, a pesar de la seva persistència per sobreviure. Jo em trobava allí, a la finestra de la meva petita i discreta habitació, observant aquella masacre sense control. No molt lluny de mí, al pis de damunt es trobava l’habitació de l’amo, i allí també estaven ells, observant la crueltat que li havien imposat al poble sense cap tipus de raó.
La lluita als carrerons de la població continuava al cap d’hores, molts dels ciutadans ja havien mort, altres encara es resisitien, altres fugien cap a les afores buscant la salvació, i altres simplement s’amagaven en els racons més menuts esperant que tot acabara.
Jo vaig començar a sentir impotencia, volia lluitar juntament amb tots aquells ciutadans que adoraven a Kadhaab, volia alliberar a tota aquella població de eixe inferni pel qual estaven passant abans d'anar-se’n a l’altra vida. Jo,... només volia ajudar, fer tot el possible, però… òbviament, eixa sensació de mort que s’expandia entre les cases i els carrers, entre adults i xiquets, entre homes i dones…, això em va frenar, això no em va permitir…, no em va permitir fer res.
Finalment l’infern va acabar, una lluita d’exactament tres hores i mitja, en la que òbviament els soldats havien guanyat. Ara el silenci tornava a submergir tot el poble en silenci, i de sobte començaren els crits per parts dels soldats, ells celebraven aquella victòria sobre els carrers, ara rojos per la sang, de aquell poblat que un dia va amar a Kadhaab, i altre dia… va morir a mans d’ell.>>
Ara a l’altre costat de la pantalla, donava la sensació que els sentiments del nostre narrador, havien arribat profundament a Miquel. Ell sentia la necessitat de plorar… , volia plorar.
<< Un crit provinent de l’habitació de l’amo m'espantà. Era Shar celebrant la victòria, ell era el que més somiava aquest moment. De sobte un llum roig, s’alçava pel cel, i la porta principal de la muralla que rodejava el poble, començava a obrir-se. Per la porta començaren a entrar soldats, d'aparença persa. El que fins ara havia sigut l’infern per a la població egípcia, ara era per als soldats, els quals es trobaven indefensos contra els aproximadament dos mil soldats perses que havien inundat els carrers del poble. Aquells crits d’alegria i euforia, s’havien convertits en crits d’agonia, dolor i patiement.
Jo ara sí que em trobava bocabadada, els perses havien asaltat aquell poble pel qual jo solia passejar, comprar, parlar, etc.
De seguida vaig recordar les paraules que va pronunciar Shar aquell dia. Vaig recordar quan va nomenar els perses, i quan va parlar d’un tractat amb ells,açò no era cap tractat, açò s’havia convertit en una emboscada, Shar acabava de traicionar a l’amo.
Ràpidament vaig eixir de l’habitació en busca del dormitori de Kadhaab. En aquell moment moltes coses van passar pel meu cap abans d’arribar allí. En un tres i no res em trobava enfront de la porta del dormitori. Només entrar vaig afirmar totes les meves supersticions. Aquell dormitori s’havia convertit en la tomba de Kadhaab. Ell es trobava allà, al terra, sobre una gran massa de sang sota d’ell, i uns metres més a la dreta Shar, aquell repugnant i odiós home, amb una espasa a la mà.
La ira em va cegar completament, em vaig llançar sobre Shar per atacar-lo, però de seguida em vaig adonar que no tenia res a fer, aleshores vaig fugir, vaig fugir d’aquell dormitori, d’aquell palau, i d’aquells carrers rojos.
I ara em trobe ací a, a l’altra part del món, al gran occident, escrivint aquest relat per a que de tal vegada algú, pugui llegir aquesta història, i sentir la meva ira, la meva rabia, la meva tristesa, la meva impotencia, la meva… com dir-ho.
Els meus sentiments.>>
|
