CAPÍTOL II: L’amo
<< M’agrada molt passejar pel palau, però l’amo, Kadhaab, sempre em mana coses per fer, sempre he de rentar la seva roba o simplement acompanyar-lo a passejar per la ciutat, a ell li n’ha encantat sempre els barris de la ciutat, a pesar de pertànyer a les classes més altes d’Egipte. Sempre passege amb ell pel carrer ,la gent sempre sempre el saluda, i ell sempre pareix tan animat i bondadós.
Jo porte servint-lo des de la infantesa, encara me'n recorde aquella vegada que va arribar a casa plorant dient que li havien pegat, i resulta que s’havia ensopegat contra una casa per anar despistat com sempre, mai ha sigut molt hàbil en la batalla, ni ha tingut cap capacitat física excel·lent, però això sí, sempre ha sigut molt intel·ligent, sempre li ha agradat estudiar, interessar-se per la resta, siguen homes o dones, siguen ancians o xiquets, siguen de la família reial o siguen simples comerciants. Sempre ha ajudat les persones, quan va arribar a ser faraó va vetlar sempre per la seguretat del poble, va ajudar a tots els ciutadans militars, va desplegar l’exèrcit durant l’atac de Líbia…
Però aquell dia va canviar, se celebrava el segon any de faraó de l’amo, ell com sempre tan agradable, va invitar a tot el poble a un gran sopar al palau reial. La nit anava de meravella, tots ballaven reien i paralaven, m’agradava molt l’ambient, era com la nit perfecta, era com la primera nit que em sentia tan lliure, com quan era menuda i corria per vora del riu Nil observant els vaixells que hi passaven portant peixos per al mercat. Estava arribant la mitjanit, l’amo estava bevent massa, però jo no podia deixar de gaudir. De sobte vaig veure com un home s'apropava a l’orella de l’amo, no li vaig donar importància, pensava que era un altre ciutadà que li volia agrair l’acte tan bondadós i amable que havia fet.
A partir d’aquell dia, aquell home va començar a vindre amb freqüència al palau, sempre es passava una bona estona parlant en privat amb l’amo, però jo no podia estar més preocupada, perquè, ell havia canviat, ja no era el de sempre, no eixia a passejar per la ciutat, també va deixar de preocupar-se per la salut del poble, va començar a ser.. més descuidat, … més … com dir-ho, … cruel. >>
Una cara embadalida era la de Miquel, es trobava enfront de la pantalla de l’ordinador, llegint, atent, com si haguera vist un monstre, amb els ulls com a plats, continuava llegint aquella història tan emocionant, plena de misteri. I sobretot plena d'història.
<< Vaig entrar a l’habitació de l’amo per arreplegar la seva roba i rentar-la, i també per ordenar el seu gran dormitori, vaig entrar sense demanar permís pensant que l’amo estaria ja al menjador, però no, ell estava allà amb l’altre home, amb una cara d’espant, em va cridar amb un to greu perquè abandonara l’habitació, semblaven parlar d'alguna cosa important.
Eixe dia va ser el primer i no l’únic que vaig escoltar el nom d’aquell home misteriós, el nom de la persona que havia canviat el caràcter de Kadhaab, l’home que es va convertir en el seu conseller, i no precisament per a bé, … Shar, eixe era el nom d’aquella horripilant i desagradable persona.
Amb el pas del temps, vaig descobrir que Shar venia d’una família de mercaders honrats, solia treballar amb el seu pare i el seu germà venent peix. Era un local poc conegut, però després del sopar d’aquella nit no va tornar a casa seva, ni al mercat.
Aproximadament un mes després, em trobava anant al menjador del palau quan de sobte vaig escoltar un soroll provinent del dormitori de l’amo. Sense fer soroll em vaig apropar a la porta, en arrimar l’orella vaig aconseguir distingir la veu de Shar:
— Ens farà rics Kadhaab, només necessitem temps.
— Però com vols que traïsca al poble, — responia Kadhaab — els ciutadans sempre m’han tractat bé, ja em vas dir que només em centrara en el poder, que tu actuaries com a conseller, ja no ho soporte més.
— Kadhaab — alçava ara la veu Shar — , ja saps que ets un negoci redó per als dos, tu aconsegueixes més territori per a la teua preciada població i jo em quede el que vam acordar.
— Ja però… —recriminava Kadhaab
— Però res! — cridà Shar — ja et vaig dir que amb eixa actitud de figamolla mai arribarem a res. Només has de matar la meitat de la teva població i els perses ens prestarien poder militar, és només això. Un rei ha de sobreposar-ho tot menys a si mateix.
Quina bestiesa! No m’ho podia creure! Matar la meitat dels ciutadans? Estem bojos?...No veia la cara de l’amo però jo sé que no estava segur,.. i tant que no ho estava, quin tipus de dimoni faria semblant traïció cap als seus seguidors?>>
Miquel va fer una pausa per descansar la vista, es trobava tan atret per la història que no podia parar de llegir.
<< …
|
