Fa ja dues setmanes des de que vaig abandonar la meva casa. Tot havia passat molt ràpid i de cop, però no tenia cap alternativa, no volia posar en perill l’única família que em quedava, la meva àvia ho era tot per jo. Li vaig explicar que havia conegut una persona i volíem recórrer el món junts… no era veritat, però en aquestes circumstàncies, no la podia involucrar de cap forma. Em trobava vivint a l’habitatge d’en Dorian, que quedava a les afores del poble on no ens trobarien els caçadors i on podria aprendre a controlar els poders que m’havia transmet n’Amara.

Després de dies de fracassos estrepitosos, vaig aconseguir acostumar-me i a controlar els impulsos. Estava aprenent conjurs que podien ser útils si em trobava amb algun integrant de l’aquelarre obscur, intentava retenir tots els possibles ja que no sabia quant de temps tindria fins que ens trobessin.

En Dorian, per la seva part, s’ha encarregat d’ensenyar-me lo bàsic sobre màgia i de tant en tant em comenta coses d’alguns integrants, com són en general i com enfrentar-me a ells si es dóna l’ocasió. Pel que sé, hi ha una bruixa líder dins l’aquelarre, na Morgana, que destaca per la seva capacitat de manipul·lació mental i il·lusions. He arribat a pensar que ella era la causant dels meus somnis sobre la vida de n’Amara, però no puc tenir res segur ja que les peces encaixen perfectament amb lo que en Dorian sabia de n’Amara. En Silas és un súbdit més de na Morgana, encara que és molt poderós i diabòlic, els seus poders es basen en absorbir la màgia dels altres, de forma que els lleva la seva energia per enriquir-se ell.

Em queden molts de dubtes per resoldre, no obstant, ara em sent més preparada i si poguéssim obtenir el suport d’altres bruixos, tal vegada podríem enfrontar l’aquelarre, però semblava impossible tenint en compte que van assassinar els bruixos de tots els pobles propers i al nostre només quedàvem nosaltres.

- Veig que encara estudïes - va dir en Dorian recolçat al marc de la porta de la meva nova habitació.

- No me queda cap opció, estic segura de que n’Amara sabia molt més i el seu grimori està ple de possibles pistes.

- N’Amara era molt poderosa i intel·ligent, però de vegades la seva empatia li jugava en contra. No estaria morta si s’hagués allunyat d’en Silas quan la vaig advertir.

- Un moment, si en Silas la va matar i volia el seu poder, per què no el va absorbir directament? Per què matar-la si no feia cap falta?

- No és tan fàcil, ella sabia massa i el seu poder estava lligat al seu esperit, per això en Silas no ho va aconseguir, perquè el poder va sortir d’ella, com si estigués esperant la teva arribada. Era l’únic mode de que ell no pogués endur-se’l.

Allò em va fer reflexionar, ella sabia que moriria, tenia un pla per evitar-ho, i ara que ella no era aquí, depenia de noltros trobar una solució perquè la seva mort hagués servit i no fos en và.

Quan en Dorian se’n va anar, vaig continuar investingant i llegint el grimori, si ella sabia més ho havia d’haver escrit. De sobte, vaig adonar-me de que la contraportada tenia una cantonada que sobresortia lleugerament, vaig estirar-la un poc i va caure una carta. Estava escrita a mà, no era de n’Amara, la lletra era més difícil d’entendre, estaca un poc esquinçada, devia de dur molt de temps allà.

Amara,

Ja queda menys per la nit de lluna nova, necessit que em donis el Crsitall de la Lluna Negra abans de que tingui lloc, sinó patiràs les conseqüències. Tens l’oportunitat d’entregar-m’ho de forma pacífica, de lo contrari, no arribaràs viva a la lluna nova.

Amb desdeny,

Morgana Black

Era una carta de na Morgana exigint-li un cristall a n’Amara, va cridar-me l’atenció veure que al final de la carta hi havia un símbol, un dels que es va dibuixar a la meva finestra la nit que vaig tenir aquell somni. Això volia dir que ella ja sabia qui era i m’ha estat observant des de llavors. M’he adonat que he estat enganyada tot aquest temps pensant que podíem arribar a tenir un poc d’avantatge perquè no ho sabien… m’equivocava, ho sabien tot.

- Dorian! - vaig cridar.

- Què passa? - va demanar preocupat.

- Hi havia una carta dins el grimori - vaig dir mentres l’agafava i la llegia - i és de na Morgana, vol el Cristall de la Lluna Negra, i trob que és per això que l’han matat realment.

- Té sentit - va dir, de cop es va apropar al grimori -. N’hi ha més aquí.

- De què?

- A la contraportada hi ha coordenades, i reconeix aquesta caligrafia, és la de n’Amara i sembla que ens ha deixat una pista d’on trobar el cristall.

- Tu saps per a què serveix el cristall?

- Si, és una rel·liquia molt important per als bruixos, aquesta en particular pot augmentar infinitament el poder d’una bruixa durant una nit de lluna nova, es fa mitjançant un ritual i garanteix una millora considerable en els poders per a tota la vida.

- I na Morgana la vol per augmentar el seu poder el màxim.

- Exacte, però aquest cristall és una gran oportunitat.

- Explica’t.

- Pots emprar-lo i aconseguiries ser més poderosa que ella, podries resoldre el problema, dissolvent l’aquelarre obscur.

- T’has botat una part important, jo no sóc una autèntica bruixa.

- Has après més en dues setmanes que la majoria en un any.

- Trobes que podria fer-ho?

- Si, però ens hem d’apressurar, o na Morgana el trobarà abans i llavors no hi haurà forma de tornar enrere per solucionar-ho.

- Apunta les coordenades, avui hi ha lluna nova i no sabem ni ón està i, al menys jo, no sé com fer el ritual.

- Jo si, tranquil·la. Les coordenades indiquen una cova a la zona sud-oest.

- Com pots haver-ho adivinat amb només aquests nombres?

- Perquè sóc molt bo en geografia i cartografia… i perquè n’Amara ha fet un dibuix i un mapa a la contraportada.

- Això té molt més de sentit.

Em disposava a sortir per la porta principal per dirigir-nos cap allà, de cop, una mà em va tirar cap enrere i quan vaig tornar a obrir els ulls, ja no estàvem a la casa, ens trobàvem a l’entrada d’una cova obscura, per sort encara no s’havia anat el Sol.

- Perdó per les formes, però no volia caminar quan existeix el meravellós poder de teletransportar-nos - va dir en Dorian.

- Si sortim vius d’això tornam caminant, el teletransport mareja massa.

- Com vulguis.

Vam adintrar-nos dins la cova, amb cada pasa que donàvem cap el seu interior, major era la meva angoixa, semblava que era cada vegada més estret i la obscuritat augmentava per segons. Després d’uns minuts caminant que semblaven molts més, vaig veure una llum blava, el meu primer impuls va ser córrer cap a ella, en Dorian em va seguir. Res més entrar, es va il·luminar lo que semblava ser el lloc del ritual, hi havia una caixa petita de plata amb llum al seu interior. Volia obrir-la però en Dorian no m’ho va permetre.

- No pots obrir-ho fins el ritual.

- Perdó.

Ell va començar a dir algunes frases en un idioma que desconeixia, seria per activar el ritual, no podia evitar pensar en que tota la meva vida estava a punt de canviar per sempre. Fa unes setmanes pensava que la màgia estava morta i ara puc sentir-la.

- Preparada? - va dir en Dorian, portant-me de nou a la realitat.

- Me sembla que no tenc cap altra opció - vaig dir rient, encara que en part estava espantada.

- Has de dir lo següent mentres obres la caixa - em va dir dues frases que no em veia capaç de pronunciar, però valia la pena intentar-ho.

En Dorian es va allunyar fins quedar fora de les marques assenyalades al sòl de la cova.

- Lux ex tenebris… - vaig començar a dir però una renou em va interrompre.

- Lo primer bona nit i gràcies per conduir-me fins aquí, dit això, és hora de que em donis el cristall Louise - va dir na Morgana que acabava d’aparèixer d’entre les ombres. Jo estava paral·litzada.

Un cop es va escoltar, en Dorian havia intentat realitzar un encanteri per retenir-la però en Silas l’havia agafat per l’esquena per immobilitzar-lo.

- Louise, ens queda poc temps abans de que surti el Sol, dona'm el cristall ara mateix.

- No - vaig contestar sense pensar.

- Com has dit?

- He dit que no, no permetré que condemnis tots els bruixos i bruixes pel teu propi benefici.

- Ets exactament igual a n’Amara, igual d’inconscient i ignorant. Cap de vosaltres dues hauria estat capaç de portar aquest gran poder. Comptaré fins a tres. Un.

No tenia possibilitat d’escapar, tenia dos segons per recordar alguna cosa que evités aquesta catàstrofe.

- Dos! - va seguir ella.

- Heus tenebra congelare.

Na Morgana va quedar totalment paral·litzada. Havia funcionat, però havia de donar-me pressa, no sabia fins quan duraria l’efecte de l’encanteri, en Silas va intentar avançar cap a jo, per sort en Dorian el va retenir. Era la meva oportunitat.

- Lux ex tenebris, per potentiam lunae. In me resonat potentia divina - vaig dir obrint la caixa del cristall de la Lluna Negra, completant el ritual.

La llum va sortir de la caixa em va envoltar, va ser una sensació aclaparadora, notava com la màgia recorria cadascun dels meus nirvis. Em sentia més forta, més poderosa, però continuava sent jo, afortunadament.

En Silas va tornar a intentar avançar cap a jo, en Dorian el va deixar confiant en que podria amb ell.

- Abscondito ab oculis, evanescere - tant ell com na Morgana van desaparèixer en un instant, no tornarien mai més.

Vaig amollar la caixa i em vaig dirigir cap en Dorian que em va rebre amb una abraçada. Ho havíem aconseguit, havíem fet justícia per n’Amara, estàvem vius i ja havíem acabat amb la líder de l’aquelarre, era qüestió de temps acabar amb la resta.

Vam sortir de la cova i vam retornar a casa, caminant, com m’havia promés abans d’entrar. Havia estat l’experiència més aterridora i a la vegada la més emocionant de totes. Les següents setmanes les vam fer servir per acabar amb l’aquelarre obscur, alguns es van penedir i els hem donat una segona oportunitat, invitant-los a formar part del nostre aquelarre, hem reclutat molts de bruixos i bruixes que havien estat capturats per l’aquelarre anterior, les coses no tornarien a ser com a abans, no tornaria a regnar el terror, ho havia de fer la llum i l’esperança. Finalment, vam estar d’acord en que res hauria estat possible sense n’Amara, es mereixia molt, lo menys que podíem fer era mantenir viu el seu record dins el nostre aquelarre, que perduraria a través de les generacions, al llarg dels segles.