Lou



Hi havia alguna cosa inquietant en un cos tocat per la màgia. La majoria de les persones notaven primer l'olor: no la pudor de putrefacció, sinó una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua. Pocs percebien també un calfred en l'aire. Una aura flotant sobre la pell del cadàver. Com si la mateixa màgia encara estigués present d'alguna forma, observant i esperant.



Viva.



Dues hores abans.



Anava passejant pel meu poble, Bellerose, i no puc evitar sentir la tensió que hi ha desperta a l’ambient. Feia mesos que van donar l’alerta de perills desconeguts al poble. Vaig recórrer els carrers fins arribar al límit de la vora est. M’agradava creuar per aquell vell pont fet de pedres fosques i humides pel contacte amb el riu que portava aigua gelada.



Aquell dia no era com qualsevol altre, com més m’apropava, major era la meva angoixa. Hi havia una dona de cabells rossos, pell clara amb ulls verds, amb una vestit llarg de color blanc, però havia un detall inquietant… estava penjada amb una corda al voltant del seu coll. Em vaig quedar totalment paral·litzada. Vaig voler apropar-me més per pujar-la i dur-la amb les autoritats, vaig fer grans esforços i quan la vaig agafar pel braç, una sensació esgarrifosa em va recórrer, i amb més intensitat quan vaig veure una esfera de llum blanca brotar d’ella i dirigint-se cap a mi, el meu intent d’escapar va ser inútil, aquella llum em va travessar. Tot es va tornar negre, lo següent que record és trobar-me enmig d’una multitud de gent, que s’enduien el cos d’aquella dona. Podia notar moltes mirades damunt meu, escoltava molts de rumors del que havia passat, vaig aixecar-me i vaig començar a caminar cap a casa.



-Bon dia polida, per què has trigat tant en tornar? - va demanar la meva àvia. Amb la qual he viscut des de la mort dels meus pares, quasi cinc anys.



-Res, estava molt distreta i m’he anat molt enfora, no et preocupis - no volia preocupar-la, era molt major i no volia fer-la passar una mala estona.



Vaig dirigir-me cap a la meva habitació. No podia aturar de pensar en la dona que havia vist abans. No puc imaginar-me qui podria ser tan mesquí com per fer allò. I què era aquella llum que em va travessar? Semblava… No, era impossible. Havia d’intentar descobrir que passava amb ella, qui era?



Aquella nit vaig voler dormir, no obstant, era inquietant, notava molt de fred al meu voltant, més de lo habitual.



A continuació, estava asseguda enmig d’un bosc d’avets. No recordava haver estat mai allà i molt menys, amb un llibre ple de símbols i textos escrits en lletra lligada mentre un foc apareixia davant meu, sense que jo hagués fet res. Vaig acotar el cap i la roba, el cos… no era jo. Uns cabells rossos queien damunt un vestit blau marí amb detalls daurats. Jo no tenia cap vestit com aquell i els meus cabells eren castanys. De cop, vaig sentir una renou molt forta que va ocasionar que aus amagades entre els arbres fugissin a gran velocitat. Algú s’apropava i no semblava humà.



Quan vaig voler adonar-me, em trobava al sòl de la meva habitació, tot havia estat un somni. Em vaig aixecar i vaig tornar al llit, encara pensant en què havia de voler dir tot allò. Tenia alguna cosa a veure amb l’incident d’aquella llum al pont? Havia de trobar una explicació.



El matí següent vaig realitzar unes tasques a casa com de costum, m’agradava ajudar la meva àvia, així ella podia xalar amb les seves amigues al saló. Quan cuinava el dinar, vaig apropar-me per encendre el foc i res més tocar la graella, li vaig calar foc. Havia sortit de les meves mans, no entendia per què.



Visc en un poble on han existit bruixes, però no tenc cap familiar que ho sigui. A més a més, fa anys que no hi havia, els caçadors van acabar amb gairebé totes fa molts d’anys, era impossible que fos genètic. Devia ser aquella llum, aquella dona que va aparèixer penjada, tal vegada era una bruixa que havia sobreviscut i l’havien trobat ara. Després de dinar, vaig anar a una biblioteca per investigar un poc més, la màgia no es transmet així, era massa intrigant com per no fer-ho.



Vaig cercar llibres d’història per descartar una ramificació del meu llinatge, confirmant que no tenia res a veure amb la família a la qual pertany. En aquell instant, un calfred em va recórrer tot el cos. Notava com una mirada es fixava en mi, al girar-me, no veia ningú, i quan tornava a girar-me cap als llibres, aquella sensació tornava.



Va ser llavors quan al tocar un llibre d’una estanteria plena de pols, abandonada a un costat, vaig notar com la meva visió canviava completament. Era igual que el somni de la nit anterior, veia a través dels ulls d’altra persona, devia ser això. Aquesta vegada era diferent, estava dins una habitació on les parets semblaven de roure, a través d’una finestra es veia el mateix bosc que al somni. Estava damunt un llit llegint textos en lo que semblava altra llengua, però només era el cas d’algunes paraules, la resta si ho podia entendre.



Vaig tornar a la realitat i un poc sobresaltada. El meu instint em deia que tragués aquell llibre, el vaig treure de l’estanteria i vaig observar-lo amb curiositat. Encara notava aquella mirada damunt meu, però no li donava gaire importància. Quan vaig obrir el llibre, vaig adonar-me de que no era un llibre qualsevol, es tractava d’un grimori, un llibre que replegava tot tipus d’encanteris i trucs d’una bruixa o un bruixot. Es tractava exactament del mateix grimori de les meves visions. Crec que es tracta del seu grimori, podria contenir respostes.



No va ser fins llavors que em vaig adonar d’una presència al meu costat.



-No et convé investigar sobre bruixes, especialment en un poble que té tantes creences i més després de que hagin trobat el cadàver d’una penjat d’un pont - va dir una veu greu. Hi havia un home, un poc major que jo, no devia tenir més vint-i-dos anys. Els seus cabells eren d’un castany oscur, tenia una mirada molt intensa amb els ulls blaus i anava vestit amb una espècie d’uniforme. He de reconèixer que era molt atractiu, encara que no l’havia vist mai pel meu poble, però em sonava molt, com si el coneixés sense haver-lo vist exactament. Era molt estrany.



- Mai t’han dit que ets massa entremetedor - va respondre en veu de burla per la seva observació, encara que tal vegada tenia raó en que era un poc perillós investigar sobre aquella dona i la màgia, m’exposava bastant en aquell sentit, podrien cremar-me només per sospites de ser una bruixa.



- T’aconsell que si vols saber sobre això, cerquis a altres llocs que siguin menys exposats i on puguis trobar informació de veritat.



- I tu com saps tant?



- Es podria dir que tenc bons contactes, podria ajudar-te.



- I què vols a canvi?- vaig dir - Estic segura de que vols alguna cosa, ningú és tan amable així com així.



- Ets molt desconfiada.



- Respon.



- Vull lo mateix que volt tu - va respondre ell - I també fer justícia.



- Justícia? - vaig quedar-me molt estranyada - Per a qui?



- Amara - va dir ell - La jove que va aparèixer penjada.



- La coneixes?



- És… era - es va corregir - la meva cosina.



- Em sap molt de greu per la teva pèrdua.



- Vols sa meva ajuda o no?



Vaig debatir-ho internament, em jugava molt si em descobrien. Però em generava molta intriga saber més sobre Amara. Si ella era la clau per saber què m’estava passant.



- Accept el tracte - vaig accedir - Sóc Louise, però tots em diuen Lou.



- Encantat - va dir ell - Sóc Dorian.