- Quan començam? - vaig dir esperant que em digués avui, no podia aguantar aquella intriga massa temps.

- Ja quasi és de nit - va respondre en Dorian amb indiferència -. Demà a les vuit aquí.

- D’acord - vaig accedir sense ganes, volia obtenir respostes.

I si succeïa algun incident amb aquells poders? Els he tingut un dia i s’han manifestat en una flamerada. Vaig tornar a la realitat, després del que semblaven minuts a la meva ment, i en Dorian havia desaparegut, com si hagués emprat… com no, màgia.

Quan vaig arribar a casa, la meva àvia va sortir amb un ganivet a les seves mans.

- Tenc un ganivet i sé emprar-lo - va dir pensant que era una intrusa.

- Sóc jo! - vaig exclamar.

- Gràcies déu meu - va dir - pensava que ja no tornaries, què feies fora tan tard?

- Estava a la biblioteca.

- I em sembla molt bé que llegeixis, però no arribis tan tard, podria haver-te fet mal - va dir encara amb el ganivet en mà.

- No tornarà a passar, tranquil·la.

- Així m’agrada.

Vaig dirigir-me cap a la meva habitació i em vaig posar còmoda. Anava a dormir quan es van dibuixar uns símbols al vidre entelat de la finestra. Un d’ells era una lluna fosca dins un anell i l’altre era un conjunt de línies unides aleatòriament. Prest van començar a esvair-se. Em vaig apresurar per dibuixar-los a un paper ràpidament per així poder mostrar-li a en Dorian, però… i si havia estat ell? Segurament havia estat ell, no volia saber com o per què. De moment, lo millor que podia fer era descansar.

I com no, una altra vegada em trobava enmig del bosc, pero aquesta vegada era diferent, no estava sola, un home pèl-roig estava estirat devora meu amb una expressió agradable a la seva cara, em va cridar l’atenció els seus ulls, un era verd i l’altre blau. Volia demanar-li explicacions però alguna cosa m’ho impedia, era impossible moure’m o xerrar. En aquell instant ell va començar a parlar:

- Jo crec que si hauries d’acceptar la proposta de l’aquelarre - va dir ell -. D’aquesta forma podríem estar junts per sempre.

- No trob que sigui la millor opció, pensava anar-me i viure a qualsevol altre lloc, lliure - vaig dir amb una veu que no era meva sense poder-ho evitar, no sabia ni de que estava xerrant.

- T’equivoques prenent aquesta decisió - va dir, mentres la seva expressió canviava radicalment.

La meva visió es va apagar totalment, no podia veure res. Poc després, vaig despertar, estava farta d’aquells somnis. M’aixecava com si no hagués descansat en tot el vespre. Vaig dirigir-me cap a la cuina per berenar un poc. M’anava a posar un vestit blanc que em va donar la meva àvia pel meu darrer aniversari, fins que la imatge de n’Amara va aparèixer a la meva ment. Vaig optar per un vestit de màniga llarga i de color lila. I per suposat, aniria amb el grimori de n’Amara.

Vaig dirigir-me cap a la biblioteca, encara era prest, no volia arribar tard. Necessitava respostes immediàtament, no podria estar tranquil·la fins saber tota la veritat.

Al arribar, encara faltaven uns minuts així que vaig entrar dins la biblioteca per evitar el fred que feia a l’exterior. No tenia res més a fer que comparar els símbols d’ahir nit. Lo més probable era que si tenien res a veure amb la màgia estarien en alguna de les pàgines del grimori, però després de molt de temps cercant, no vaig trobar cap dels dos en les primeres vint pàgines. El seu grimori estava ple d’escritures i símbols inusuals, i cap coincidia amb els que vaig veure al vidre de la meva finestra.

- Es pot saber què cerques amb tanta ànsia? - Dorian apareguè allà, no m’havia adonat compte.

- Mai et dirigeixes a la gent amb una salutació i de cara com fa la gent normal? - vaig respondre encara un poc nerviosa per la seva actitud.

- Bon dia, com estàs? has descansat bé?- va dir irònicament.

- Encara que tu t’ho prenguis a broma, no, duc dos dies sense dormir o més ben dit sense descansar quan ho faig.

- A què et refereixes? - la seva veu va adoptar un to més seriós, semblava interessat.

- Semblen somnis on puc veure en primera persona els records de qui sembla ser n’Amara, no sé com explicar-ho exactament.

- Visions, de què extactament?

- Quasi sempre són en un bosc, i sempre s’aturen en el moment on està a punt de passar alguna cosa que em doni respostes. A més, avui m’he asustat bastant amb el pèl-roig que hi havia al meu costat…

- Un pèl roig - em va interrompre - vas fixar-te en alguna altra cosa, qualsevol detall?

- Els seus ulls, eren de colors diferents.

- No pot ser. - es va quedar una estona en silenci i va retomar la conversació - Va dir alguna cosa?

- Si, xerrava d’alguna proposta que li havien fet a n’Amara, tenia a veure amb un aquelarre i quan vaig… va respondre, va dir que no acceptaria. Però no sé a què es referien, no vaig veure res més.

- D’acord, acompanya’m.

El vaig seguir per diversos carrers fins arribar fora del poble. Va ser llavors quan es va aturar.

- Començaré per explicar-te un poc sobre n’Amara i la situació en la qual estava, que ara trob que t’afecta a tu considerant els poders i les visions.

- Aquí volia jo arribar, explica’t.

- Com vaig dir-te, era la meva cosina. Per tant, ambdós pertanyàvem al mateix aquelarre, però no et confonguis, mai empraven la màgia com a arma, només per defensar-nos i saber controlar-la. Fa un parell d’anys, un nou aquelarre va arribar al poble, quan no hi havien tantes sospites de bruixos, noltros vam notar a l’instant que no sortiria bé. Ells practicaven la màgia obscura, lo qual incloïa tot tipus de manifestacions violentes, fins i tot sacrificis.

- I com és possible que els caçadors no els detectessin?

- Amb la màgia, pots fer veure la gent el que vulguis, i ells eren molt poderosos. Els nostres pares van intentar negociar amb ells per abandonar el poble i es van negar, va ser llavors quan els van fer una contraoferta. Volien fusionar els aquelarres per ser els més poderosos.

- Què va passar després?

- Al principi ells es van negar però amb el temps van haver de cedir ja que sinó hauria implicat la desaparició del nostre llinatge així que no vam tenir opció, n’Amara i jo teníem quinze anys. La veritat és que no va anar massa malament els primers anys, tot va canviar, quan vam descobrir les seves intencions.

- Quines?

- Volien el nostre poder, planejaven matar-nos i absorbir el poder restant als nostres cossos.

- Però això és inhumà!

- Ja, però no podem fer res, alguns dels nostres van fugir i altres els van pillar. Només quedàvem ella i jo, intentava convèncer-la però era impossible ja que estava enamorada d’un dels integrants, Silas.

- No serà per casualitat…?

- Si, el pèl-roig que vas veure.

- I què va passar a continuació?

- No ho vaig veure perquè jo estava fora del poble mentres volia fugir. Però estic segur de que la va matar ell.

- Per què la va matar si l’estimava?

- Els integrants de l’aquelarre obscur no tenen cap tipus de remordiment, actuen per interés i no dubten en atacar si es senten en inferioritat.

En aquell moment vaig adonar-me de que no es tractava d’un caçador de bruixes normal, l’amenaça era molt major, era un aquelarre amb experiència i poder pràcticament il·limitat. I jo no sabia no com defensar-me, m’agradaria que tot hagués estat diferent, en quin moment vaig decidir anar per aquell pont.

- I per tots aquests motius, ara hem de planejar una estratègia - va continuar ell - començarem entrenant-te, no saps fer res amb els poders.

- Què tinc jo a veure amb tot això?

- Ara mateix et volen tant com volien a n’Amara, estam tots dos en perill.

Va ser llavors quan vaig saber que estava sentenciada, estava sola, bé, amb en Dorian, i amb un aquelarre en contra. No ho aconseguiríem, tal vegada era allò el símbol que no coneixia de la finestra… estàvem condemnats.