La Ruth va agenollar-se al costat de la Tina i va prendre-li el pols. Ni un sol batec, no respirava. Era morta.

Va pensar molt en com desfer-se del cadàver, fins que va trobar la millor solució. La cremaria per no deixar cap evidència. Va agafar el cotxe i va anar a un descampat als afores de la ciutat. Va baixar el cos de la Tina del maleter i va buidar dos bidons de gasolina a sobre d’ella.

Dues hores més tard, la Tina era tota cendres. Una ràfega de vent se les va emportar i aquella noia alegre, somiadora i amb un pla de futur va desaparèixer totalment.

Durant els darrers dos mesos, la Ruth va començar a faltar a classe posant com a excusa que era de viatge amb la Tina. Realment, va estar estudiant-se a la perfecció la seva personalitat, la seva forma de parlar, el seu estil… Quan va arribar a la universitat al següent trimestre, era totalment igual a ella… Ningú va notar res. La Ruth era ara la nova Tina. Anava dient a la resta que la suposada “Ruth” havia marxat a casa seva perquè s’havia adonat de què aquest no era el seu camí, l’excusa perfecta perquè la gent no preguntés de més.

La seva relació amb el Martí cada vegada avançava més, semblava tot perfecte, fins a una tarda en la qual la Ruth va sentir por de ser descoberta.



―Tina! Vine un moment si us plau― va dir en Martí des del saló.

―Digues, que passa?― va contestar la Ruth intrigada― per què crides?

―Què és això?― va dir mostrant la figura de marbre embolicada en un drap.



En aquell moment, la Ruth es va empal·lidir i va començar a pensar ràpidament una excusa creïble.



―Doncs, mm, un dia va caure a terra i es va tacar amb un pot de pintura i es va fer malbé.

―Pintura vermella?― va dir en Martí estranyat ―perquè necessitaves la pintura si no hi ha res pintat d’aquest color?

―Era de la Tina, ai, de la Ruth. Li agradava molt pintar.



La Ruth es va posar vermella com un tomàquet. Com havia pogut ser tan estúpida d’equivocar-se amb el nom. En Martí se’n va estranyar, però no li va donar gaire importància.



―Quina bona pinta fa aquest sopar― va dir la Ruth canviant de Tema.

La relació de la Ruth i en Martí cada vegada avançava més i més. Estaven completament enamorats, encara que en Martí ho estava d’una persona que realment no era a qui ell havia estimat en un principi. Vivia completament enganyat.

Una tarda a la sortida de classe, en Martí va citar a la Ruth en un banc al campus de la Universitat. Estava al costat d’una font plena de flors precioses i brillants.



―No sé por on començar― va dir en Martí nerviós, però amb un somriure.

―M'estàs espantant― va dir la Ruth.

―Tranquil·la, no és res dolent, sinó tot el contrari. Mira Tina, fa molts dies que ho penso i m'he adonat de que has passat a ser una persona molt important a la meva vida, pràcticament incondicional. Per això, vull passar la resta de la meva vida amb tu.



En Martí és va agenollar davant la Ruth.



―Vols casar-te amb mi?



La Ruth va quedar impactada, no s’ho esperava. Van passar milers de coses pel seu cap en aquell moment, però la idea de nuvi perfecte i vida perfecta li encantava. Gràcies a la Tina la seva vida s’havia solucionat.



―Sí, clar que sí!― va dir la Ruth eufòrica i va saltar a abraçar al seu promès.

Uns dies abans de la boda, la Ruth se’n va recordar d’avisar a la família, encara conservava coses que havia deixat la verdadera Tina i va buscar les adreces, els números de telèfon… Va arribar un sobre a casa de l’Elena, se’n va estranyar i va obrir-lo. Com era una invitació de la Tina, va anar corrents a parlar amb tota la família.



―No entenc per què ens envia això ara, sense avisar-nos de res ni parlar amb nosaltres― va dir l'Elena estranyada.

―És estrany d’ella, fa temps que no sabem res i ara ens ve amb la seva invitació de boda, amb un noi que no sabem qui és― va dir la seva tieta.



«La mare tenia raó, com pot ser que la meva cosina que m'ho deia tot, ja no tingui la confiança de dir-me que s'havia enamorat d’un noi, que sortien i que tenien pensat casar-se. No entenc per què actua així. No ha tingut cap moment per trucar-me? No m’ho puc creure. Aquesta no és la Tina que jo coneixia.»


Ja era el gran dia. La família encara no s’ho podia creure.

Quan l'Elena va veure-la amb aquell vestit llarg i completament blanc, es va quedar sense paraules, la seva cosina gran ja es casava.



―Estàs molt guapa Tina― va dir l’Elena.

―Gràcies, tu també estàs molt guapa, i diferent de com et recordava― va dir la Ruth.

―Si, la veritat que jo també et veig una mica diferent, sobretot la teva piga, la veig com diferent.

―Però que dius, si és la meva piga de sempre…― va dir amb un to de veu nerviós.

―No sé Tina, no ets la mateixa, la teva veu tampoc ho és, està més aguda. Què t’ha passat tot aquest temps?

―Res, només que he estat una mica estressada amb el nou canvi de vida, m’ha costat molt adaptar-me.

―Això ho entenc, però no has tingut ni un moment per trucar-me?― va dir amb tristesa.

―Perdona’m de veritat. Ja tindrem temps després per parlar i explicar-t’ho tot. Segur que tu també m’has d’explicar coses…― va dir la Ruth intentant deixar el tema a part.

―Doncs sí. Bé, et deixo tranquil·la que segurament estaràs molt nerviosa, ja ens veiem després.― va dir l’Elena marxant-se.



La Ruth estava molt nerviosa per la xarrada que havia tingut ara amb l’Elena, per un moment va pensar que l'enxamparia i ho destaparia tot, encara que tenia molt clar que no deixaria que això passés.

Va voler prendre una mica l’aire i va veure que no hi havia ningú a dalt del campanar de l’església. Va pujar i es va asseure a contemplar el panorama abans d’iniciar la cerimònia.

L’Elena va apropar-se a la taula del pica-pica per menjar alguna cosa i va trobar-se amb el telèfon de la Tina. Va agafar-lo i va anar a buscar a la seva cosina per retornar-se’l. Mentre pujava cap al campanar, el fons de pantalla es va il·luminar. Era una foto de la verdadera Tina i de la Ruth. La Elena va quedar en xoc i ho va entendre tot. En arribar a dalt va veure a la Ruth d’esquenes.



―On està la meva cosina!― va cridar l’Elena alterada.

―Però que dius. No veus que soc aquí― va dir la Ruth intentant tranquil·litzar-la.

―Para ja, no continuïs intentant enganyar-me. On està la Tina!― va dir entre llàgrimes i ensenyant-li el fons de pantalla.



En aquell instant, la cara de la Ruth va canviar completament. Va començar a riure a riallades sense parar.



―Pobra Elena, trobes a faltar a la teva cosina? Doncs no la tornaràs a veure― va dir amb to de burla.

―Qui ets, que vols― va dir l’Elena plorant desconsoladament.

―Mira, et comento. Resumidament, la teva cosina està feta pols. Ara jo soc ella, i no deixaré que t'interposis al meu camí.

―Com que està feta pols, que insinues!?

―Doncs que està morta, no és tan difícil d’entendre.

―Ets una psicòpata! La meva cosina era una meravellosa persona i tu li has llevat la vida. Com has pogut!



L’Elena plena de ràbia va empènyer a la Ruth daltabaix del campanar. Una basa de sang va començar a formar-se sota del seu cadàver.

«És 18 de maig de 2023, o això crec. He perdut la noció del temps. Cada minut aquí atrapada entre quatre parets es fa etern. Rebo una visita dels meus pares cada dos mesos aproximadament i sempre és el mateix. Em miren amb decepció, encara que ho intenten dissimular amb un somriure fals. No puc fer res, només esperar. Ningú em va creure quan vaig explicar el que li havia passat a la Tina, van pensar que estava boja i que era una desequilibrada plena de cels. Per això m’han ingressat al psiquiàtric, fins que faci els 18 i m’internin a la presó per homicidi. La meva vida està completament arruïnada i només jo sabré la veritat del que va passar.»