El retorn de la Tina va sacsejar la tranquil·litat del nostre petit poble amb la mateixa intensitat torbadora que la seva desaparició havia provocat dos anys enrere. La invitació a les seves noces que alguns antics veïns i familiars havíem rebut feia tan sols un parell de dies no va fer altra cosa que incrementar les expectatives i la sorpresa que ens produïa aquella inesperada reaparició.



L’Elena, la seva cosina petita, tenia una estranya sensació. Com podia ser que no hagués rebut cap missatge de la Tina durant tant de temps i de cop aparegués. No era propi d’ella. Sempre havien estat molt properes, s’ho explicaven tot. L’Elena trobava a faltar aquell referent, la sensació de tenir una germana gran.

Es va quedar mirant la invitació hipnotitzada. Li van començar a venir els records. «La Tina no havia tingut una infància fàcil. Amb quatre anys el seu pare havia mort d’un atac de cor. Tenia un vincle molt especial amb ell, més que amb la seva mare. Aquesta pèrdua va suposar un gran canvi a la vida d’ella i a la meva. La seva mare va recaure a l’alcohol i anava d’home en home buscant afecte, descuidant-la. Va aprendre a cuidar d’ella mateixa i a superar el dol ella sola. S’havia de fer el dinar i anar a l’escola sense companyia, ja que la meva tia estava sempre èbria i no tenia forces d’aixecar-se del llit. Així i tot, al principi la Tina no ens va voler explicar res perquè volia que la família continués unida. Però va arribar un punt en el qual no va aguantar més i va acudir als meus pares, en Víctor i la Sandra. La van acollir com una filla més i va ocupar el paper de germana gran per a mi. Va ser el millor que em podia haver passat… Hi havia vegades que la meva tieta la portava a menjar, o a passar el dia amb ella, li donava diners… Però la Tina ja no se sentia còmoda amb ella… En fer els 19 anys va voler anar-se'n lluny per poder estudiar a la universitat la carrera que tant li agradava, integració social. Era a Barcelona, així que va buscar un pis compartit a prop de la Universitat.»

La Tina estava molt il·lusionada per viure a la gran ciutat.

En arribar al pis compartit, va trobar-se amb una noia de la seva edat i estatura. El gran mirall de l’entrada va reflectir dues noies que s’assemblaven tant que feia por. Les dues eres morenes amb el cabell ondulat, tenien els ulls ametllats i el nas petit, tenien els llavis gruixuts i les celles fines, l’únic que les diferenciava era la característica piga que tenia la Tina a sobre de la cella.



―Bones!― Va dir la Tina alegrement.



―Ho o ola…―Va contestar la Ruth quequejant. Estava massa sorpresa per la semblança.―Encantada de conèixer-te per fi, em dic Ruth.



―Igualment, jo soc la Tina. Escolta, estàs bé? T’has posat una mica pàl·lida.



―Sí, només que m’ha sorprès veure’t tan aviat aquí.



―Ja, perdó. No hi havia un altre tren més tard.



―I d'on ets? ―va dir la Ruth amb intriga.



―Soc d’un poble de Girona, Cadaqués, no sé si el coneixes.



―Sí, hi he anat algunes vegades de petita, és molt bonic.



La Ruth li va explicar on era la seva habitació i li va ensenyar el pis perquè es posés còmoda i pogués desfer la seva maleta. La Tina ho va deixar tot llençat a l’habitació, després ho arreglaria tot millor, però ara volia veure quin era el camí per anar a la universitat, començaven demà i no volia arribar tard el primer dia.



―No vols vindre amb mi?―va preguntar la Tina amb pena, la Ruth també era nova a la universitat.



―No et preocupis, ja vaig anar-hi l’altre dia, avui em quedaré a casa. Tu ves i explora Barcelona, és molt bonic i segur que t’agradarà― va dir-li manant-li la pressa.



―D’acord, doncs després ens veiem―va dir somrient la Tina.



―Sí, fins després.



Quan la Tina va tancar la porta, la Ruth va començar a xafardejar entre les seves coses, per veure què portava, què hi havia a la maleta, les fotos… En especial és va fixar en les fotos, se la veia tan feliç amb la seva família, tenia tants amics. La Ruth es mirava les fotos, somreia, però a la vegada plorava. Les agafava una per una i es posava enfront del mirall intentant imitar a la Tina, "encaixaria tan bé".

En aquell precís moment, la Tina va obrir la porta perquè s’havia deixat el telèfon mòbil.