―Què fas amb les meves fotos?―va dir la Tina desconcertada.

―No, és que, mmm, volia ajudar-te a col·locar les coses i doncs, bueno, han caigut a terra. Ho sento de veritat―va dir la Ruth entre llàgrimes i nerviosa.

―No passa res, però millor no toquis les meves coses sense permís, no m’agrada.

―Sí, sí, perdó de debò, ha estat un error.

―No et preocupis. Escolta, per què ploraves quan he entrat?―va dir la Ruth confosa.

―Perquè només et volia ajudar i m'han començat a caure les teves coses, m’he posat nerviosa.

La Tina va agafar el mòbil i va marxar. Mentrestant, la Ruth es va llevar i va continuar posant davant del mirall, practicant les seves expressions.

Pel camí, la Tina estava en trucada amb la seva cosina explicant-li com eren de diferent els carrers en comparació amb els de Cadaqués, que ja havia conegut a la seva companya nova i havien parlat bastant… L'Elena estava molt contenta per ella, volia que li expliqués més.

Va arribar a la universitat, era tan gran que no sabia cap on anar. Se li va apropar un noi alt, amb cabells arrissats i castanys, amb un somriure molt amigable.

―Hola, t’has perdut?

―Doncs sí, soc nova i no sé on és la meva aula, començo demà.― Va dir la Tina nerviosa.

―Aquí les aules es classifiquen depenent del que estudiïs, digue’m què estudies i t'acompanyo fins allà.

―Integració social.

―Doncs anirem a la mateixa aula, aquest és el meu segon any aquí, vaig repetir. Per cert, com et dius?

―Tina, tu?

―Jo Martí, un gust.



Després d’aquella primera presa de contacte la Tina no va poder deixar de pensar en ell, de com havia sigut de simpàtic, de com s’apropava i somreia per parlar-li, i sobretot, no podia treure’s del cap la seva mirada blava i profunda.

En arribar al pis, la Tina va explicar-li a la Ruth la trobada que havia tingut amb el noi i li va canviar la cara completament.

―Per què poses aquesta cara? No te n’alegres?―va preguntar la Tina.

―Sí, només és que el conec. No em fa bona espina sincerament.

El dia va transcórrer amb normalitat, van menjar juntes, van a fer una volta per la ciutat, i van estar parlant molt per conèixer-se millor. Van congeniar tant que semblava que es coneguessin de tota la vida…

Va començar a pondre’s el sol i la Ruth va dir-li a la Tina que anés ja cap a l’apartament que si no es faria tard. Ella hi aniria al cap d’una estona, havia de fer alguns encàrrecs.

Mentre la Tina feia el sopar, va entrar la Ruth amb una nova tallada de cabells i amb unes quantes bosses de roba.

―Ja estic aquí!―va dir la Ruth.

―Ui, i aquestes bosses de roba? I el nou tall de cabell? Si m’haguessis avisat de que això era el que havies de fer t’hauria acompanyat.

―No t'he dit res perquè la roba que he comprat son regals per la meva família, i el cabell perquè, bé , vaig passar per la perruqueria i volia un canvi. Que no t’agrada com em queda?

―Mmm, sí, et queda molt bé, però no és una mica semblant al meu?

―Doncs no me n'havia adonat―va dir la Ruth entre rialles nervioses.

***

La Ruth cada cop s’assemblava més a la Tina: en la seva forma de parlar, d’expressar-se, de vestir… Als professors els costava diferenciar qui era la Tina i qui era la Ruth, fins i tot, quan donaven les notes dels exàmens els donaven el contrari de cada una. Va arribar un punt en què el Martí es confonia parlant amb la Ruth pensant que era la Tina, això va ser la gota que va fer vessar el vas.

A partir d'aquell moment, la Tina va anar separant-se a poc a poc de la Ruth. Tenia por i estava confosa, no entenia per què actuava així, ja no era la noia que va conèixer el primer dia que va arribar.

Hi havia dies que la Tina no passava per l'apartament durant tot el dia, només per dormir, es passava el dia a la universitat o a la biblioteca, volia coincidir el menys possible amb la Ruth.

Una tarda després d’un examen, la Tina va anar cap a casa per dutxar-se i arreglar-se. Havia quedat amb el Martí, era la primera vegada que es veien sols fora de la universitat i estava molt nerviosa.

En entrar per la porta es va trobar la Ruth asseguda al sofà amb una expressió molt seriosa.

―Es pot saber què et passa?―va dir la Ruth enfadada.

―No em passa res―va contestar la Tina amb menys preu.

―No et facis l’estúpida Tina, saps perfectament del que et parlo.

―No vull parlar del tema, deixa’m tranquil·la.

―Que em diguis d’una punyetera vegada què et passa!

―De veritat no n’ets conscient? Només cal que et miris, t’has convertit en una còpia meva!―va dir la Tina histèrica.

―A tu el que et passa és que no saps valorar una amiga que t’estima i t’admira. En realitat, no valores absolutament res! Ni tan sols a la teva família, no saps la sort que tens de tenir a algú que t’esperi a casa, de tenir una llar ―va dir la Ruth entre llàgrimes i amb els ulls oberts com plats.

―No sap res de la meva vida ni del que he passat! Només em coneixes fa uns mesos, no tens dret a jutjar-me―va cridar la Tina.

La cara de la Ruth va canviar completament. La seva mirada de nena trista i innocent va passar a ser una freda, profunda i sense cap sentiment. Va estirar el braç cap a la petita taula que hi havia al costat del sofà i va agafar la figura de marbre que hi havia.

―Em tens farta!―va dir la Ruth trasbalsa i apropant-se cada vegada més a la Tina.

―Mira saps què? No vull continuar aquí perdent el temps discutint. Tinc millors coses a fer.

En el moment en què la Tina es va girar per anar cap a la seva habitació, la Ruth va colpejar-li el cap amb la figura. Va caure a terra inconscient i una bassa de sang va començar a formar-se sota d’ella.