Capítol 3: La reencarnació del salvador
Torno a deixar el paper a la jaqueta dubtosa sense saber què fer. Per una banda, voldria tornar a parlar amb el meu padrí i acomiadar-me d’ell, però, a quin risc? Encara que en Joan no m’ho hagi dit està clar que si no accepto la seva proposta alguna cosa farà o passarà perquè dubto molt que em deixi saber el seu pla d’alliberar l’ànima del seu amic així com així. Per l’altra banda, puc no fer res, oblidar-me del que ha succeït i actuar en el cas que arribés a passar alguna cosa. Sigui com sigui no vull pensar més perquè estic molt cansada i aquest tema només em posa els pèls de punta. Pujo a la meva habitació, em poso el pijama i baix a la cuina on la meva mare està parlant amb algú per telèfon, segurament serà el meu conco que està de viatge al Japó. La meva mare quan em veu li envia molts de petons i penja. Tot seguit es dirigeix a mi amb un somriure i em demana:
–Què tal ha anat amb n’Àngela? Es veu que us havíeu de dir moltes coses perquè has tornat més tard de que m’havies dit.
–Sí, és que com ja saps ahir al vespre varen anar els seus cosins per sopar i m’ha contat que varen jugar a UNO i que va fer plorar al seu cosí petit. També m’ha dit que es parla amb un al·lot que viu a Barcelona –intent dir dissimulant els nervis que em pregunti on he estat.
–Barcelona? No és una mica enfora? –demano curiosa.
–Mamà només estan parlant per veure si s’agraden, no és com si estiguessin festejant que en aquest cas sí que seria un poc preocupant.
–No ho sé filla, això d'estar parlant amb gent tan enfora de tu per veure si t’agrada per després festejar no m’acaba d’agradar. Has de conèixer a la gent amb la qual parles perquè mai saps si darrera de la pantalla hi ha un al·lot o Déu sap qui –diu preocupada i un poc dramàtica.
–Mamà no et preocupis ja saps que l’Àngela és una al·lota llesta, per cert, parlaves amb el conco?
–Sí, m’estava contant com estava anant el seu viatge pel Japó, encara que sonava una mica massa content. Crec que és per una beguda d’arròs que ha pres que duia molt d’alcohol.
–Mamà, són les vuit de l'horabaixa, ara mateix allà són les quatre, crec que el conco no només s’ha pres una beguda d'arròs. –dic rient de la ingenuïtat de la meva mare.
–Serà ximple! M’ha fet el mateix que quan de joves ell era de festa i em deia que només havia pres una copa –diu rient amb jo. –Per cert, et trobes bé? Et veig una mica blanca, has menjat res que t’hagi caigut malament? –demana un poc preocupada.
–Sí, estic bé, crec que estic tan blanca perquè m’ha baixat el sucre després d’haver corregut amb en Bobi quan l’he tret a passejar.
–Bé, asseu-te i pren un suc mentre esperem que tornin el teu pare i germà de comprar el sopar.
Em prenc el suc i quan arriben el meu pare i germà sopem. Després pujo a l’habitació, repàs un poc d’història perquè demà la professora ens pot demanar preguntes oralment i me'n vaig a dormir. Estranyament, dorm molt bé i no li dono voltes al cap al tema de’n Joan. Un cop que m'he llevat, em canvio de roba, baix a berenar, em rento les dents, faig la motxilla i me'n vaig a l’institut. Allà em trobo amb les meves amigues i anem a classe on la professora d’història em pregunta oralment les causes de la Primera Guerra Mundial, li contesto i la resta del dia va transcórrer de forma normal. A les dues torno a ca meva per dinar, trec a nen Bobi a passejar, vaig a repàs, torn a casa on acabo de fer els deures, torno a treure a Bobi, em poso el pijama, sopo i me'n vaig a dormir. Però quan m’he ficat dins del llit una notificació m'arriba al mòbil.
Tens fins dimecres a mitjanit per decidir-te, no tardis, l’oració ha de ser dita. Bona nit o no.
Llegir aquest missatge no em fa gaire gràcia, com ha aconseguit el meu nombre de telèfon? Això ja no em fa tanta gràcia, però com que és tard decideixo dormir i pensar que fer demà. Clarament he tingut malsons durant la nit. L'endemà vaig a l'escola i al pati n’Àngela em fa a un racó per poder parlar amb mi.
–Què et passa? I no provessis de dir-me que res perquè et conec millor que tu mateixa –diu amb un to de veu acusador.
–No t’ho puc dir – li dic de forma seca.
–Com que no m’ho pots dir!!! Sóc la teva millor amiga, és clar que m’ho pots contar! –diu cridant i ofesa a la vegada. –Què passa? Què és això tan important que no em pots dir? No tens bona cara i crec que si no li dius a ningú faràs un tro, és a dir, ja pots estar contant-me ara mateix que està passant!
–És que t’enfadaràs amb jo i no vull que em cridis Àngela –dic afectada.
–Si no vols que et cridi i m’enfadi més ja em pots estar dient que et passa i sigui el que sigui segur que et podré ajudar.
–D'acord, però després no diguis que no t’he avisat.
Li conto que després d’haver dinat amb ella el diumenge vaig anar a parlar amb en Joan i que ell em necessitava per dir una oració per salvar mil ànimes entre elles la del Guim. També li dic que em va dir que si l’ajudava podria tornar a parlar amb el meu padrí i que em va donar en un paper l’oració. Finalment, li dic que ahir al vespre em va enviar un missatge dient-me que tenia fins dimecres a mitjanit per decidir-me. Abans que em pugui dir res el timbre sona i em diu que després de classes l’esperi perquè hem de parlar i així ho faig. Quan ella surt anem a la plaça de devora l’escola i seiem a un banc.
–No em renyis molt, per favor –demano amb veu de culpable.
–Però com vols que no et renyi! Et vaig dir que no havies de fer cas a en Joan i que no fossis a parlar amb ell i és el primer que fas! Tu ets boja? –diu renyant-me.
–És que em feia curiositat saber perquè m’havia dit que necessitaria una oració per alliberar ànimes del purgatori! –dic defensant-me.
–Tu i la teva curiositat, suposo que tens pensat dir-li que no l’ajudaràs i que no et torni a parlar en la teva vida –diu amb una veu molt seriosa.
–És que no sé què fer, perquè si l’ajut podria parlar amb el meu padrí.
–Com saps això? Pot ser que no sigui vera i t’estiguis ficant en problemes que no acabaran bé.
–Perquè em va dir pel mot que pel qual em deia el meu padrí, a part que només m’ha demanat ajuda, no m’està forçant a fer res! –dic defensiva.
–Perdona que ara t’han d’apuntar amb una pistola perquè vegis que t’està manipulant i no t’està deixant opció! Tu saps les possibles conseqüències que pot tenir fer-li cas? NO SÓN BONES I ÉS MILLOR QUE NO HO SAPIGUEM COM SÓN DE DOLENTES–diu cridant molt fort, es calla i al cap de mig minut torna a parlar –L’única cosa que vol és cridar l’atenció i tu no li has de fer cas, per favor no l’ajudis i conta-li a la teva mare la situació que segur que t’ajuda –diu amb una veu molt més tranquil·la i relaxada.
–Tens raó, no sabem que pot passar si li faig cas.
–Jo t’ho dic per un bé teu, no vull acabar sense millor amiga. T’estimo.
–Jo també t’estimo a tu Àngela –dic amb un somriure i ens fem una abraçada.
Cada una se'n va a casa seva, el dia passa ràpidament i no m'adono que ja és de nit. Agafo el meu mòbil i segueixo el consell de l’Àngela. Torno a obrir el missatge d’en Joan i li contesto de forma clara perquè no hi hagi malentesos.
Ho he estat pensant i em sap greu, però no t’ajudaré.
Després d’això me’n vaig a dormir. Al matí vaig a l’escola on li ensenyo el missatge a n’Àngela i em diu que he fet bé dient-li que no l’ajudaré. Quan acaba l’escola vaig a casa d’on no torno a sortir en tot el dia. Com que estic tan cansada em quedo adormida al llit i no sent la notificació que m’arriba al mòbil.
Bé com que no ho has fet a les bones ho faràs per les dolentes. Acomiadat de la teva amiga Àngela, la que t’ha ficat la mala idea de no ajudar-me al cap, perquè d’aquí poc necessitaràs dir l'oració per salvar-la.
Al cap de dues hores m'arriba un missatge de l’Àngela un tan estrany.
Demà no aniré a l’escola perquè estic malalta.
Aquests missatges són la primera cosa que veig quan em desperto i no em sembla que siguin coincidència. Per aquest motiu quan surto per la porta decideixo no anar a l’escola i anar on sé que trobaré a en Joan per confrontar-lo. Quan arribo al cementiri les portes estan obertes, cosa estranya perquè no obri fins a les nou del matí, entro, veig com unes gotes vermelles per terra i les segueixo. Les gotes em duen fins a un gran mausoleu obert on em trobo la pitjor imatge que mai podria haver pensat. Veig a n’Àngela inconscient, tombada i d’esquenes i vestida com ahir en terra enmig d’una creu que ha estat pintada amb cendra. Quan aixeco la vista veig a en Joan que em mira i s’acosta.
–Just a temps, veus com m’ajudaries? –diu divertit.
–Deixa que se'n vagi i faré el que vulguis, però ella no té culpa de res –dic espantada.
–Si vols que se'n vagi has de dir l’oració, així de simple. Ja ets aquí dintre no pots rompre el ritual.
–Quin ritual? De què estàs parlant? A mi no em digueres res de cap ritual.
–Per fer que l’oració funcioni s’ha de fer un ritual, però aquest s’ha de fer de pressa si no n’Àngela no ho passarà molt bé –diu rient-se.
–Com que no ho passarà bé? No provis de fer-li res. –dic aterrada.
–El ritual una vegada començat s’ha d’acabar i la vida de n’Àngela és l’assegurança que acabarem el ritual perquè si no morirà. Ara ges i llegeix que he d’alliberar al meu amic.
S’acosta i em dona un paper amb l’oració, quan l’acabo de dir sento trons i noto molt de vent. En Joan comença a riure de forma descontrolada causant-me molta por, em dirigeixo cap a n’Àngela per despertar-la i m'adono que està freda i que la sang que m’ha duit fins aquí era d’ella, ja que té un ganivet clavat al cor.
–Què has fet?! Perquè està freda? –demano plorant.
–Perquè era part del ritual una ànima per una ànima i gràcies a tu vaig poder trobar algú que t’estimés tant per a donar la seva vida per tu.
–Però això no és just, em vares dir que no la necessitaria perquè ningú es moriria! –dic cada cop més enfadada. Noto com la ràbia i la fúria s’apoderen de mi. Com pot ser que m’hagi fiat d’ell, com pot ser que hagi matat a la meva millor amiga? No penso i el següent que noto és que estic davant d’en Joan i les meves mans tenen el ganivet que fa sagnar a en Joan per la panxa.
–T’ho vaig dir –diu en to irònic. –L’oració t'encén la maldat de la sang i tu no ets l'excepció. Ara només fa falta que torni el salvador, el dirigent del caos –es gira cap al cel. –Ha estat un plaer haver-me sacrificat per tu.
Ara el mal més terrible ha estat alliberat i no sabem quan, on i com tornarà, pot ser que visquem per veure-ho o pot ser no, però el que sí que sabem és que hem d’estar preparats pel pitjor.
