Vaig sortir de l’església amb un poc més de pressa de la normal per anar a casa i crec que ho va notar. La gent del poble deia que en Joan era una persona especial i que no te n’havies de fiar del que et deia perquè no sabies si s’ho inventava o era la seva percepció del món. Això és el que et diuen sempre les velles del poble que han vist créixer a en Joan, que han vist com sempre estava sol amb un llibre a la mà d’esoterisme o d’ànimes i que et demanava si veies el seu amic que estava devora seva i no veies res, però ell insistia que estava allà i te’l descrivia. El més estrany era que sempre la descripció et definia a algun nin que feia poc temps que havia mort i havia estat enterrat. A això darrer, la gent no li donava molta importància, ja que en Joan vivia devora del cementiri i els seus pares eren els enterradors. Pensaven que com que en Joan no tenia amics, se’ls inventava en funció dels nens que veia quan anava a veure als seus pares a la feina. Tot el que envoltava a aquell jove era molt estrany. Si et tocava o parlava significava que alguna cosa et passaria, però no sabies el què, era com si veiés el futur. Sempre com si estigués envoltat per una aura obscura, negativa, una cosa ben difícil d’explicar, però que a tot el poble tenia espantat i per aquest motiu, ningú li parlava ni se li acostava.

–Què estàs fent mamà? –deman.



–Una recepta nova que he trobat a un dels milers de llibres de cuina dels cursos al que el teu pare es va apuntar l’any passat per aprendre a cuinar i que estan nous perquè mai els va emprar –sospira.



–Però encara no m’has contestat, què estàs fent per sopar?

–Estic intentant fer una crema de verdures amb un oli coent per donar-li un toc especial. –diu mentre remou la crema.



–Té molt bona pinta, però no em facis el plat molt gran per sopar.



–I això per què? Que no tens gana?

–No, la veritat és que no en tenc, estic com a angoixada des que he sortit de l’església.



–És veritat, que no t’ho he demanat, què tal a l'església? Ho heu decorat tot per les festes?

–Sí, ha quedat preciosa, plena de flors i molt colorida. També ha assajat el cor i la veritat és que està tot preparadíssim per a les festes.



–Així m’agrada, de què us heu encarregat l’Àngela i tu?

–Nosaltres ens hem encarregat de col·locar les flors a l’altar de la Verge.



–Com és que no t’ha acompanyat a casa? Si sempre anau juntes per tot –diu sorpresa.



–Se ha hagut d’anar abans perquè els seus cosins anaven a sopar a casa seva i jo m’he quedat tota sola fent els darrers detalls i replegant el material –dic intranquil·la recordant el que havia passat després.



–Filla, que no et trobes bé? Què et passa? –demana amb un poc de preocupació.



–No res. Només que quan m’he quedat sola a l'església després que el cor acabés d'assajar, ha aparegut en Joan Tur i per no ser maleducada l’he saludat.



–Així m’agrada, que només l’hagis saludat, ja saps que no m'agrada molt aquest al·lot –diu seriosa mentre la meva cara es torna amb una cara de culpable. –Diga’m per favor que no has parlat amb ell, ja saps que sempre diu coses que no tenen sentit i és millor no fer-li cas perquè si no s’emociona.



–Pot ser que després de saludar-lo ens hàgim posat a parlar sobre com quedarien millor les flors blaves i després ens hem demanat sobre les nostres vides. Ell m’ha dit que la seva vida és igual que sempre, rodejat de morts devora ca seva, però que està bé. Crec que ha agafat confiança perquè tot seguit m’ha començat a parlar sobre una oració una mica estranya sobre unes ànimes. Al cap de dos minuts s’ha intensificat tant que he agafat la meva jaqueta i he sortit molt de pressa d’allà. M’ha posat la pell de gallina amb el que deia –dic pensativa.



–Filla no li facis cas i no li tornis a parlar ja saps com és i si l’escoltes t’embullarà les idees i et farà veure coses que no són –diu com a enfadada. –Ara puja a canviar-te de roba i en mitja hora baixa a sopar.

–Tots naixem amb el pecat original. Pels cristians aquest pecat prové d’Adam i Eva, quan menjaren la fruita prohibida i desobeïren a Déu, tots pensen que aquest es lleva quan ets batejat, però en realitat aquest pecat és el més primitiu de tots, la maldat. Aquesta no es lleva amb res, desperta en tots, però només un petit grup es deixa dur per aquesta emoció, engrandint-la i fent coses horribles al seu voltant. –Em va dir amb un to de veu que no em va agradar molt. –El dany en néixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’aquí la nostra certesa en el dolor.



– Però com pot ser això possible? – li vaig demanar espantada però curiosa.



– És una oració a Gertrudis, que cada cop que la dius, salves mil ànimes del purgatori.



–Funciona? –li vaig preguntar.

–No ho sé –em va dir –el que és segur és que no pots triar quines mil ànimes seran salvades o sigui que no tinc clar que valgui la pena dir-la.



–Per què la voldries dir? Per ara no has de salvar cap ànima del purgatori.



–Jo no ho necessit, però pot ser que tu d’aquí poc sí – va dir amb un somriure a la cara que feia por.

…

–Bon dia, Àngela, què tal el sopar amb els teus cosins? –li deman mentre m’assec a la cadira.



–Bastant bé, ho vam passar genial. Per cert, com van quedar les flors?, sé que quedava poc per acabar quan me’n vaig anar.



–Varen quedar molt bé, però et volia comentar una cosa perquè em donessis la teva opinió.



– És sobre un al·lot? –em demana curiosa.



–No, bé, sí però no en aquell aspecte.



–Ja m’havia fet il·lusions –diu desil·lusionada. –De què vols parlar?

–Pensaràs que estic boja, però és que no sé amb qui parlar-ho perquè sé que em miraran malament.



–Ara sí que tens la meva atenció, però per com ho has dit crec que serà llarg, millor demanam les pizzes ara i tot seguit m’ho contes.



–D’acord –demanem les pizzes i una vegada que el cambrer se’n va li dic. –Vull parlar d’en Joan Tur –n’Àngela estava bevent aigua i quasi l’escup.



–Com! Per què? No hauràs parlat amb ell, no? –diu molt preocupada. –La meva cara es torna encara de culpable. –Quan? On? Per què? És que no té sentit! Ja saps com és, tothom ho sap!

–Vaig parlar amb ell a l'església, quan tu i el coro us n’havíeu anat. Vam començar parlant de les flors, després de la nostra vida i finalment em va parlar d’una oració per alliberar ànimes del purgatori –això darrer li dic no estant molt convençuda.



–Com? Per què t'hauria de parlar sobre oracions per alliberar ànimes de no sé on, o millor dit per què li vares deixar parlar sabent com és? –diu amb el to que sempre usa quan faig una cosa malament.



–Li vaig parlar per ser educada i el de les ànimes no és el pitjor –veig com la seva cara es va sorprenent més. –Em va dir que d’aquí poc jo la necessitaria i aquí és quan necessit el teu consell. Tu aniries a parlar amb ell un altre pic per saber a què es referia? Perquè si és el que crec hauria de començar a treure la roba negra de l’armari i no em fa gens de gràcia.



–Però tu ets boja! Com vols anar a parlar amb ell! Saps que no està bé del cap i que si li fas la contrària, es pot tornar molt agressiu. Jo de tu no li donaria importància al que t'ha dit, segurament ho fa fet per cridar l’atenció –afirma segura.



–Per què tots deis que no m’he d’acostar a ell? Tots teniu molt de prejudicis, ningú el coneix, potser, sigui molt bon nin. A part que jo no hi vull anar per fer-me amiga seva, jo hi vull anar per saber a què es referia.



–Tu escoltes a la gent del poble? Tots saben que té una part molt obscura i que si t’hi acostes massa, alguna cosa et passarà. Com si et fotés una maledicció. No hi vagis per favor, no vull que et passi res, ja saps com va acabar la darrera persona que li va fer cas amb tots aquests temes seus esotèrics! –diu preocupada.



–D’acord no hi aniré, contenta? Ara, conta’m com és el teu nou pretendent.



Vàrem acabar de dinar i cada una se’n va anar a casa, l'única cosa fou que en lloc d’anar-me’n a casa me’n vaig anar camí al cementeri per veure si allà trobava a en Joan. Necessitava esbrinar el que em volia dir a l'església, necessitava estar segura que com havia dit n’Àngela, s’ho havia inventat perquè tenia por del que podien significar les seves paraules. Quan vaig arribar al cementiri, vaig veure que les barreres estaven obertes, ara sí que no em podia penedir. Vaig veure que no hi havia ningú a la vista al cementeri i vaig passar.