La consciència va tornar a l'Asim, els ulls es van obrir a poc a poc. Per un moment tot el que havia passat semblava un malson, però es va mirar, ja no portava ni joies ni roba de tela, sinó parracs. Va mirar al seu voltant, no hi havia ni el palau ni Alexandria, sinó que estava en una gran gàbia. Compartia l'espai amb molts altres, uns eren egipcis i altres no, alguns semblaven espantats i d'altres tot el contrari. Va mirar fora de la gàbia, es trobaven en un petit campament a la vora del mar, hi havia un moll però cap vaixell. Hi havia guardes romans patrullant i vigilant, com voltors al voltant d'un animalot moribund.



-Mira qui s'ha despertat. -Va dir una veu. L'Asim va girar el cap, un home també en parracs es recolzava tranquil·lament contra la gàbia, se'l mirava.- Deixa'm endevinar, has intentat escapar del teu amo i t'ha deixat aquest ull morat, oi? Suposo que és millor que trenta fuetades...



L'Asim ho va entendre.



-Jo... No soc esclau… -Va dir feblement.



-Clar, i jo soc Zeus. -L'home va riure. -Ja no importa qui eres, si ets aquí ara ets esclau, tots ho som. Vindrà un vaixell i ens portarà a Roma, els que tenen sort serviran en famílies riques i els que no... Bé, sempre hi ha espai lliure al Coliseu.



-Ets grec… -Va aconseguir dir l'Asim.



L'home se'l va mirar estranyat.



-Què?



-Ets grec... Has dit Zeus... no Júpiter...



Va tornar a riure.



-Vejam, sí que ets llest. Tens raó, soc de l'illa de Creta. Soc Hipoletes, el millor auriga que el món ha vist!



-Què fa un esclau com a auriga, doncs?



-He sigut esclau tota la meva vida, el meu amo va veure el meu potencial amb la quadriga i em va posar en diverses carreres. I tu? Quina és la teva història?



L’Asim va reflexionar, no només el que havia passat sinó del que li depararia el futur.



-El meu nom és Asim, Asim d’Alexandria.



Li ho va explicar tot: El Kamau, els pares, el Quint i Publi… Ho necessitava treure del seu pit, treure una mica de la seva càrrega. L’Hipoletes el va mirar reflexiu.



-Sento el que ha passat a la teva família, ha de ser devastador perdre tot el que coneixies en un instant. -Va mirar al seu voltant. -Aquí quasi tots som així, persones normals que en un parpelleig perden el més important: La llibertat.



Llibertat… La paraula li va ressonar per tot el cap.



-Jo no vull morir treballant per uns nobles o per l’entreteniment de les masses…- Va dir L’Asim.



-Què podem fer-hi? Ara només som esclaus amb parracs.



-Això exactament, no esperen res de nosaltres, ens infravaloraran, aquesta és la nostra millor arma.



-Vols rebel·lar-te? -Va dir Hipoletes incrèdul.



-Vull llibertat. -La veu de l’Asim es va omplir de determinació.



Hipoletes se’l va mirar una mica bocabadat, però va començar a riure.



-Estic amb tu, però necessitaràs més persones. Nosaltres dos no acabarem amb Roma. -Va dir abaixant la veu. -Per sort, aquest lloc està ple de guerrers que lluitarien contra Roma per qualsevol raó, això és un exèrcit. Només necessiten un líder per guiar-los, una espurna. Si aquesta espurna els encén, hi haurà un incendi que ningú serà capaç d'apagar.



Asim va pensar, no n’estava segur. Mai s’havia vist com un líder, però va recordar les històries del Kamau, els escacs del pare… El va mirar i va assentir.



Aviat, la notícia es va escampar per tot el campament, tothom hi estava d’acord i van acceptar l’Asim com a líder, ja que era el més capaç. Es van posar d’acord i una nit el pla va prendre efecte…

***

Publi observava la seva ciutat des del far, la bella Alexandria, ara tota plena de caos i batalles, rebels lluitaven contra els seus soldats pels carrers i estaven perdent. Com havia arribat tot això? Pel poc que li van explicar aquell Asim fill del Khosum havia iniciat una rebel·lió d’esclaus en un campament proper, després ell i el seu exèrcit s’havia infiltrat a poc a poc en la ciutat, reclutant partidaris en contra dels romans i antics amics del seu pare. I un dia van atacar des de dins de la ciutat, mai ningú s'ho havia esperat i van ser pillats desproveïts. Doncs va veure com les defenses del port cedien i una turba de gent i rebels entraven, va escoltar algú pujava les escales.



-Publi! Ja són aquí! -Quint sonava desesperat i aterrit, mai havia estat així.



Sense saber què fer, van esperar. Rebels soldats van arribar al cim del far rodejant als dos, és doncs quan l’Asim va arribar, als seus costats dos gegants li acompanyaven. Els va mirar als dos amb uns ulls plens d’odi. El Quint va fer un pas endavant.



-No oblidis que et vaig donar misericòrdia! Podria haver-te matat, però et vaig perdonar!- Va dir per intentar salvar-se.



L’Asim se’l va mirar.



-I aquell va ser el teu error.- Va dir tranquil·lament.



Va petar els dits, els dos gegantins van donar unes passes endavant, van agafar al Quint com un ninot i entre crits i negacions el van llençar. El crit es va allunyar i allunyar fins que va parar. El Publi bocabedat va caure de genolls.



-Si us plau! Si us plau! Ho sento! Jo no volia, jo estimava al Khosum com un amic, em va trencar el cor manar a matar-lo! Però si no ho feia, l'emperador em mataria a mi!- Cridava el Publi patèticament, els seus ulls vermells.



Feia un temps, l’Asim quèria matar-los a tots dos, però ara s'adonava que Publi no era més que un vell covard. Va aclarir la seva ment i el va agafar pel coll.



-Escolta'm bé, et deixaré tornar a Roma. Sota una sola condició, aniràs a l'emperador i li diràs que Egipte ja no serà sotmesa sota ningú i tornarem a ser lliures!



Publi va assentir espantat i amb fervor. Uns soldats el van agafar pels braços i van marxar.

L’Asim va baixar del far, per la seva sorpresa, es va trobar amb tot un grup de gent. Un ancià sacerdot va sortir de la multitud, portant un nemes en les mans, la corona dels antics reis d’egipte: Els faraons.



-T’ho mereixes més que ningú.- Va dir feblement el sacerdot.



Va posar la corona al seu cap, l’Asim va mirar a tothom.



-Avui comença una nova era, un nou regne. Un regne sense opressors ni oprimits, un regne sense discriminacions ni persecucions, un regne de llibertat!- Va dir.



Tothom va celebrar i entre cantics, deien:



“Salve l’Asim! Faraó d’Egipte!”



***

Marcus caminava pels passadissos del palau imperial. Acabava d’arribar a Roma després de la seva empresa a Germania, i l’emperador l’havia convocat, per felicitar-lo, suposava. Va entrar en una cambra, allà era l’emperador i al seu costat un petit home vell grassonet.



-Ah, Marcus, ja ets aquí. Aquest és el Publi, governador d’Egipte. Publi, explica-li el que m’has contat.- Va dir tranquilment l’emperador.



El Publi va córrer fins al costat del Marcus.



-Oh, Lleó d’Hispània! Gràcies als deus que ets aquí! Escolta'm, ha sigut terrible el que ha passat!



El Publi ho va explicar tot sobre l’Asim, la seva família i la revolució.



-Doncs, que penses sobre això, Marcus?- Va preguntar l’Emperador.



Marcus li va donar un parell de voltes.



-Que no és més que un nen malcriat que es pensa que és el nou Espàrtac.- Va dir.- Suposo que vols que m’ocupi d’ell…



-Ja ho sé Marcus, vols estar aquí pel naixement del teu primogènit. Però això és seriós, Egipte és la font d’alimentació de tot l’Imperi, a més, altres províncies podrien agafar la mateixa idea de rebel·lar-se. Què és el que necesitaras?



Marcus va serrar les dents.



-Només la meva legió…



L’emperador va somriure.



-Molt bé, ja pots marxar.



El Marcus va avançar contra la porta, però el Publi ho va parar.



-Ja una cosa més que has de saber sobre l’Asim…



***

La legió avançava lentament pel desert, finalment van traspassar una duna i Alexandria va aparèixer. Enfront d'ella una línia de soldats amb escuts esperava just davant de les muralles.



Els dos generals es van trobar.



-És un honor, Lleó d’Hispània. -Va dir inclinant el cap.- He sigut un admirador de les teves gestes des de…



El Marcus el va tallar.



-Deixat d'elogis, ara mateix la meva dona està donant a llum el meu primogènit i per culpa teva no hi estic present. -El Marcus mantenia la compostura, però es podia veure la seva ira en les paraules.



L’Asim va fer silenci un moment abans de tornar a parlar.

-Abans de tot, felicitats pel teu fill. És veritat, és una pena no hi pots assistir.



-Si creus que sent amable aconseguiràs el meu perdó, ja et dic que no. El millor que pots fer és rendir-te, deposa les armes, abandona aquesta barbàrie i deixa que Egipte torni a pertànyer a la societat civilitzada de Roma.



-Roma és civilitzada, dius? El què? El vostre imperi, nascut d'una traïció i assassinat? La vostra república, sorgida d'una violació? O la vostra pròpia ciutat, fundada a partir d'un fratricidi? -Va fer silenci i va sospirar.- I nosaltres som els bàrbars?



El Marcus va quedar mut uns segons, però va començar a somriure.



-No ets més que un hipòcrita.



-Jo?



-Et creus un salvador del teu poble, però els de la teva sang els va trair.



-Què?



-El teu pare, en la seva joventut, quan tu no eres més que un nadó, pertanyia a una conspiració contra Roma. Però els va trair a canvi del perdó de Publi i el lloc com a governador d'Alexandria.



L’Asim no el creia, no volia.



-Mentider!



-És igual el que creguis, nen, perquè jo sé la veritat i ningú pot canviar-la.



L’Asim, enfurismat, va girar cua i va marxar.



***

En tornar a l'exèrcit, el Marcus va enviar a la cavalleria contra la línia enemiga, la batalla havia començat. Tenia pensat l'estratègia més simple coneguda: enviar a la cavalleria per arrasar la línia d’escuts, seguit per la infanteria per posar fi a tot allò que continués viu i, si era necessari, una o dues salves de fletxes i javelines.



L’Asim, armat amb un escut i espasa amb la resta de soldats, veia com els genets armats amb llances s’aproximaven a la línia d’escuts, resava perquè el pla sortís bé.



-Aguanteu!- Cridava a l'exèrcit.



Els genets van alçar les llances.



-Encara no!



Els cavalls estaven a punt d’arribar.



-Ara!





De sobte els soldats van deixar caure els escuts i espases, es van ajupir i van treure de la sorra llargues llances. Els genets no van tenir temps per poder reaccionar, van intentar frenar, però només va portar xocs i caigudes. Els cavalls renillaven aterrits i els cavallers que no van quedar empalats van ser apunyalats per espases.



Marcus va empassar saliva.



-Infanteria! Avanceu! Arquers! Dispareu!



Tot i que la cavalleria havia quedat destrossada encara tenien més tropes. Els soldats van començar a avançar per les dunes en formació i les salves de fletxes volaven per sobre d’ells, l'exèrcit de l’Asim va tornar a agafar els seus escuts. És doncs quan els arquers de l’Asim van sortir del seu amagatall a les muralles, van disparar a la infanteria romana obligant-los a detenir-se i protegir-se amb els escuts. Les portes de la ciutat es van obrir i un grup de cinc o més carruatges van sortir, liderats per l’Hipoletes. Les quadrigues estaven decorades amb punxes i fulles d’espasa. Els carruatges van passar pels soldats com mantega, molts van intentar córrer, però eren atrapats per la incessant pluja de fletxes. L’Asim, els seus soldats i els carruatges van començar a córrer cap al que quedava de l'exèrcit del Marcus, ara estaven igualats.



Marcus va sentir una sensació nova per ell, en veure al seu exèrcit delmat i a l'enemic apropant-se va sentir terror.



-Retirada.- Va dir.



Els seus comandants se'l van mirar incrèduls, mai havia pronunciat aquelles paraules.



-Ja m’heu escoltat! Retirada!



El romans van començar a córrer en direcció contrària. Abandonant el camp de batalla.



***

La celebració no va durar gaire, l’Asim sabia que havien d'acabar, o almenys capturar, a l'exèrcit del Marcus abans que tornessin a ser forts. Va enviar a una part de l’exèrcit liderat per l’Hipoletes per atrapar-los, ja que ells eren més ràpids, i després es tornarien a reagrupar. L’Asim va tornar a preparar al seu exèrcit i van anar darrere d’ells. Van passar dies pel desert, un dia, una tempesta de sorra els va atacar. Encegats, l’Asim va aconseguir veure les ombres d'un exèrcit. Pensava que s’havia reagrupat amb l’Hipoletes, però va veure la daurada àguila romana i al seu darrere hi havia una muntanya de pedra. Estaven acorralats. Va ser llavors que va recordar les paraules del seu germà: “Mastegues més del que pots empassar.”



***

L’Asim i el Marcus es van tornar a trobar abans de la batalla. L’Asim el va mirar desolat.



-L’altre exèrcit… Què li ha passat?



-Van lluitar valentament fins a la mort.



L’Asim va sospirar pel nas.



-Jo no tinc cap oportunitat contra tu, quines són les teves ordres?



-Si et rendeixes, seràs portat a Roma i…



-No m’importa què em passi a mi, què faràs amb el meu exèrcit?



-Estic obligat a executar o esclavitzar a tots els enemics que es rendeixin.



L’Asim va sospirar amb més força i va abaixar el cap.



-Però et donaré una oportunitat. Si et rendeixes i vens amb mi, deixaré viure els teus homes, esclavitzats, però vius.



-Ells prefereixen la mort…



-Ho sé. Torna amb ells i explica'ls-hi. Si tornes sol, sabré que et rendeixes, però si tornes amb el teu exèrcit… Sabré que mai et rendiràs.



L’Asim va assentir i es va girar.



-Asim.- Va cridar, el Marcus.- Sigui quina sigui la teva decisió, vull que sàpigues, que ha sigut un honor combatre't.- El Marcus va posar el puny al seu pit i es va inclinar, el salut del general; reservat per demostrar el respecte màxim. Totes les tropes del Marcus van repetir el gest.



L’Asim, contenint llàgrimes, va acabar de marxar. Ho va explicar al seu exèrcit, ell se sacrificaria perquè poguessin almenys viure. Però no hi estaven d’acord.



-No importa quina decisió prenguis, perquè acabaràs morint. Nosaltres també, de vells servint a uns nobles o devorats per feres al Coliseu. Si anem a morir, volem que sigui amb tu. -Va argumentar un dels soldats.



Tothom estava d’acord. L’Asim, decidit, va desembeinar la seva espasa i, al costat del seu exèrcit, va carregar contra els romans. El Marcus, amb recança, va donar l’ordre d’obrir foc.



***

Casidoro seia al costat del vell Marcus, intrigat per la història.



-Què va passar, doncs? -Va preguntar.



-En tornar a Roma, l’Emperador va donar l’ordre d'eliminar tota menció de l’Asim i la seva revolució. Jo m’hi vaig oposar. En represàlia, em va fer jubilar molt aviat i em va tractar com un boig. Però no m’importa, perquè jo sé la veritat, i ningú pot canviar-la



El Casidoro va apujar el cap.



-Sembla que la festa no ha acabat encara. Vols anar a saludar?



En Marcus va somriure.



-Sí, estaria bé.



En Casidoro el va ajudar a moure’s, deixant enrere el bol de raïm, que feia estona que estava buit.