CAPÍTOL 1: LA HISTÒRIA DEL GENERAL



La música ressonava per tota la vil·la; flautes, tambors i altres instruments feien ballar els invitats en el jardí principal. Hi havia rialles i molt, potser massa, vi. Celebraven el casament del fill del propietari de la vil·la amb la filla d'un patrici local. Parlant del propietari de la vil·la... era un home peculiar per dir menys. El poc que sabien és que era un veterà molt vell, un general en diuen alguns. També se'l veia molt poc, potser per l'edat que l'impedia moure's molt, o potser estava deprimit per la mort de la seva esposa de feia temps, però no se'l veia enlloc durant el casament i als seus fills no semblava importar-los. Ara bé, el més estrany de tot és que en comptes de tenir esclaus com el resta de nobles i patricis, el que ell feia era contractar els esclaus i fer-los servents... Algunes males llengües diuen que fins i tot tenien dies lliures!



Casidoro era un d'aquests "servents". Es movia entre els invitats servint vi i raïm. Quan només va quedar un bol de raïm i una copa de vi, els va reservar per al seu amo, o més aviat cap. Va entrar a l'edifici principal i va sortir a la terrassa. Allà, assegut en una cadira de palla i fusta, hi havia en Marcus, Titus Marcus. Mirava el mar de vinyes verdes que era la vinya de la vil·la i cap a l'horitzó la magnífica Roma s'erigia com si del mont Olimp es tractés. El coliseu i els aqüeductes sobresortien sobre els edificis i muralles imposant a qualsevol estranger acabat d'arribar, però sent un simple decorat més per als habitants de la ciutat.



-Raïm, senyor? -Li va preguntar en Casidoro.



-Deixa-les aquí, Casidoro, i gràcies.- Va respondre l'ancià.



El Marcus semblava més un cadàver que un ésser viu. Tenia la pell extremadament arrugada, sempre estava inclinat cap endavant i els pocs cabells que tenia eren grisos i li queien pels costats, llargs i fins, com si es tractessin de serps diminutes.



Casidoro va deixar el bol de raïm i el vi a la taula, va començar a marxar, però en Marcus el va agafar pel braç.



-Creus que podries separar la rapa del raïm? Ja saps que els meus dits ja no són com eren...



-És clar senyor.- Respongué Casidoro.



Es va asseure sobre un tamboret i va començar a pelar. El Marcus es limitava a observar l'horitzó, al cap d'una estona va trencar el silenci.



-Digues-me, Casidoro, de quina terra eres?



El servent es va sorprendre una mica, però ja sabia que el senyor preguntava tot el que se li passava pel cap.



-Jo vaig néixer a la província de Macedònia, els meus pares també eren d'allà, però l'únic lloc que conec des que tinc memòria és Roma, senyor.



-Macedònia...- Va repetir Marcus mentre assentia- Terra del conqueridor de conqueridors, Alexandre el Gran! Tant de bo hagué conegut algú com ell en la meva carrera militar...



-A què es refereix senyor? -Casidoro coneixia el passat militar del seu senyor, les diverses espases, llances, escuts i armadures al saló principal deixaven poc espai per al dubte.



-Mai t'ho he explicat? Tots els generals, sergents, legionaris i qualsevol altre cap de l'exèrcit que he conegut no ha estat més que un conjunt d'idiotes, ineptes i imbècils que ni tan sols sabien on comença i acaba el tall d'una espasa! L'únic mèrit que tenien era haver nascut en una família de patricis! –Va fer un glop a la copa de vi de forma brusca, algunes gotes van caure tacant la toga blanca.– El mateix amb els meus enemics! Bàrbars amb nous en comptes de cervells, coberts amb pells d'animals atacant sense cap mena d'estratègia! Que si pictes, que si gals, que si germànics... tots el mateix!



Va intentar clavar un cop a la taula, però el seu braç era tan dèbil i prim que amb prou feines es va notar.



-Vaja, de debò? Cap altre general romà mereixia respecte? –Pregunta el Casidoro en acabar el monòleg de l'exgeneral.



El Marcus assentia.



-Cap.



-I tampoc vas tenir un enemic digne?



Aquesta vegada el Marcus es va quedar en silenci, dubitatiu semblava, com si volgués dir alguna cosa, però a la vegada no.



-No... No fa falta que ho diguis si no vo...–Va començar a dir el servent abans que el Marcus el tallés.



-No. No puc deixar que aquesta història mori amb mi.



Per primera vegada des que el coneixia, el Casidoro va veure com l'ancià adreçava la seva espatlla sobre el respatller de la cadira.



-Escolta amb atenció, Casidoro. Et contaré una història, una història que si preguntes et diran que és ficció. Una història que els poderosos intenten destruir costi el que costi... La història de l'últim Faraó d'Egipte.



***



El sol va acabar d'amagar-se i la fredor de la nit va inundar Alexandria, tot i això, encara hi havia una llum en el cel, que encara que no escalfava il·luminava lleugerament la ciutat: El far d'Alexandria, l'estructura més alta del Mediterrani, s'alçava sobre la ciutat com si fos el protector gegant d'ella. Des del balcó del palau l'Asim observava el titànic edifici. Cada vegada que no aconseguia agafar el son feia aquell peculiar ritual de veure la llum del far, es preguntava com s'ho haurien d'haver fet els avantpassats per construir-lo i per què; és a dir, ja sabia que servia per guiar als navegants, però podien haver fet un far normal i corrent, no?, seria potser una forma de demostrar la riquesa del regne? O va ser construït en honor a una batalla o líder cèlebre? També és possible que... Va sentir com la porta de l'habitació s'obria i com la llum de les torxes del passadís es colava a l'habitació.



-Encara despert, petit escarabat?- Va dir una figura recolzada al marc de la porta, l'Asim va reconèixer la veu a l'instant.



-Kamau!- Va dir l’Asim sobresaltat.



-Vinga, ja saps que a pare no li agrada que no dormis.- El germà gran va indicar el llit amb el polze.



L'Asim va assentir i va començar a caminar cap al llit capcot. Es va tombar i el Kamau li va acotxar amb diverses pells d'animals.



-Vinga, que a les nits del desert fa tant de fred que...- El Kamau no va poder terminar la frase.



-Em contes una història de les teves?- Va suplicar el nen.



El germà va sospirar somrient.



-D'acord, però promets que t'ha aniras a dormir?



Asim va assentir amb fervor.



-A veure... t'he parlat de Cèsar, Anníbal, Alexandre... Ah! Ja sé. Et contaré la història de la batalla de les Termòpiles i els 300 espartans!



Asim es va posar còmode, expectant.



-Fa segles, en la península de l'Hélade, les gents en comptes de formar vastos regnes van decidir habitar en petites ciutats estat anomenades polis... Aquestes eren independents entre elles: Comerciaven, s'aliaven i lluitaven entre elles. Però va sorgir una amenaça en comú... L'imperi aquemènida! Els perses més enllà del Bòsfor miraven a aquella península i la seva gent com una presa fàcil per al seu regne expansionista. El rei Xerxes va creuar l'estret amb el seu exèrcit d'immortals, anomenats així perquè cada vegada que un moria un altre el substituïa, conquistant i saquejant les ciutats que trobava, les ciutats gregues van deixar al costat les seves diferències i van formar un exèrcit per aturar la invasió. Els dos exèrcits es van trobar en un pas muntanyós anomenat les Termòpiles, els grecs van aprofitar la geografia i coneixement del territori per tenir una oportunitat contra el superior exèrcit Persa. Assalt rere assalt els hel·lens van lluitar braç a braç per la seva llibertat. Malgrat que van ser traïts...



El cor de l'Asim es va detenir per un segon.



- El pastor Efialtes va mostrar a Xerxes un passadís en la muntanya on el seu exèrcit podria rodejar als grecs. Semblava la fi, si l'exèrcit queia també ho faria Grècia. Però el rei Leònides d'Esparta va formar un pla, el resta de l'exèrcit es retiraria per reagrupar-se més endavant, ell i els seus 300 espartans es quedaria per donar-los temps i retenir a Xerxes. Els 400 de Tebes i els 700 de Tespia també van ser prou valents per quedar-se amb els espartans. 1400, només 1400 contra l'exèrcit de 150.000 immortals.



-Com van fer-hi per guanyar?- Va preguntar inquisitivament el nen.



Kamau va negar amb el cap.



-No ho van fer.



-Que!?- L'Asim va fer tal crit que va ressonar per tota l'habitació.



-Abaixa la veu! Deixa'm explicar... Mentre la mort mateixa queia sobre ells i les fletxes enfosquien el cel, els grecs van fer l'impensable: Van. Mantenir. La línia. 22.000 perses van morir aquell dia, els últims en peu van ser els espartans lluitant amb el seu rei Leònides.



-Una derrota? Per què és important això? No van guanyar-hi!



-Això és el que va pensar Xerxes, però pensa-hi, com volia Xerxes conquistar tota Grècia si li va costar amb dures penes acabar amb un exèrcit de només 1400 homes? La notícia de la batalla es va escampar per tota l'Hèl·lade, inspirats per la valentia dels seus compatriotes encara més persones es van unir a la lluita. Al cap d'un temps els grecs van aconseguir repel·lir els perses, guanyant la guerra.



Asim es va quedar en silenci, la història li va impactar més de el que ell mai esperava, sempre havia pensat que les derrotes eren deshonroses i les victòries eren les que importaven i las recordades.



-Però... Encara no ho entenc...- Va dir innocentment.



Kamau va tornar a sospirar.



-Mira Asim, hi ha hagut milers de batalles en transcurs de la història, clar, és cert que les victòries són importants, però coneixes totes i cada una d'elles? És clar que no. No es recorda aquella batalla per la victòria dels perses o la derrota dels grecs, es recorda pel sacrifici i la valentia d'aquests últims. Ells van decidir com volien passar a la història, a vegades és millor una derrota significativa que una victòria oblidada.



Asim no va dir res. Kamau li va donar unes palmes a l'espatlla i es va dirigir a la porta.



-Bona nit, petit escarabat.- Va dir abans de tancar la porta, l'habitació es va tornar a omplir de foscor.



Asim es va quedar quiet pensant sobre la història del seu germà, llavors va notar com les parpelles li van començar a pesar i encara que va intentar resistir, no va trigar molt a caure adormit.