Tot esperit l’havia abandonada, però ella mantenia aquella gràcia que sempre l’acompanyà i diferencià de la resta. Una gràcia interrompuda per la desobediència, com la de dos antics éssers en l’intent d’igualar la perfecció del seu Creador quan la humanitat encara existia només al paradís.



Ja no hi havia raons per viure. Realment, què el feia seguir? No podia continuar enganant-se a si mateix. El fil conductor de tota la seva aventura ―efímera, ara considerava― sempre fou la Blanca. Ni l’amor per ajudar a les persones, ni l'obediència al senyor, si no tot ho feia per la persona que creia realment en els seus objectius de forma vertadera, la Blanca. Pensava que aquesta carrera perduda des del principi estava guiada per un crit interior ofegat per la decadència que assotava la seva societat. I en sentia vergonya dels seus iguals, perquè cada càstig venia del cel, en satírica recompensa.



Mai hi havia vist la llum filtrar-se entre les tenebres. La mort sempre se sortia amb la seva mentre la vida mirava impassible i impotent.



Després de sortir del poble, trobà entre els densos arbres un vell camí que el guiava a una ermita, castigada pel pas del temps; amb murs a terra, el terrat brillant per la seva inexistència, però mantenint l’alt sentit que se li havia oferit. Cregué que era un bon lloc per donar la pau eterna a la seva companya. S’agenollà sobre unes plantes que conferien una espècie de tapís ―més acollidor que les fredes pedres―, i començà a resar desconsolat. Es despertà més tard, amb uns petits marejos i amb la sort que els darrers raigs de sol serien suficients per acompanyar-lo de volta al lloguer.



Ara solament quedava tornar i recollir el cos, però… El cansament es va intensificar.



Sorprès quedà de presenciar, no el cos de la Blanca, sinó un esperit que emetia una llum, una aura… Una energia que mai havia sentit. Pareixia que tot estava bé, que tot aniria bé, que la Blanca encara era viva. Una veu femenina li donà la benvinguda, però el Joan guardava l’escepticisme en el ja poc seny que l’acompanyava.



―Què has fet amb el cos?! —cridà ell, desesperat per trobar el que dies enrere va ser la seva companya.—No he patit suficient!? No mereixo un poc de llum sobre la meva vida?!



Joan caigué a terra, entre llàgrimes i laments, amb tota esperança perduda i el cor trencat, com si hagués caigut a un profund abisme del qual ni Déu el podia treure.



—No et preocupis, encara hi ha llum dins l'obscuritat.



La veu d’aquest ésser va recórrer tot el cos d'en Joan i va ressonar per tota la cambra on es trobaven.



—Torna al teu poble, al teu origen. Allà trobaràs les respostes als teus problemes. Allà trobaràs la teva Blanca.



Va deixar de veure amb claredat: l’aire, els arbres i els ocells xerraven en idiomes estranys que mai podria entendre.

Η ζημιά που έχει υποστεί κατά τη γέννηση δεν μπορεί να θεραπευτεί, όπως το νερό από ένα δηλητηριασμένο πηγάδι δεν μπορεί να καθαριστεί:

Presencià vides que podria haver tingut… I una energia enlluernadora, podria ser Déu? Un àngel? La Blanca potser?

Όλο το κακό επιστρέφει επειδή παραμένει κρυμμένο στο αίμα μας. Εξ ου και η βεβαιότητά μας για τον πόνο.

Va sentir una presència que l’observava, una veu que sortia de tot arreu, i de la qual no hi havia forma humana d’escapar.



―Vine amb mi ―digué la veu angelical.



L’acompanyà corrent, amb la consciència trencada, les cames fetes pols, i un cap que pareixia levitar sobre la pena del seu cos. Va trencar branques, trepitjar animals… s’oblidà de tot allò que l’amoïnava i consumia per dintre. I seguí.



De la mà de l’àngel començà la seva llastimosa processó fins Santa Creu d’Horta, on esperava trobar la promesa. La gent es quedava bocabadada en veure’l passar. Exclamaven paraules que el Joan no podia entendre. Estava centrat en la seva fita.



―Ha funcionat l’oració? És veritat?



―No del tot, Joan. Solament tornarà si arribem ràpidament al teu poble. Per tant, treu forces.



―Per ella, em quedaria sense cames caminant. Ho mereixo, perquè no vaig acomiadar-me bé d’ella. Era capaç de deixar-se a si mateixa per preocupar-se de la resta; els veia com el que eren… persones; però jo no la deixava, i això m’amoïna el cor.



―Ara ho podràs fer tranquil·lament. Però afanya’t o no arribarem.



En aquell moment, el Joan estirà amb més força de la mà de l’àngel, alhora que notava ―i veia― com nombroses figures quadrúpedes intentaven dur-la al bosc. Tot i el seu cansament, els braços li respongueren de manera mecànica. Mai havia sentit la necessitat d’emprar la força bruta, però aquesta era una situació especial, i amb la possibilitat de tornar a veure la Blanca… Faria tot el necessari per aconseguir-ho.



Amb un crit espenyat, va donar per acabada la lluita, aconseguint alliberar l’ànima que guiava el seu camí.



—Ets real? Vull dir, tothom et pot veure? —Demanà Joan, ja calmat, per trencar el silenci que s’havia format al voltant seu.



—Soc real si tu vols que ho sigui. Sempre has estat un noi diferent de la resta, i la fe que has presentat al llarg de tots els teus anys de predicador et fan encara més especial.



Caient la nit damunt els dos, persona i ànima, i la lluna plena il·luminà el seu camí.



Després d’una matinada caminant, va arribar a Santa Creu d’Horta, el poble que l’havia vist arribar al món, créixer, desenvolupar-se… I ara, el veuria a les seves darreres hores sobre aquella desgràcia.



Sempre pensà que tots els mals s’apropaven quan el poble oblidava d’on venia i cap a on anava, però sense adonar-se’n, ell havia fet el mateix els darrers anys. Havia dut una paraula falsa, un sentiment merament superficial, enfonsat per una altra emoció humana. Massa humana. Potser era culpa seva la mort d’una persona que estimava? Aquesta idea el corrompia.



—I ara? Digues-me, oh llum meva, què he de fer?



—Has de recitar les paraules de saviesa i salvació. Saps perfectament quines. L’oració de la deessa Gertrudis és l'única que pot salvar la teva ànima.



Va posicionar-se en mig de les cases, on tothom el pogués veure. De forma solemne i tràgica, cridà:



―Aquesta és l'oració de Gertrudis; el dany rebut en néixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang! D’aquí la nostra certesa en el dolor! Teniu-ho en compte, fidels i infidels, més tots estem condemnats davant la ira divina. Reciteu aquestes paraules i salvareu mil ànimes del purgatori, com la d’aquest àngel perdut en l'obscuritat ―anunciava mentre alçava els braços al cel.



Bruscament, va sentir un pes als seus braços. “Serà cansament”, pensà mentre esperava… Què esperava?



I es despertà, ja no veia un àngel, veia amb horror… a la Blanca, o el que quedava d’ella. Va adonar-se que la seva processó no era un camí espiritual al perdó, era una espiral a la decadència de tot el que el feia persona, de tot el que va ser, i de tot el que volia ser: no convertir-se en un monstre com els seus iguals. Era una manera d’escapar-se de la seva crua realitat, la seva.



Sense voler; va convertir-se en el que volia eliminar.

La veritat li va colpejar l’ànima. No havia viatjat amb un àngel qualsevol, sinó amb el seu àngel. El seu àngel ros, les seves delicades mans… La seva aprenenta, ara morta al centre de la plaça de Santa Creu; la mateixa aprenenta que havia arrossegat per tot el camí. Poc quedava del que fou abans un àngel en carn viva.



Tot seguit es desplomà al sòl, acabat.



Al despertar, es va veure en un bosc i començà a caminar, sense cap destí al cap. Ell pensava, demacrat pels esdeveniments encara recents, en la vertadera importància del seu viatge. Havia fet alguna cosa pel bé de la humanitat?

No ho tenia clar.



―Simplement, he vingut, he vist morir i moriré…― pensava.



Una vegada que les seves forces deixaren d’acompanyar-lo, va seure recolzat a un arbre, sentint com el pes de la fatiga i la desesperació l'envaïen. Els ulls es feien més pesats mentre recitava sense aturar l’oració de Gertrudis buscant desesperadament una salvació per l'ànima de la Blanca.



En el transcurs dels dies i dels mesos, la seva història semblava haver-se desvanit, perduda en l'oblit de les ombres dels arbres i en el soroll del vent. Aquesta transició de la seva pròpia lluita interna a la realitat palpable del present el va deixar amb un sentiment de buit, mentre es trobava cara a cara amb una estranya que li acompanyà en el seu darrer viatge.









―Ara que us he contat la seva història, qui contarà la meva? Bé, ara no em queda temps per fer de filòsofa, viatger… Ets el primer que passa en tants dies que he perdut el compte des d’aquells metges. Què? Compraràs alguna cosa o no?



―Clar, senyora… Però aquesta història que ha contat m’ha empedreït. És cert que la va arrossegar des d'Osor fins aquí? Això ho hauré d’apuntar a la meva llibreta.



―Sí, tristament és cert. Des d'aquell poble fins aquí sense aturar i escampant les restes. Fragments d’ella es despenjaven, deixant darrere seva un camí de sang, pell i pèl.



―No puc creure que ningú intentés fer res…!



―Que ingenu! És clar, els pobladors que l’observaven, arrossegant pels seus carrers aquella massa en notable descomposició, poc pogueren fer per aturar la seva ferma voluntat. Aquí va pronunciar unes paraules i va alçar les restes de l'al·lota. Després va caure a terra.



―I…?



―El vàrem treure a fora per por que tornés perillós amb la seva bogeria i misèria. Ningú l’ha tornat a veure. Per complicar més la situació, per culpa del seu espectacle, Osor s’ha infectat també i no trigarà gaire a caure. Pel que… ves amb cura…



Marxà així el viatger cap a Osor. La seva investigació continuava, seguint els passos del que, una vegada, fou un home amb esperances i ideals, ara perdut en la desesperació i la decadència.