—Eh! No és culpa meva que la gent s’hi acosti! No veus que ella estava desesperada per rebre ajuda?

—Suficient per avui! Munta d’una vegada el campament! I deixa ja de fotre tot el meu treball com a metge!



No hi va haver cap intercanvi de paraules. A poc a poc, el campament s’aixecà, al mateix temps que el sopar s’enllestí. Tots dos miraven els seus plats, perduts als seus pensaments, fins que el silenci del foc mort els va fer tornar a la realitat, acabar el sopar, i recollir. Encara decebut, en Joan decidí dormir a una tenda separada de la Blanca, fet que demostrava el seu disgust.



El silenci regnava a tota la regió. Cap soroll feia presència dins de l’espès bosc, tot i haver acampat just als afores del poble. L’únic renou present era el constant moviment de les robustes branques dels altíssims avets carmesí que els envoltaven. De sobte, un estrèpit trencà la sepulcral calma.



Un renou constant. Tènue, però constant; començà a penetrar dins del cap de l’ordenat, fins que aquest, amb la paciència desbordada, s’aixecà per comprovar la procedència d’aquest enervant so que li havia trencat el descans. Encara estant enfadat amb la seva aprenent, el sacerdot s’apropà a la tenda d’aquesta, preocupat.



—Blanca?— Digué Joan, visiblement preocupat.



—Sí?

—Ets tu qui fa aquest renou?

—No. Jo també ho estic escoltant. El so prové d’aquí a prop.



Una vegada aixecats, encara a la fosca, començaren a recórrer tot el campament, a la recerca d’aquest estrany renou. Derrotats, metge i aprenent tornaren a les tendes, però aquesta vegada Joan trobà la procedència de l’escàndol; la seva maleta.



—Blanca, obri la maleta…— Agafant un punyal que en altres ocasions seria per usos mèdics.



Lenta i dubtosa, ella s’hi aproximà. El seu cor començà a accelerar-se a mesura que s’apropava a la maleta. Amb un gest ràpid, la maleta es va obrir completament, donant pas a una sèrie d’objectes d’ús mèdic, ciris i altres tipus d’eines que podrien necessitar. La Blanca, desconcertada, es girà cap a Joan, sense saber per què li havia encomanat que obrís la maleta, però d’alguna manera esperant-se que el pressentiment del metge es fes realitat. Sense cap avís, una rata salvatge es llençà amb potència cap a les cames de la jove, introduint les seves afilades dents dins la pell. Blanca deixà fugir un gemec de dolor, seguit d’un moviment per cobrir-se.



—Estàs bé?!— Va preguntar Joan.



—Sí… Ha fugit la criatura, però no m’ha fet res.



—Llavors perfecte. Anem a dormir, demà ho necessitarem.



Aquella nit, Joan va percebre que no li estava dient la veritat, i va tombar-se al seu llit, dubtós de què li estava ocultant la Blanca. Ella, per la seva part, no acabava de comprendre tot el que havia passat. No sabia com, quan, per què… milers de preguntes voltaven pel seu cap, i amb cada resposta que cercava dubtava més.



Tornà la calma l'endemà al matí, quan els cants dels petits ocells feren presència al poble, única música que no havia estat alterada per la situació. Els metges anaren així casa per casa a veure als malalts per separat.



Joan s’apropà a la casa més pròxima als afores del poble; una casa vella, descuidada. La teulada pareixia fosa, i la pútrida fusta es desfeia amb el mínim contacte.



—Hola? Hi ha qualque persona aquí? Hola?— Cridà Joan Tur, mentre tocava la demacrada porta.



—Un moment, no puc aixecar-me. La porta està rompuda, pot passar endins.



Una vegada a l’interior, un fort olor d’herbes, carn i formatges va paralitzar momentàniament al metge. Una atmosfera pesada es va posicionar sobre les seves esquenes.



—No tinguis por! No et mossegaré! He d’obrir la meva tenda; potser avui hi passa qualcú.



—Suposaré que és vostè una venedora… Encara hi passen forasters per aquí?

—Sí… almenys passaven… però fa ja dies que no hi ha ningú. A mesura que la gent ha mort, la quantitat de visitants que venen s’ha perdut. Uns perquè ja no tenen familiars als quals visitar, altres per la por mateixa a la malaltia. Ja no em queden quasi doblers a la butxaca i menjar que cuinar.



—És trist escoltar això. Aquesta és la raó de la nostra visita, veure en què podem ser útils. Per cert… Quan va començar la decadència del poble?

—Fa cosa d’un mes es va presentar un viatger amb febre i mal de cap, quasi sense poder moure’s del dolor, amb possessions demoníaques que el feien respirar escuma i escopir sang. Després, l’encarregat del bar va caure igual de malalt, el batle, el meu marit… I així estic ara. Tot el poble caigué en res.



Així començà l’examen mèdic. La pacient no presentava símptomes del càstig diví, solament eren visibles a simple vista les carències de l’edat, menys pèl, mans arrugades, falta de visió… res de l’altre món —al qual molts havien migrat ja―.



—Bé, està vostè perfectament. No crec que necessiti els nostres serveis.



—Una bona notícia! Amb tot el que he viscut, això era el que em faltava per experimentar-ho tot. Déu ens ajudi a sortir-ne d’aquesta!



Fora, el sacerdot trobà la Blanca:



―Joan! No queda cap persona més viva; tret del metge, que no vol que hi passi.



―En aquest cas, anirem al següent poble. Esper profundament que puguem ser útils allà. Repleguem.



Tardaren mig dia a preparar-se pel camí ―realment curt, però summament difícil―, temps que fou més del previst pel cansament a l’alça de la Blanca, provocat per la temuda, i per això “guardada”, Pesta Negra. Però el Joan tampoc denotava el major dels ànims. Ja sigui per la decepció d’haver-se trobat el seu poble natal en aquesta situació, pels successos negatius que havien caigut sobre ells al darrer temps, o pel pressentiment que les coses no millorarien promptament, el pessimisme s’arrelà profundament a la seva ment, acaparant tot pensament contrari o idea de millora.



Als darrers minuts de llum natural del dia, Joan ja trepitjava terres noves; terres que encara no havien estat pertorbades per la infecció. Tots dos havien arribat a Osor, un poble considerablement més desenvolupat i net que Santa Creu d’Horta. El pare va encomanar a la Blanca que trobés un lloc on establir-se durant uns dies, per reposar forces i subministraments. Joan passejà llavors pels amples carrers, replets de marejades de gent, locals on comprar tota mena de roba, menjar i altres tipus de comoditats. Les carreteres empedrades, els edificis alts i rectes, sustentats per fonaments robusts com les parets d’una església i la particular olor a menjar que envoltava tota la comunitat, portaven a Joan a un estat de calma i seguretat que feia temps que no experimentava.



Sobtadament, un calfred va recórrer tot el cos de Joan. Un mal presagi va infiltrar-se dins el seu cap. Així i tot, no li va donar massa importància, ja que a Osor, sentia que estava segur, protegit per les tendres mans del Senyor, protegit d’aquesta horrible malaltia que els assotava.



En un vist i no vist, la lluna creixent va fer acte de presència, i l’ambient del poble va canviar dràsticament. Els carrers eren buits; no hi havia cap pista del riu de gent que passejava feia uns minuts. L’atmosfera es tornà pesada, com si la Pesta hagués trobat l'última reminiscència dels despreocupats temps passats i volgués tapar aquella illa d’alegria també.



―Mare de Déu!― Exclamà Joan rient, i pensant al ràpid pas de les hores. ―Ja no sé on tinc el cap…―pensà mentre caminava tot sol pel carrer.



Durant el camí de retrobada amb la Blanca, un esperit reflexiu l’acompanyà. Pensà en l’ocorregut aquells darrers dos dies, com s’havia referit despectivament a la seva estimada aprenenta, sense mostrar-li el respecte que es mereixia. L’agitació del moment havia fet que perdés el control de la situació, i cada vegada estava més segur que quan això passava, no estava gens a gust. Es decidí. Deixaria els problemes ―almenys per un moment― a una banda, i demanaria disculpes.



Amb aquest pensament, el camí pareixia recórrer-se sol. Tot d’una arribà al lloguer on esperava trobar la Blanca, es dirigí a la seva cambra. I arribà.



En aquell moment la seva ànima es trencà en mil peces. La seva vida s'enfonsà dins el més profund dels pous. I ho entengué tot. Com podia haver estat tan insensible?! Com no se n'havia adonat?! La seva ceguesa no li havia deixat veure la realitat! I ara… ara era massa tard. Ara l’únic que podia vèncer la tristesa era la ràbia, la fúria de saber que: era davant seu, ja no la seva apreciada deixebla, sinó el seu cos. Ella havia marxat, però una part d’ell també abandonà el món.