EL DANY REBUT EN NÉIXER NO ES CURA, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’aquí la nostra certesa en el dolor.



Això m’ho va dir en Joan Tur. Es veu que és una oració a Gertrudis i que cada cop que la dius, salves mil ànimes del purgatori. Funciona? Li vaig preguntar. No ho sé, em va dir, el que és segur és que no pots triar quines mil ànimes seran salvades o sigui que no tinc clar que valgui la pena dir-la.





Capítol 1. En presència de la mort.



Encara rumiant aquesta particular oració, tots dos sortiren de la vella església, assotada pels obscurs temps que corrien. No varen tenir molt de temps per reflexionar; els havien assignat una missió a un poble de mala mort. Poble on Joan havia crescut.



La nit va caure. De sobte, una boira inundà l’espès bosc de robusts avets i immensos pins, doblegats pel fred vent, com les gents que hi vivien. L’acompanyava una pudor provinent de tots els costats, i aquesta, espessa com l’aigua de la mar, estranyament llunyana, es feia notar a l’ambient, el qual era silenciosament tens, i sobretot… fúnebre.



—Hi som a prop—, va dir Joan Tur. Ell, un home de caràcter enigmàtic i poques paraules, duia el símbol d’una mort ràpida i terrible allà on passava. Des de petit s’havia interessat en la vida, simple aparentment, però paraules majors pels temps contemporanis. Mes no l’interessava qualsevol mena de vida; ell volia seguir la vida del Senyor totpoderós.



Devers l’any 1633, convertint-se la mort negra, com li deien a Santa Creu d’Horta, el seu poble, en la més assoladora còlera de Déu, sorgí un servent del Creador revessant amb una mentalitat esperançadora, fervent de recompondre les desestructurades vides dels habitants d’aquell miserable i sense gràcia indret.



Era un recte home aplicat a l’eterna divinitat que l’havia dut sobre aquestes terres d’amargor, que mantenia encara en son rostre la visió d’un dia: el Dia, que salvaria tothom de la fosca, que retornaria la vida a la mort. I encara a les tragèdies de la plaga viscuda, estar al servei de Déu li havia mantingut l’esperança de poder salvar vides.



—Fa quan que no passa un metge, mestre?— Demanà la jove deixeble.



—És difícil de saber, Blanca. Podríem ser nosaltres els primers— digué Joan Tur.



—Segur que encara hi són vius?

—Deixa les preguntes per altre moment! Les respostes arribaran soles. Déu ens ha posat un objectiu i l’hem de complir.



La jove aprenenta de nom Blanca, estava al que seria el seu tercer any amb el metge. Els seus cabells rossos, la seva mirada accentuada pels tons jade dels seus ulls, el seu somriure, immaculat i innocent, es transmetia a tots els presents; tot i la seva situació. Es podria dir que era un àngel en carn viva. Les seves suaus i delicades mans contrastaven amb l’experiència accelerada dels darrers mesos, i la tendresa de la seva veu mostrava (o intentava) una serenitat optimista i clara, com el seu nom. Tot això afegit a la seva astúcia feien de la Blanca l’aprenenta perfecta.



Més prest que tard, arribaren el metge i la deixebla a lloc. La Blanca, alegre per naturalesa, i impulsiva quan ho volia, es mostrà profundament impactada pel panorama, sorprenent-se en veure un vell i decrèpit cartell que mostrava una petita xifra entre altres més grans ratllades.



—200, 142, 70, 14… Mestre; només queden 5 persones… Hem de ser ràpids o no servirà de res haver vingut.



—Bé, prepararé l'equipament mèdic. Tu cridaràs a la resta del poble. I recorda, no et deixis dur per la situació. Un bon metge ha d’actuar amb calma, i no es pot deixar dur per la pena dels malalts.



—D’acord…— digué mentre corria al mig del poble.



Seguidament, damunt un antic pou tancat, l'així considerada nina pel capellà començà a cridar arreu…

—La medicina ha arribat al poble! Que vinguin els malalts!



Sense cap avís, s’apropà una dona, decrèpita, quasi gatejant per terra, com si s’estimàs més la companyia del dimoni que dels seus iguals. Les seves robes pareixien desgastades, desfetes; plenes de sang seca i forats. La seva pell estava coberta d’ampolles i bonys obscurs. Pel seu estat físic, la malaltia havia avançat fins a un punt irreversible.



—Benaventurats aquells que escolten les teves paraules! Déu ha escoltat les nostres pregàries!— digué amb una veu apagada, mentre abraçada i tossia a la Blanca.



Com si es tractés d'una ànima, ella l’apartà amb un cop sec. No podia permetre’s infectar-se abans de fer-se metge. Amb aquest treball podria alimentar a la resta de familiars i evitar feines vulgars i mal pagades.





Mentre la Blanca rebia als malalts, s'apropà un home cap a Joan (que en comparació amb l’altra dona) estava en excel·lent condició.



—Qui és vostè?— demanà l’home. —Jo soc el vertader mèdic de la regió. Tinc la beguda que ha mantingut amb vida a tot el poble.



—Un vertader metge en condicions d’ajudar a la població. No vull problemes amb vostè. Quan acabi la meva feina, podrà tornar a les seves feines.



—Hmm… No estic gens convençut. I més si l'ajuda és gratuïta. Això no pot ser! Vostè és un estafador.



—Basta!— intervení una tercera dona amb un pal per cama. —Miquel, les teves begudes no han ajudat al meu fill, i a mi tampoc! Si aquest senyor, que amb intencions d’àngel sembla la mort, ens pot ajudar, deixa’l fer.



I enmig d’injúries, impaciència (i fins i tot ego), una rata mig atabalada que entre la gentada travessava, com si tingués pressa, es ficà en la maleta del metge. Joan, fart de discutir amb aquelles persones curtes de gambals; es voltà cap a la Blanca i presencià l’abraç de la malalta. Reunint la poca força vocal que li quedava, exclamà:

—Tornes a deixar-te dur pels impulsos?! No vols veure que així no et queda un altre destí que la mort? Sempre igual! Estic fins als nassos de què juguis amb la teva salut d’una manera tan inútil. I amb la meva! Replega-ho tot… Partim.