BEA

L'ascensor s'obre i jo em fico a dins, pitjo el botó de la sisena planta i espero amb ansietat que les portes s'obrin. El passadís està completament buit, de fet gairebé tot l'hospital ho està, l'hora de visita acaba en menys de quinze minuts i sento una pressió al pit quan obro la porta de l'habitació de la meva mare. Ella està estirada al llit, el seu cos està demacrat i fred, però sembla tan relaxada que fins i tot se m’escapa un somriure en pensar que no està patint. Els ulls se m'omplen de llàgrimes només de pensar que després d'un any en coma, probablement no desperti… Li agafo la mà i li acaricio la mà amb el polze, em tremolen les cames i m’és gairebé impossible contenir el plor.



Tinc les galtes xopes de llàgrimes quan surto de l'habitació. Me’n vaig d'allà amb un nus a la gola i un dolor punxant al pit, la meva germana m'espera al cotxe i somriu trista i jo em col·loco al seient del copilot. Em posa una mà a l'espatlla i em mira compassiva. El silenci es torna tens i tinc la sensació que m'ha de dir alguna cosa.



—Per què m'has portat aquí? Què és el que em segueixes amagant?

—Encara no has demanat perquè tot això va tan ràpid— diu mirant al capdavant prement els llavis.



—Vols que et demani tots els dubtes que tinc? Qui dimonis és la Lou? Què vol de mi? Per què el poder de la pedra roja m'ha triat a mi? Per què la nostra mare segueix en coma? Per què la màgia no la tria a ella?

—La Lou és una antiga aliada de la comissió de màgia, el seu nom en clau era serp, ​​el seu nom real és Ludovica Martinelli. Els seus pares són d'Italià, però van venir a Espanya quan era petita. Va deixar de treballar amb nosaltres quan va voler el poder de la pedra roja sense importar que no l'escollís. Després que va intentar robar-la, la van amagar fins que l'escollit o l’escollida aparegués. Aquesta ets tu, no sé perquè t'ha triat a tu, no sé què és el que passarà amb nosaltres però sé que has d'oblidar-te de la mare perquè no es despertarà. La màgia la va tornar a la vida quan era més jove i la màgia se l'emporta ara que l'ha fet servir pel patiment d'altres. Així és com funciona, si no fas servir la teva màgia com s’hauria de fer, aquesta et treu tot el que t'ha donat—. La seva explicació em deixa confosa uns segons, això explica moltes coses, resol molts dubtes, però també me'n crea alguns més.



—Això significa que la màgia de la Ludovica és una màgia destinada al dolor humà—penso en veu alta i n'Àngela em mira.



—És una bruixa com les dels contes de princeses, és la Malèfica del món real— somriu i jo la miro amb disgust.



—A la Malèfica li varen tallar les ales, ningú és un monstre per gust, tots els villans de pel·lícules i llibres tenen una història de sofriment i problemes darrere, l'únic que la diferencia de nosaltres és com actua davant les dificultats—. Sospir amb un intent de relaxar les meves pulsacions, la pressió al pit es fa més gran cada vegada i abans que pugui afegir alguna cosa més la meva germana engega el cotxe i sortim de l’estacionament.



Deu minuts més tard baixem del cotxe i caminem per un camí de terra fins al cementiri, esquivam les làpides fins que arribem a la del nostre pare. Jo no el vaig conèixer perquè va morir dos mesos abans del meu naixement.



—Quan era més petita ens agradava anar a la platja a veure com el sol s'amagava a l’horitzó. A mi m’encantava que em contés una de les seves històries…, la que més en va contar es deia “Maia, la princesa de les estrelles”. Conta la història d’una princesa que s'havia de casar amb un príncep però ell la traeix i la dona de menjar a un drac a qui li havien matat les cries. Ella sobreviu i aconsegueix que el drac l'acompanyi a una estrella on hi ha la seva mare—, la nostàlgia inunda l’ambient, el silenci és còmode per primera vegada.

—Àngela— ella assenteix i em mira — Estic aterrida, no vull haver de lluitar amb ningú.



—Ho sé, tranquil·la, tot estarà bé— assegura mentre m’abraça. Uns segons més tard el seu telèfon comença a sonar. Ella l’agafa i després d’una mínima conversa penja i em mira—. És en Mateu, la Lou ha atacat el laboratori, té l’anell amb la pedra, hem d’anar a a aturar-la.



Correm juntes cap el cotxe i mentre l'Àngela condueix jo penso que estic decidida a sobreviure, vull poder anar a la platja amb la meva germana, vull poder enamorar-me i escapar-me amb el meu estimat o estimada, vull somriure mentre miro les estrelles imaginant els meus pares al meu costat, vull viure i ningú, ni tan sols la Lou, em traurà aquest poder.



Arribem a l’inici del bosc,miro al meu voltant i sense perdre temps em baixo del cotxe directe al prat entre pobles al costat de la meva germana. Una vegada deixem els arbres darrere, veig una dona alta amb els cabells foscos. Està d'esquena, però puc veure que porta una túnica negra i daurada. En una mà porta un ceptre i a l'altra l'anell que ara sé que em pertany. Es capgira quan se n’adona de la nostra presència i somriu amb desdeny.



—Heu arribat just a temps, us he estat esperant—. La seva veu se sent una mica distorsionada a causa de la boirina groga que l'envolta.



—Dóna'm l'anell.



—Saps que no serà tan senzill, Beatriu, ara tinc el poder, no pots contra mi.



Amb un cop de ceptre a terra la boira es transforma en cinc cavallers armats amb espases.



—Això és tot el que tens?— Diu la meva germana tancant els ulls i usant la seva màgia per dissipar-ne dos.



—Tu no tens el poder Ludovica, aquest poder no és teu— asseguro mirant-la desafiant. Ella riu i s'acosta a mi, em mantinc estoica al meu lloc, em col·loca un floc de cabells després de l'orella i em mira amb un somriure sàdic. Té les dents més grogues del normal i la seva llengua té la mateixa forma que la d’una serp.



—Ets llesta, però no tant com jo, agenolla’t ​​davant meu si no vols morir.



—Em sap greu, però jo no tinc por a una dona que no fa front a la realitat, no ets l'elegida i mai no ho seràs.



Abans que ella pugui debatre li prenc l'anell de la mà i me'l poso. Tanco els ulls i formo una espasa amb la meva màgia.



Lou lluita contra mi amb el seu ceptre, li raspo el braç i ella em fa una ferida a la cama dreta. Deixa anar una riallada quan la meva espasa surt disparada cap al no-res, em passa el ceptre per darrere de les cames i em llança a terra. La ferida sagna sense control, estic plena de suor i ara també de terra, intento caminar cap a la meva germana que continua lluitant contra els cinc homes perquè són de fum i no els pot matar. Em desplaço uns metres abans que la Lou em trepitgi la mà i m’arrenqui l'anell.



—Has perdut Bea, ara mira com t'arrabasso el teu poder— murmura abans de fer la volta disposada a continuar el seu camí de destrossa.



Miro la meva germana que està tirada a terra envoltada de soldats.



—És el teu poder Bea, teu i de ningú més— assegura en un últim sospir abans de desmaiar-se.



"És el meu poder" em repeteixo una vegada i una altra. Tanco els ulls i m'imagino vivint tot el que no he viscut, m'imagino sent feliç, imagino que recorro el món de la mà de la meva germana, imagino que la meva mare es desperta i que tornem a estar juntes com en un bressol una nena. M'imagino essent la princesa de les estrelles.



Obro els ulls i m'aixeco ignorant el dolor, camino fins a l'espasa i em giro de nou cap a Lou i ella em mira amb superioritat.



—Aquest poder mai no serà teu— crido caminant cap a ella, preparada per tenir el meu anell de tornada. Ella riu.



—Per què no sóc l'escollida?

—Perquè gairebé no ets humana— asseguro abans d'enfonsar la meva espasa al seu pit. Ella crida de dolor, li arrabasso el meu poder i també asseguro el seu dins el ceptre.



Vaig corrent fins a la meva germana i la desperto, ella em mira confosa.



—Tenies raó, tot està bé, ara hem de tornar a casa— li dic mente caminem cap al cotxe.



(...)

Dos anys més tard



—Va, Bea, arribarem tard— diu l’Àngela des de la porta. Li somric i em miro al mirall de davant jo —Tothom espera per tu.



És clar que tothom espera per jo… És el dia del meu casament, duc el vestit que la mare es va posar quan ella i el pare es van comprometre.



—Estàs bé? Bea, si no vols casar-te amb en Mateu perquè és un pesat, ho entendré.



—Estic bé, però he estat pensant que la meva vida va canviar el dia que em vas enviar la carta i ara estic a punt de casar-me amb un home a qui estimo amb bogeria.



—No entenc el punt dels teus pensaments—. Diu mente em pentina el cabell per tercera vegada. La miro amb un somriure.



—No hi ha cap punt, tan sols sóc feliç.