LOU
Hi havia alguna cosa inquietant en un cos tocat per la màgia. La majoria de les persones notaven primer l’olor: no la pudor de putrefacció, sino una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua. Pocs percebien també un calfred en l’aire. Una aura flotant sobre la pell de cadàver. Com si la mateixa màgia encara estigués present d’alguna forma, observant i esperant.
Viva.
BEA
El so de les gotes d’aigua inundava tots els carrers, els llamps il·luminaven el cel fosc i nungú no s’adonava de la màgia que hi havia flotant a l’aire quan plovia. A mi sempre m’havien agradat els dies de pluja. La meva germana gran i jo sempre sortíem a jugar, corríem pel parc rèiem com si tot fos senzill. Abans tot era senzill.
El rellotge al meu costat marca les tres i mitja de la matinada, sospir pensant en tot el que tenia i que, per alguna raó, ja no tinc. M’aixec directa cap a la cuina disposada a beure aigua. Els ulls em pesen, em fa mal tot el cos, estic esgotada i aixi i tot no soc capaç d’adormir-me.
Recolzada sobre l’enzimera, em pos una mà al cor; la pressió és asfixiant. Respir de manera pausada, el cor em batega a una velocitat incontrolable, llavors el soroll del timbre em fa botar del meu lloc. Exaltada, camín capa la porta, però m’atur abans d’obrir. Són les tres del matí, Qui podria ser?
Gir el pany de la porta i tan a poc a poc com puc, mir qui hi ha a l’altra banda. No hi ha ningú; la planta baixa de la meva comunitat està buida, l’únic que trob davant la porta és una capsa petita. Una vegada torn a la cuina, amb unes tisores tall el paquet i, amb els nervis corrent per la meva sang, trec el contingut. A dins hi ha un paper i una petita pedra incrustada en un anell. La curiositat m’incita a saber més, però no hi ha remitent ni noms, res més que la carta on, amb una caligrafia fina i delicada, han escrit un missatge:
“Hi ha moltes veritats que has de descobrir, un món ple de novetats i meravelloses esperançes. Beatriu, és la teva decisió viure entre mentides o saber-ho tot. Estaré esperant el dia 10 de febrer davall el pont del poble. Esper veure’t allà” <div style=""text-align:" right;"="">
Mussol
Confosa, torn al llit i tanc els ulls amb l’esperança de poder dormir. Desafortunadament, la carta, l’anell i la data fan voltes dins el meu cap.
10 de febrer; el darrer dia que vaig veure la meva germana, al pont on va desaparèixer. La veritat. Pot ser tenia alguna relació amb ella o pot ser només s’enriuran de jo. Hauria d’anar-hi? Sabia la veritat o només seria una mentida més?
(...)
El sol il·lumina tota l’habitació, ha deixat de ploure i ara només queda l’olor a aigua escampada pels carrers. És dia 10 de febrer i camín a pas ràpid cap al pont on, suposadament, la veritat m’espera.
L’aigua del riu baixa ràpidament cap el seu destí i es perd entre esl arbres; no hi ha ningú. El xiuxiueig dels ocells i les meves pases són l’unic soroll.
—Ets aquí— La veu de la meva germana m’exalta les pulsacions, em giro i la veig. Els cabells obscurs li cauen per damunt les espatlles i du un somriure dibuixat als llavis—No sabia si vendries, però ets valenta i has vingut.
—Qui ets?— deman desconfiada, la veu em tremola i les cames em fallen. No pot ser la meva germana, perquè ella va morir i les persones no poden reviure.
—Saps perfectament qui soc, germaneta.
LOU
El temps passa cada vegada més ràpid, els cossos humans es deterioren i moren, tot perquè el temps continua corrent, però no és el meu cas, aconseguiré la pedra roja i tindré tot el poder a les meves mans. Els temps, la vida, el dolor, la tortura, el terror i la mort. Tot meu.
