El dia que vaig marxar vaig aturar-me a l’entrada del poble abans de deixar-lo enrere. El cel era cobert de núvols foscos que amenaçaven en deixar anar tota la seva ràbia i tristesa sobre el poble, a sobre meu. Els arbres gairebé no tenien fulles, i les que encara es mantenien a les branques eren fulles seques que no trigarien a seguir a totes les que ja reposaven a terra, esperant que una ràfega de vent les elevés i se les emportés. Tot estava ple d’ombres terrorífiques que apagaven qualsevol raig de llum, omplint-ho tot de foscor i temor.



Ara soc exactament en el mateix lloc on vaig estar aquell dia. El cel continua ple de núvols, però aquests tenen un to gris més clar a través dels quals es pot intuir el sol. No el deixen sortir, però sé que està allà. Els arbres encara no tenen fulles, però petites floretes comencen a veure’s en algunes branques, i ara, les ombres que m’atemorien són translúcides.



Totes les paraules que s’havien anat acumulant al llarg de tot aquest temps han pogut sortir de la meva gola i la persona que més volia que les sentís, les ha escoltat atentament. Ha estat dur, tant per a mi com per a l’Olívia, però aquella conversa ens ha aportat claror a les dues.



Vam passar-nos tota la tarda a casa seva, i el que havia començat sent un silenci incòmode on només s’escoltava el fum de la beguda calenta va convertir-se en oracions re de sentiments i, més tard, en rialles d’amigues íntimes que han compartit tota una vida.



Parlar amb ella, recórrer aquests carrers i retrobar-me amb tota la gent que un dia va formar part de mi és estrany. Quan vaig marxar, només sabia descriure’m segons tots els actes que feia per la gent del meu voltant, per acontentar-los i agradar-los. Vivia pels altres i per als altres i quan estava sola no sabia qui era, què m’agradava, ni què volia fer amb la meva vida. Qualsevol comentari aliè, tot i que només fos una pedreta minúscula, jo el convertia en una gran roca que afegia a la meva col·lecció.



Tanmateix, en aquests dos anys he après que no puc carregar amb totes aquestes pedres. He après que no puc estar pendent de complir les expectatives de tothom i que no puc permetre que aquestes expectatives defineixin qui soc i com és la meva vida. Perquè aleshores seria deixar que algú altre escrivís la meva història, i l’única autora de la meva història he de ser jo.



Sumida en els meus pensaments, he estat caminant sense adonar-me’n i m’he passat de llarg el supermercat. Aprofitant que la meva parella està fora amb uns amics i no hi ha ningú a qui molestar, l’Olívia vindrà a casa a passar la nit, com si féssim una festa de pijames. Una d’aquelles que no vam poder fer d’adolescents.



Obro la porta i un soroll avisa de la meva presència a la gent que hi ha a la botiga. Em sorprèn que tot segueixi al mateix lloc que l’última vegada que vaig entrar, més de dos anys enrere. Fins i tot el sorollet de l’entrada i el caixer continuen sent els mateixos.



Em dirigeixo a les neveres a buscar hummus. Passo pel costat del Santiago i la Júlia i aixeco la mà a forma de salutació que només se’m retorna amb un somriure incòmode i amb una mirada que em segueix uns segons. Agafo l’hummus i camino pel petit passadís fins a arribar a la zona d’aperitius. Estic buscant les torradetes que acostumàvem a menjar l’Olívia i jo quan érem petites quan escolto els xiuxiuejos de dos nois de la meva edat que anaven amb mi a classe. Intento ignorar-ho, quan des de l’altra banda del passadís començo a escoltar la conversa entre dues dones que sé que conec, però que ara mateix no situo.



— És ella? He sentit que l’han vista de nou pel poble. No m’ho podia de creure. Com és que ha tornat ara, després de més de dos anys? — Pregunta una d’elles.



— Sí que ho és, sí. S’ha engreixat una mica i ha canviat bastant, però és ella. Tothom està igual de sorprès. Ningú sap per què ha tornat. Diuen que hi ha gent a qui li va arribar una invitació de noces i que poc després va aparèixer aquí.



— Potser va marxar perquè necessitava cridar l’atenció, però ara ha vist que no es pot pagar el casament ella sola i torna a casa per demanar diners als seus pares. — Diu entre petites rialles, com si fos graciós.



— Pobre dona, la seva mare, un dia se li desapareix la filla i ara torna per demanar-li diners.



— Sí, ja es podria preocupar una mica més pels altres i deixar d’intentar ser el centre d’atenció.



Tanco els punys en un intent de contenir el formigueig que em puja per l’esquena i la ràbia que remou el meu estómac. Agafo aire profundament i el deixo anar alhora que surt tota la indignació que el meu cos ja no aguanta. El cor em batega amb violència i amenaça en sortir-se del meu pit. Aquells comentaris, les mirades acusadores… Com pot ser que ningú s’hagi adonat que quan vaig marxar només era una ànima en pena que buscava satisfer a tothom? Com pot ser que continuïn jutjant-me d’aquesta manera? No tenen ni idea de tot el que vaig patir pensant en els altres ni del poder que tenien les seves crítiques sobre mi. Ara entenc perquè la botiga continuï exactament igual.



Agafo el que em faltava, em dirigeixo al caixer per pagar-ho tot i, quan estic ja empenyent la porta, em giro i verbalitzo, a tothom a qui segueix al supermercat, el que no puc contenir més:

— Pensava que passat tot aquest temps hauríeu advertit el motiu que em va fer marxar. Pensava que, almenys, us hauríeu preguntat si hi havia alguna cosa que m’hagués fet mal o que m’ho estigués fent passar malament. Ja veig que no, que res ha canviat i que continueu jutjant i parlant des de la ignorància.



Obro la porta amb força i surto de la botiga. La vista se’m torna borrosa i intento regularitzar la meva respiració agitada. Per les meves galtes sento com cauen llàgrimes que expressen dolor, impotència i ràbia i accelero el pas per arribar a casa com més aviat millor. El sabor amarg a la meva boca expressa les esperances trencades que vivien dins meu i, per un moment, desitjo no haver tornat a aquest poble.



Petites gotes cauen sobre la meva cara i aquesta vegada no són llàgrimes. Miro al cel i veig com el sol ja ni s’intueix a través dels núvols. Més gotes llisquen sobre la meva pell i un vent fred i agitat despentina els meus cabells. Torno la mirada al carrer. Cada cop plou més i veig com totes aquelles ombres que abans deixaven passar llum tornen a ser opaques i es precipiten ràpidament sobre mi.



Alenteixo el pas, aquesta vegada no correré ni fugiré. Deixo que l’aigua caigui sobre el meu cos i tanco els ulls. Sé que les ombres continuen al meu voltant, però ara ja no tenen més força que jo.



Mentiria si digués que aquells comentaris no m’han fet mal. “S’ha engreixat una mica”, “necessitava cridar l’atenció”, “hauria de pensar més en els altres” “hauria de deixar d’intentar ser el centre d’atenció”… Odio totes i cadascuna de les paraules que ressonen al meu cap, però no deixaré que m’enfonsin. No una altra vegada.



Si la meva jo de fa dos anys hagués estat en el meu lloc, sé que hauria canviat tots i cadascun dels seus actes, de les seves paraules i hagués amagat tots els trets necessaris de la seva personalitat per convertir-se en la persona que no defraudés a ningú.



Si estiguéssim dos anys enrere en el temps, m’hauria matat a exercici fins a gairebé perdre el coneixement i m’hauria amagat sota la roba més ample possible. Perquè la meva jo de llavors no podia suportar no sé perfecte als ulls d’algú altre, tot i que allò impliqués perdre’s una mica més a ella mateixa.



Ara, però, no soc qui era aleshores. No soc aquella noia i no em permetré tornar a caure dins aquell forat tan fosc i turmentador que em va martiritzar com si d’un càstig etern es tractés. No vull tornar-me a sentir igual de vulnerable i miserable com m’hi vaig sentir aleshores, perquè ja em va fer prou mal no poder-me ni mirar al mirall sense tenir ganes de trencar-lo.



Ara sé que la gent parla molt sense pensar en les conseqüències que pot provocar i sé que no puc canviar sempre per poder adaptar-me als altres i al que volen. Sé que no vull tornar a començar des de zero el procés en el qual encara segueixo.



Així que em deixo sentir el dolor, la ràbia i tots els sentiments que apareixen mentre els meus braços senten la pluja i els meus peus em porten cap a casa.



Un cop a casa em dutxo i em canvio i ho preparo tot per a quan arribi l'Olívia. Estic temptada a agafar el telèfon i dir-li que estic malalta i que millor ho deixem per un altre dia, però no ho faig, perquè això seria deixar que els comentaris aliens controlessin la meva vida de nou i no consentiré que torni a ocórrer.



I quan arriba l’Olívia li explico tot el que ha passat i ella m’escolta, parlem d’un milió de temes més, posem una pel·lícula i juguem a tots els jocs que no hem pogut jugar juntes. Menjo sense preocupar-me pel meu cos i sense fer res per compensar-ho. Ric sense pensar en si soc molt escandalosa o en si em mirarien estrany per riure per estupideses que em fan feliç. Ens n'anem a dormir a les dues de la matinada i ho faig amb un somriure a la cara.



L'endemà esmorzem juntes i acompanyo a l’Olívia a casa seva i, després, surto a passejar pel bosc. La conversa de les dues dones del supermercat continua fent soroll dins meu. Amb tot i això, l’ignoro i gaudeixo del cant dels ocells, del tacte del vent sobre la meva pell i de la tranquil·litat que ara em dona estar amb mi mateixa.



***

Ja han passat cinc mesos des que vaig fer presència de nou en aquest poble i tot se sent molt diferent ara mateix. Han passat tantes coses que no sabria com explicar-les totes. M'he retrobat amb gent amb qui tenia infinites ganes de parlar i amb d'altres amb qui hauria preferit no intercanviar ni una mirada. He compartit converses i riures amb gent meravellosa i, malgrat que he hagut d’escoltar un munt de comentaris desagradables i suportar algunes mirades que em jutjaven, he pogut continuar amb la meva vida sense tornar a caure en el forat negre.



He pogut veure que la meva essència, la llum que desprenc, és molt més bella i radiant que mai i que no em cal dependre de ningú per ser feliç, per ser jo mateixa. Perquè, al cap i a la fi, soc com una d’aquestes flors blanques presents en el gran ram que duc a les mans mentre camino amb la mirada fixada en la meva parella. He passat temps en la foscor del sòl per poder germinar amb força i acabar convertint-me en la preciosa flor blanca que soc ara i que seré sempre. Jo també he florit.