Tots tenim records associats amb objectes, olors, sons o fins i tot llocs. De fet, moltes vegades l’únic que ens cal per reviure certs moments és escoltar una cançó, olorar alguna cosa, passar per un carrer, o entrar en una habitació. I és una sensació molt maca, perquè ens fa sentir com si allò acabés de succeir. Ens fa tornar a sentir aquella emoció o aquella alegria que gairebé havíem oblidat.



Però, i si el record que hi tenim lligat és desagradable? I si aquell lloc ens fa reviure moments extremadament complicats i dolorosos? Aleshores, comencem a evitar aquells espais que ens desperten emocions que pensàvem que teníem superades, però que realment encara continuen fent-nos mal. Fem tot el possible per evitar-los: els rodegem, els tanquem amb clau o simplement els traiem de la nostra ruta.



El pitjor, però, és que arriba un dia en el qual no podem continuar evitant-los i ens hem d’afrontar a ells. Per molt que no vulguem, per molt que ens faci por. A vegades ens veiem obligats a fer-ho, altres vegades ho fem per pròpia voluntat, encara que no ens sentim preparats. Jo no em sentia preparada, per tornar-hi. Hi tenia masses males experiències lligades allà. Tanmateix, sabia que algun dia hauria de fer-ho. I sabia que aquell dia ja havia arribat.



Feia més de dos anys que no trepitjava aquell carrer que tantes vegades havia recorregut al llarg de la meva vida. Tot i això, continuava recordant-ho tot com si no hagués passat ni una setmana. El carrer era davant de l’entrada del poble i, només unes passes més endavant, a la dreta, estava la casa del Santiago i la Júlia, una parella d'ancians que portava més de cinquanta anys casats, el jardí dels quals era el més bonic i colorit de tot el poble. Cada any, durant la primavera, hi anàvem i ens ensenyaven les flors i els arbres fruiters florits i sempre tornàvem a casa amb alguna fruita o verdura de temporada a les mans.



Més endavant, estava la Gelateria “Sweet Happiness” , on a l’Olívia i a mi ens agradava anar els dies d’hivern. Per estrany que soni, preferíem anar-hi els dies més gèlids que no pas durant l’estiu. Durant el juny, el juliol i especialment durant l’agost, tots els habitants del poble i els que hi estiuejaven omplien el local i era gairebé impossible mantenir una conversa sense haver de fer-se sentir per sobre les veus alienes. A l’hivern, en canvi, gairebé mai hi havia gent, per la qual cosa podíem asseure’ns tranquil·lament sense que ningú ens molestés i aprofitàvem per parlar amb el Jaume, qui sempre ens explicava tota mena d’històries extravagants i divertides de la gelateria i dels seus clients.



Vaig passar pel davant de casa dels meus pares, la que havia estat meva durant tota la meva infància i adolescència. Els músculs se’m van tensar i un calfred em va recórrer tot el cos. Tothom diu que la família és el més important, perquè et transmet amor incondicional. En el meu cas, mai va arribar a ser així. Ni tan sols aquelles tardes de dissabte, suposadament idíl·liques, on ens dedicàvem a jugar a tota mena de jocs de taula. Com aquell joc al qual al meu germà petit li anava tan bé, però pel que jo tenia tan poca traça, cosa que no s’oblidaven de remarcar-me i recordar-me constantment.



Un cop sobtat va treure’m dels meus propis pensaments. Un noi jove s’acabava de xocar amb la meva espatlla de tal manera que gairebé cau a terra. Semblava que s’hagués passat una mica amb la beguda.

No era conscient d’haver començat a caminar de nou, però en algun moment ho havia fet, perquè l’olor d’alcohol va fer aturar-me de cop.



Aquella olor em va fer impossible tornar a pensar en la tarda de jocs, perquè un record bastant llunyà va envair-me per complet. Era una de les meves primeres vegades sortint de festa. Estava asseguda a una cantonada de la sala. Hi havia molt soroll. Tothom reia i cridava, intentant fer-se escoltar per sobre de la música excessivament alta, i l’ambient feia olor d’alcohol i tabac. No m’agradaven massa les festes, però el meu grup d’amigues m’havia convençut per anar-hi totes juntes. Feia una estona que estaven perdudes entre la multitud quan, de cop, van aparèixer rient i cantant amb un munt de gots a les mans. Estaven excessivament contentes i conversadores i no paraven de beure.



Mai no he arribat a entendre per què a la gent li agrada tant beure alcohol. Deixant de banda l’horrorós gust que té, per què hauria de voler beure’m una substància que altera i intoxica el meu cos? Per passar-m’ho bé? Sincerament, no crec que començar a fer ximpleries que em deixin en ridícul i que, a més, l'endemà no recordaré, sigui la meva idea de diversió. És com si fessis fotografies per a després guardar-les en un calaix i no tornar-les a mirar més. És una absurditat.



A més, ja en tinc prou amb haver d’anar amb compte per donar una bona impressió cada dia per haver-me de preocupar de la imatge que donaria si anés èbria.



Uns segons més tard, una de les meves amigues, la Gina, quan semblava que ja pensava amb tota la claredat possible amb què podia fer-ho en el seu estat, em va apropar un dels gots que duia a les mans. Jo el vaig rebutjar, però ella va fer com qui sent ploure i em va apropar el got altra vegada. De nou, vaig negar amb el cap. No volia beure alcohol, però semblava que a elles els hi feia especial il·lusió que en prengués.

• Va, dona! Agafa el got i pren-ne una mica! Que t’ho passaràs bé!-Va exclamar la Bet, que estava dreta al costat de la Gina subjectant també un got.
  
  De veritat, que no en vull. Deixeu-ho. — Vaig respondre.
  
  Que avorrida que ets! No saps relaxar-te una mica? Sempre amb aquesta actitud d’amargada… — Va afegir la Gina.

Aleshores, el Tom, que havia estat contemplant la situació amb cara d’estar-se divertint molt amb tot plegat, va exclamar amb to burleta:

• Potser és que és tan delicada que no pot suportar ni una goteta d’alcohol. Ai, pobreta! Mireu-la, la princeseta del pèsol sota els matalassos!

Les rialles van contagiar-se entre la gent del voltant, i jo, desitjant que aparegués un forat a terra i se m'empassés, vaig agafar un dels gots que encara sostenia la Gina i me’l vaig tragar d’un sol glop. El sabor desagradablement amarg de la beguda va recórrer la meva gola, cremant-la, i no vaig poder evitar començar a tossir com una desesperada. Les rialles van repetir-se, però aquesta vegada tothom em felicitava i em donava copets a l’espatlla.



Aquella va ser la primera de diverses situacions semblants que van anar repetint-se al llarg del temps.



Vaig intentar allunyar-ho del meu cap per tornar-me a centrar en el present. Quan vaig decidir retornar al poble era conscient que reviuria tot allò del que durant tant temps havia intentat defugir, però no m’esperava que succeís només arribar. Caminant per un simple carrer. O a partir d’una lleu olor. I encara menys m’esperava que els sentiments que tenia enterrats ressorgissin amb tanta facilitat. Però això és el que passa quan evites alguna cosa, oi? Que quan torna ho fa amb una intensitat i un vigor sorprenent.



Però havia estat jo qui havia decidit retornar. Així que vaig tornar a enterrar el cúmul de sentiments i vivències que em turmentaven i vaig continuar caminant carrer amunt. Havia de parlar amb l’Olívia.