F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Retornar (08pascualnuria)
Escola Proa (Barcelona)
Inici: La cosina gran (Laura Gost )
Capítol 2:  EL RETROBAMENT

En dos anys, hi ha temps de sobres perquè tot canviï. El que ningú s’espera, però, és que d’un dia per l’altre la teva vida faci un gir de 180 graus i canviï dràsticament. Perquè un dia pot transcórrer com qualsevol altre i al següent la teva antiga veïna i amiga íntima pot estar trucant a la teva porta després d’haver desaparegut més de dos anys enrere de la nit al dia i sense avisar a ningú.



Veure-la allà, davant la porta, va ser com un si em llancessin un got d’aigua freda. Les paraules semblava que s’haguessin esfumat per complet, perquè vaig ser incapaç de pronunciar una sola frase durant força temps. Què se suposa que se li diu a la persona amb qui comparties la teva vida i que un dia va marxar sense donar-te cap explicació i que apareix dos anys més tard, de cop i volta, trucant a la teva porta?



Ara, aquesta persona està asseguda al meu sofà, esperant, i jo estic aquí, a la cuina, preparant dues tasses de te, desitjant que el líquid calent desfaci el nus de la meva gola que no vol deixar-me parlar. Un nus que, veient el constant moviment de les mans i la inquieta mirada que ho observa tot, també està present a la gola de la noia que espera asseguda.



El soroll de les meves passes i el meu batec accelerat ressonen en el més insondable del meu ésser mentre em dirigeixo cap a la sala d’estar. Deixo la safata amb les tasses calentes sobre la tauleta i segueixo el fum que puja de les tasses i desapareix lentament. N’agafo una, faig un petit glop i començo a parlar, intentant que la meva veu surti el més natural possible:

— Avui fa bon temps, oi?

— Eh… Sí, el cel és molt clar.

— Ja… I, com et va tot? Què t’ha portat per aquí?

— Tot bé, sí… Hem vingut per preparar la cerimònia del casament. Per preparar l’espai, i tot això. No vas rebre la invitació? —Em respon ella.

— Ah! Sí, sí, és clar. Me n’alegro molt per tu i per… la teva parella.

— Sí, gràcies.



Un silenci incòmode ocupa la sala i les dues fem un llarg glop al te, el qual encara està prou calent per fer-nos sentir com baixa a través del nostre esòfag. Les dues sempre hem preferit les coses fredes abans que les calentes, com els gelats. Aquells que ens preníem a la gelateria del poble a ple hivern mentre xerràvem amb en Jaume.



Crec que ella també ho ha recordat, perquè un petit somriure se li dibuixa a la cara. Aleshores, deixa la tassa a poc a poc sobre la safata i inspira profundament.

— Crec que t’he d’explicar moltes coses —deixa anar sense embuts.
* * *



Potser he estat massa directa. O potser és el que calia. L’Olívia ha estat mirant les tasses fumejants des que s’ha assegut, però amb l’última frase que ha sortit de la meva boca la seva mirada s’ha quedat fixada sobre la meva.



De tot el poble, l’Olívia ha estat l’única que mai m’ha fet sentir malament. Sempre que teníem una discussió érem capaces de solucionar les coses i, principalment, era gràcies a ella. Sap dialogar i escoltar a la gent com ningú i jo, quan tot va començar a superar-me, vaig apartar-la. Podria haver parlat amb ella, però en comptes d’això vaig decidir marxar del poble i la vaig deixar.



Ella m’hauria escoltat, m’hauria ajudat si li hagués demanat. I ara estic asseguda al seu sofà, a casa seva. Ella està davant meu, mirant-me, i sento que encara està disposada a escoltar-me.



— Per què vas marxar així? —Pregunta llavors.



Porta temps amb aquesta pregunta al cap, perquè les paraules surten de la seva boca amb una fluïdesa increïble, com si l’hagués estat practicant.



— Vas marxar fa més de dos anys, sense dir-me res —continua l’Olívia—. Portaves unes setmanes molt estranya, sabia que passava alguna cosa, però no volies parlar-ne. Aleshores vas desaparèixer del mapa. Absolutament ningú sabia on te n'havies anat, però com que eres major d’edat i havies deixat aquella nota, la policia no hi podia fer res.



»Un matí vaig despertar-me i la teva mare em va dir que no estaves a la teva habitació i que havia trobat una nota teva que on deies que no et busquessin, que havies marxat i que estaves bé. Què va passar?«



Les seves paraules són contundents i estan plenes de dubtes i de dolor.

— Soc conscient que vaig marxar de cop, que no et vaig avisar i que no t’he dit res durant tot aquest temps. Sé que presentar-me aquí, després de tot, probablement ha estat un xoc per tu, però necessitava fugir d’aquest poble i de la gent.



»Cada dia que hi passava m’enfonsava i m’ofegava una mica més, i no podia suportar-ho. Sentia que estava fent una muntanya d’un gra de sorra i era incapaç d’expressar tot el que estava sentint. Però estic aquí per explicar-t’ho tot, perquè vas ser l’única persona a qui veritablement em va saber greu deixar i a qui mai no he volgut fer mal«.



La mirada de l’Olívia encara continua fixa en mi. Els seus ulls expressen un munt de preguntes que no sap com formular, així que continuo parlant.

— Recordes quan anàvem a primer de batxillerat?

— Eh, sí, suposo. Va ser el primer any que no anàvem a la mateixa classe —Respon ella, una mica estranyada.

— El meu germà gran havia estat al mateix institut. Tothom sabia qui era jo només perquè relacionaven el meu cognom amb el seu. Ara bé, ell era sensacional i jo no ho vaig arribar a ser mai. La gent s’esperava que fos com ell. Que fos igual de popular, igual de graciosa, igual de bona en els esports, igual d’intel·ligent… I no és que jo fos un desastre en tot això, però simplement no era tan bona com ell. L’únic que m'anava bé eren els estudis. Les meves notes eren excel·lents, però això no era suficient per continuar amb el seu llegat.



»No podia dir ni fer res sense tenir la pressió i el dubte constant de si allò estaria a l'altura de les expectatives que tothom s’havia creat a partir del meu cognom. Unes expectatives que feien qüestionar-me si tenia algun valor com a persona i no només com a germana«.



L’Olívia escolta atentament, quedant-se amb cascuna de les paraules que surten de la meva boca. Una de les qualitats que més m’ha agradat sempre d’ella és que sap escoltar a la gent d’una manera que ningú més sap fer, perquè no només escolta, sinó que entén els sentiments i les opinions dels altres fins i tot abans que s’acabin d’expressar.



Ja sap cap a on va el que li estic explicant, perquè tot i anar a diferents classes ens anàvem veient. De totes maneres, continuo, perquè es mereix entendre-ho tot. Es mereix que li ho expliqui tot.



»Els anys següents la situació no va millorar. El meu grup d’amics de classe va començar a sortir de festa molt sovint , emborratxant-se i fumant . Al principi la idea no em semblava gaire atractiva, però aleshores em van començar a dir que no estava gaudint la meva adolescència i que no volia provar “noves experiències”, i sortir de festa va convertir-se en una idea força incitant. Vaig acabar provant moltes “noves experiències” sota la pressió de mirades que valoraven si mereixia o no la seva aprovació, i ho vaig odiar profundament. Malgrat això, el cap de setmana següent vaig tornar a anar-hi. Em feia sentir que formava part de la colla, que era una més.



Als meus pares no els va agradar gaire que comencés a sortir tant de festa. Ells consideraven que havia de començar a pensar en els meus futurs estudis, a buscar treball per poder pagar-me un futur pis i a ser més responsable.



No em deixaven tranquil·la i cada dia rebia algun comentari sobre què hauria de fer o què hauria de canviar. Res del que feia els agradava, i vaig buscar-me un treball per intentar no ser una vergonya de filla«.

— No crec que pensessin que eres una vergonya de filla, ells t'estimaven. — Objecta de cop l’Olívia.

— Sí, segurament tens raó, però jo no ho sentia així. Volia que estiguessin orgullosos de mi, que em diguessin que feia alguna cosa bé, però l’únic que em van dir va ser que ho hauria d’haver fet abans.
* * *



Ha fet una pausa i el silenci torna a omplir la casa. Des que ha començat a parlar no puc deixar de mirar-la. És com si cada record que verbalitzés li malferís l’ànima. Puc veure el seu creixent malestar, i sé que encara falta la pitjor part.



Recordo el batxillerat i com tothom parlava d’ella. Recordo com tothom deia que no estava a l’altura del seu germà, que era una pena que no s’assemblessin més, i recordo creuar-me amb la seva mirada encongida pels passadissos.



Durant aquells dos cursos parlàvem i ens vèiem poc. Teníem diferents assignatures i grups d’amics i jo sempre estava ocupada amb els deures.



Quan va començar a sortir més amb els seus amics pensava que havia trobat a gent amb qui es portava bé. En una de les poques converses que teníem sí que em va comentar que havia begut alcohol en una festa, mig obligada pels seus amics, i que no li havia agradat, però pensava que era una broma entre ells.



I la seva primera feina… Vaig anar-hi una vegada a veure-la. Vam parlar poca estona. Li vaig preguntar que com era que havia començat a treballar i em va respondre que els seus pares li havien dit que estaria bé que se’n busqués una, que a ella no li feia massa gràcia, però que no li importava. Ara sé que no és així.



Vull dir-li qualsevol cosa que pugui alleugerir la càrrega que porta, però els seus llavis tornen a moure’s i comença a parlar de nou.



— Era una situació complicada. Anava a classes, estudiava, treballava totes les tardes laborals i passava la major part del cap de setmana a festes a les quals no volia anar, fet que no va afavorir-me gens.



»Els hàbits que tenia van fer que m'engreixés. Ma mare ho va notar, però en comptes de preocupar-se per mi va començar a dir com era de desagradable i que hauria de fer més esport.



Aleshores sí que es va tornar tot insostenible. Anava a classe, em matava a exercici, treballava i sortia de festa, tot per intentar satisfer a tothom. Havia de ser perfecta en tot i no sabia ni què volia dir ser perfecta. Mai em sentia prou bona en res, m’odiava a mi mateixa i em passava les nits pensant què podia fer per canviar com era. Estava desesperada.



L’únic que vaig aconseguir va ser que les meves notes, l'únic aspecte que m’anava bé, el que em feia sentir jo, empitjoressin exageradament. Si no treia bones notes i no feia res bé, qui era jo? Res del que feia servia per a res, jo no servia per a res si ni acadèmicament era bona.



Ningú semblava adonar-se’n, i vaig arribar a plantejar-me si seria millor desaparèixer del món, deixar de molestar a tothom amb la meva existència. Vivia en un cercle viciós, i és que no tenia forces ni ganes per fer res, però no parava de fer de tot. Mirar-me al mirall era tota una odissea, perquè hi veia reflectida una persona que jo ja no coneixia. Vaig perdre’m per complet.



Era incapaç de continuar, però llavors vaig recordar que hi havia una persona amb qui em sentia vàlida sent jo mateixa. Estar amb tu era com agafar aire després d’haver estat bussejant durant hores. De totes maneres, les estones no eren suficients per treure’m de l’infernal patiment on vivia, i era conscient que si em quedava al mateix lloc on tot havia començat seria incapaç de sortir del forat on era.



Així doncs, vaig decidir marxar. Perquè no podia curar-me en el mateix ambient que m’havia fet emmalaltir«.


 
08pascualnuria | Inici: La cosina gran
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
segons la política de privacitat
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Avís Legal   Política de privacitat   Política de cookies
Gestiona les teves preferències de cookies

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]