Freyja va contemplar la bèstia, la seua estatura, les enormes dents i el moviment de la seua pell escamosa a mesura que avançava, directa cap a ella. I potser haguera hagut de córrer, o lluitar, però s'havia quedat petrificada.



Lovisa va atacar per l'esquena al gos, esperant que aquest deixara tranquil·la a la seua amiga. L'espasa de la reina es va destrossar en xocar contra la dura pell de l'animal. A Freyja se li va ocórrer una idea.



—Als ulls! —va cridar.



Però Lovisa, amb una espasa doblegada, estava acorralada entre la paret i la bèstia. La deessa no va dubtar ni un moment. En un alé, Freyja es trobava al costat de la bèstia, amb la seua espasa totalment clavada a l'enorme ull roig. El gos es va aturar un moment, com sorprés.



Després, L'instint de supervivència de l'animal es va activar i es va defendre com va poder. D'una arrapada va tirar Freyja enterra, sagnant. Garm, el gos, es va girar una cap a Freyja, trepidant. Era notori que la bèstia cada vegada tenia menys forces, l'espasa hauria d'haver-li arribat fins al cervell a través de l'ull.



Anders, va córrer cap a la bèstia i va saltar al seu llom. Però l'animal ja s'havia desplomat enterra. Ara, un filet de sang negra li queia del seu ull, un ull que no tornaria a mirar mai més. Freyja se'l va mirar des del sòl, es va preguntar si això era el correcte. Al cap i a la fi, aquell animal sols estava complint les ordres d’Hela, la seua propietària. Malgrat això, un dolor intens i una coïssor allà on la bèstia l'havia arrapat, la va distraure dels seus pensaments.



Els següents moments o hores, Freyja els va passar en un estrany endormiscament, havia perdut molta sang i ara, obrir els ulls era tota una gesta. I entre el despertar i dormir, sentia la veu de Lovisa, histèrica, dient coses de l'estil de "perquè no para de sagnar?" o "no t'adormes Freyja!". També li va semblar sentir la veu d'Anders, falsament tranquil·la per a no alertar més a la reina: "sé on portar-la, segurament les sarpes de l'animal tenien verí, i per això…".



De sobte, va sentir com uns forts braços l'agafaven i la traïen del sòl amb cura. I a pesar que una part d'ella li demanava que tancara els ulls i que es deixara portar per la son, uns dits acariciant-li el braç amb afecte la van mantindre lligada a la realitat.



Anders i Lovisa se les van enginyar per a robar un cavall i anar a la casa d'una curandera que coneixia l'home. Ningú va badar boca fins que Lovisa va picar nerviosament la porta. Aquesta es va entreobrir, sols un poc. Però quan la vella dona va observar a Anders amb Freyja als braços des de l’interior de la casa, va obrir la porta de bat a bat.



—Deixa-la en la taula —es va dirigir l'anciana a l'home.



Van entrar tots a la casa. La reina va seguir a Anders, qui pareixia orientar-se a la perfecció dins la casa. En arribar a la xicoteta cuina, Lovisa va tirar tot el que hi havia a la taula i l'home va depositar a Freyja damunt d’aquesta.



La deessa es va quedar tombada cap amunt, respirant amb dificultat. L'anciana va anar regirant per tota la cuina a la recerca d'alguna cosa.



—Andi —es va referir a Anders—, barreja aigua amb sal i tira-la a les ferides. Ja. —li va ordenar l'anciana.



L'home va obeir i en reacció a la sal, la deessa es va retorçar per la coïssor. La curandera li va posar uns ungüents contra el verí sobre les arrapades, en l'abdomen i el braç. Posteriorment, li va cosir les ferides per tal de tancar-les.



En acabar, li va fer una senya a Anders amb el cap perquè eixiren fora. Una volta van eixir, l'anciana li va soltar a Anders:

—Ton pare estaria orgullós del que estàs fent.



—Eeva, que estic fent? —va dir Anders mentre es passava una mà pel pèl.



L'home, començava a dubtar de la seua comesa. No ho admetria mai, però havia passat més por que mai en pensar que podria perdre a Freyja, encara que fora una deessa. Això significaria tornar a perdre a una persona important. No, eixa no era una opció, o almenys no per a ell. No podia ser-ho.



—No està clar? Estàs prop d'aconseguir el que no ha aconseguit ningú en més de quatre sigles —Eeva li va somriure. —Ja m'ho pensava jo quan ton pare venia a visitar-me amb tu. Que xicotet eres! Sabia que feries alguna cosa gran… Sols volia dir-te que el teu pare em va deixar una cosa per a tu abans que... —La dona va gargamellejar— ara t'ho porte.



Poc temps després, Eeva va aparéixer amb un saquet de seda blanca a les mans. De dins va traure un llibre gruixut amb la coberta d'un cuir fosc.



—El va escriure ton pare i està ple d'informació referent a la màgia, he pensat que et podria ajudar.



Dit això la dona va tornar a la cuina.



Anders va fullejar el llibre, amb el cor bategant-li fortament. Quasi va derramar alguna llàgrima davant la familiaritat que li causava la lletra del seu pare. Però llavors una carta va esvarar de dins del llibre. L'home es va acatxar per tal d'arreplegar-la i en llegir les paraules escrites al sobre, es va quedar paralitzat. Amb la clàssica cursiva del seu pare es podien llegir unes paraules desconegudes per a ell i finalment: Freyja. No feia falta conéixer l'idioma per a intuir que deia "per a Freyja".



Què feia el seu pare escrivint una carta a Freyja? Anders sabia que no hauria de llegir-la, però no es va poder resistir. Va obrir el sobre i va treure la carta. Res, no entenia res. Estaria escrit en el llenguatge de les deïtats. Clar que el seu pare el parlava, s'havia passat anys estudiant-lo.



Just quan va tornar a ficar la carta al llibre, el cap de Lovisa va aparéixer per la porta de la cuina.



—Ajuda'ns a portar a Freyja al llit perquè descanse.



Va prendre a Freyja entre els seus braços i la va portar a una cambra xicoteta.



—Ja em quede jo, tu descansa —li va oferir a Lovisa.



La reina s'ho va pensar, però estava prou cansada per a acceptar.



Així que Anders va seure a la cadira, disposat a passar-se tota la nit pendent de la deessa, però, com era d'esperar, es va quedar adormit. La veu de la immortal demanant aigua el va despertar a la matinada. Quan aquesta va beure, tots dos es van quedar en silenci.



—Freyja —va dir amb la mirada perduda al sòl— com era la teua vida fora de Midgard, a Asgard?

La deessa es va pensar la seua resposta uns instants.



—Era diferent, les deïtats no són com vosaltres, són més frívoles.



—Però ets la deessa de l'amor. Segur que no et faltaven pretendents allà on fores.



Freyja va fer una carassa de dolor al incorporar-se per a mirar a la cara a l'home.



—Anders, no serveix de res que t'estimen si tu no ho fas, i jo no vaig ser capaç d'amar cap d'eixes deïtats. Però... —La mirada de la deessa va recaure sobre el llibre que tenia Anders a les mans— Què fas amb el llibre d'Alvis?

—És el llibre del meu pare —La deessa el va mirar estranyada.— El meu pare era Alvis, Freyja.





Els tres amics es van quedar dues setmanes més a la casa d'Eeva, fins que Freyja es va recuperar prou per a poder anar a cavall sense que se li obriren els punts. En eixe temps van aprofitar per a planejar com aconseguirien el cofre de la màgia. Van arribar a la conclusió que s’hauria de trobar a l'infern, ja que Garm, el gos d’Hela, deessa de l'inframon, era el que estava custodiant la clau del cofre.



Una vegada fixat el destí, van traçar la ruta. D'aquesta manera, va arribar el dia de la partida, estaven llestos per a marxar. Tots portaven un saquet amb menjar i provisions que havia preparat Eeva per a ells. L'anciana es va dirigir als tres.



—Vingueu a visitar-me quan la màgia torne a rondar lliure! —va dir, acomiadant-se.



Van emprendre el camí, tot recte cap al sud. Sabien que els podria costar un més arribar a les fronteres entre Niflheim, l'infern, i Midgard, terra d'humans. Van avançar traspassant aldees i poblats de tota classe, fent-se passar per un grup de reconeguts joglars i sempre amagant bé la clau del cofre.



Una d'aquestes vegades, l'amo d'una posada va insistir que actuaren allí. Anders va acceptar de seguida i Freyja se'l va mirar atemorida. Ni ella ni Lovisa sabien cantar.



Però l'home ja ho tenia tot pensat. Així, el sol es va amagar i va arribar l'hora de l'actuació. En el moment en què Anders va obrir la boca i va cantar, acompanyat pel llaüt, Freyja es va quedar hipnotitzada. La deessa admirava l'humà amb uns ulls que eren clavats als d'un xiquet que observa tot un món nou, tot un món per descobrir, un món meravellós, ple de màgia. Ple d'esperança. Exactament, aquell món que ell li va ensenyar a través de la música, li va fer prendre una decisió, la màgia tornaria, costés el que costés.



Finalment, la jornada es va acabar i Freyja es va dirigir directa cap a Anders.



—Mai no m'havies dit que cantaves tan bé! —li va reprotxar de bon humor.



—Vols que un dia d'aquests t'ensenye a cantar? —va riure l'home.



—Quan tot açò acabe, tu i jo haurem de fer moltes coses junts, eh?

A poc a poc el riure d'Anders es va anar dissipant i tots dos, enmirar-se als ulls, van coincidir: sí, després de reviure la màgia a Midgard ja parlarien d'ells dos.



L'amo de la posada es va quedar una estona elogiant la veu d'Anders i Freyja se'n va pujar a l'habitació que compartien els tres.



Freyja va veure que Anders s'havia deixat el llibre d'Alvis damunt del seu llit i va decidir pegar-li una mirada. Va començar a passar pàgines i el seu cap va començar a pensar. Clar que Anders li tenia aversió als déus, uns havien assassinat a Alvis, el seu pare, per saber informació de més sobre la màgia. Després d'haver llegit unes quantes pàgines va trobar un sobre blanc entre les fulles. En ell hi havia unes paraules escrites en rúnic, la llegua de les deïtats. I era… d'Alvis per a ella. La va obrir i va començar a llegir-la amb l'atenta mirada de Lovisa fixa sobre ella.



Quan va acabar de llegir-la es va quedar blanca com la llet i va córrer cap a on estava la gerra d'aigua i el lavabo, i va vomitar en ell. Lovisa es va alçar del llit, preocupada. Però per més que li preguntara a la deessa que era el que deia la carta, aquesta no volia contestar.



Freyja sense dir res més se'n va anar a dormir.



Els dies i les setmanes van passar. A mesura que s'apropaven a Niflheim, al camí trobaven menys i menys poblats, i vida en general. Era com si ningú es volguera apropar a la casa de la mort. D'aquesta manera, un matí van arribar a les portes de l'infern.



Una bruixa va eixir del fosc portal que donava a Niflheim.



—Anders, Lovisa i...—Es va girar cap a la deessa amb un somriure macabre.— Freyja, benvinguts a la terra dels morts —va finalitzar amb una veu extremadament embafadora.



La deessa li va tornar el somriure, amb ironia.



Van travessar el portal i la bruixa nigromàntica els va guiar fins a una barca. Tots se'n van pujar, i la bruixa va començar a remar, amb una força sobre natural, sobre les negres i viscoses aigües del riu. Allà dins tot era més fosc iels colors més brillants pareixien neutres.



Com més s'endinsaven en l'infern més fred feia i Anders li va passar un braç pels muscles a Freyja en el moment en què aquesta va començar a tremolar. La deessa es va relaxar per la familiaritat del gest.



La barca es va aturar de cop i la bruixa els va conduir a l'interior d'un castell. En entrar a la sala del tron, la bruixa va tancar el forrellat de la massiva porta. Així que estaven tancats allí dins. A Freyja li va pujar un calfred per l'esquena, alguna cosa no anava bé.



La bruixa va caminar en silenci cap a un tron fet d'ossos i va seure en ell. La bruixa seguda al tron va anar canviant a poc a poc, fins a convertir-se en una dona nua, amb la meitat del cos viu i l'altra meitat, sols ossos.



—Agenolleu-vos davant la deessa de Niflheim —va dir la bruixa, és a dir Hela, amb una veu greu i distorsionada.



Hela, la deessa de l'infern, va fer aparéixer dues coses.



En una mà tenia un cofre el qual Freyja reconeixia a la perfecció com el cofre de la màgia i a l'altra una esfera que una vegada mirada, va atrapar a tots els presents.



Dins l'esfera, cada un dels amics veien una cosa diferent. I és que l'esfera mostrava els pitjors temors de la persona d'una forma atroç. D'eixa manera, succionava la seua ànima a poc a poc.



Vivint les imatges de l'esfera com si foren la realitat més pura, van passar les pitjors experiències de les seues vides.



Lovisa es va quedar petrificada davant la imatge del seu fill. Borg li cridava "mala mare!", cada vegada més fort, més greu, més macabre.



Freyja va contemplar el seu propi cos immòbil, mort. Hela s'emportava l'ànima del cos inert i xiuxiuejava "assassina de gossos, has matat a Garm, aquest serà el teu preu, el teu destí".



Estranyament, Anders va tindre la mateixa visió que Freyja. La seua pitjor por era la mort de la deessa. Però quan estava a punt de rendir-se al malson, una veu va ressonar. "Lluita!" li va dir son pare. I això va fer, va eixir de l'ensonyament i d'una manotada li va pillar l'esfera dels horrors a Hela.



La deessa de l'infern es va veure reflectida en l'esfera subjectada per Anders. Les pors d’Hela degueren ser tantes que d'una plomada, la seua ànima es va quedar atrapada a l'esfera i el cofre que sostenia es va caure enterra.



Freyja i Lovisa van ser les següents en despertar del malson. Totes dues van caure a terra, panteixant.



La deessa va dir amb la veu lleugerament trencada:

—Moltes gràcies als dos per haver-me acompanyat en aquest viatge. Us estime, als dos. I...—es va eixugar una llàgrima—, seria impossible oblidar-vos allà on vaja.



Freyja no va deixar temps per a contestar a les seues paraules. Va prendre la clau del cofre i la va introduir en el pany d'aquest. Mentre girava la clau pronunciava les següents paraules: "Protector cofre, jo, Freyja, germana de Frey i filla de Njoror, t'oferisc la meua vida immortal a canvi que alliberes l'ansiosa màgia del teu interior".



A mesura que el cofre s'anava obrint, anava succionant la vida de Freyja. Finalment, el cos de la deessa va caure al costat del cofre, immòbil. En eixe moment, Lovisa va entendre el que havia llegit Freyja a la carta d'Alvis, el preu per obrir el cofre era una vida immortal, i ella havia oferit la seua.



La màgia va eixir disparada del cofre i es va expandir per tot el món. Els arbres van tornar a cantar amb el vent, els xiquets van tornar a riure, els colors es veien més intensos i una nova època estava per començar.



Anders va córrer cap Freyja, es va deixar caure al seu costat i va contemplar el somriure que la deessa teniadibuixat a la cara. Llavors, entre llàgrimes, ho va comprendre. Freyja es va sacrificar per Lovisa, que sempre es preocupava per tots; per Alvis, que va veure el seu pla inacabat; i per Anders, que somiava amb un futur digne per a tots.



Però per damunt de tot, per l'esperança de crear un món nou.