La màgia, era aquell ésser ancestral i feroç que vagava lliurement per Midgard, la terra d’humans. Les persones, impressionades davant el potencial d’aquesta, van desenvolupar una relació de simbiosi amb la màgia. D’aquesta manera, van substituir les extenses súpliques i sacrificis a les deïtats (les quals no sempre eren contestades) per la utilització dels encanteris per a invocar a la màgia. Gràcies a la màgia, els humans es van alliberar de les cadenes dels déus, oblidant-los.



Davant la possible pèrdua de poder i d’ànima humana que la màgia suposava, les deïtats que habitaven a Vanaheim i Asgard, les terres dels déus, van desenvolupar un pla:

Loki, el déu de l’engany, faria malifetes, que es convertirien en reals estralls per als humans, falsament en nom de la màgia. Mentrestant, altres déus, disfressats d'humans, difondrien la remor que la màgia s'estava rebel·lant i que ja no era un medi en el qual confiar. Una vegada arruïnada la imatge de la màgia, les deïtats van aconseguir la col·laboració de tots els reis i reines de la terra dels humans. Amb l’ajuda dels enganyats humans, van perseguir l'ésser feroç que era la màgia per tot Midgard, i la van tancar al més fosc dels forats, al més allunyat lloc de la civilització, al més segur dels cofres.



I d’aquesta manera, els déus van erradicar la màgia de Midgard. Per sempre.









O això era el que es pensava fins al naixement de Freyja.



La deessa habitava a Asgard, terra de déus, i encara que era coneguda pels seus dons sobre l'amor i la fertilitat, també era una mestra de la màgia. Però això no havia sigut sempre així. La nostra deessa havia tingut un mentor especial, Alvis. El vetust senyor, que en portava molt, potser massa temps viu, coneixia la vertadera història sobre la màgia, no la que havien reescrit els déus. Aquesta història va ser la que ell li va transmetre a Freyja i la que va sembrar en ella la llavor de la curiositat. Mentre ella investigava i es feia una eminència en la màgia, va comprendre dues coses: la primera, la màgia, lliure per naturalesa, no estava feta per a estar tancada; i la segona, els humans havien caigut en la desgràcia en el moment en què la seua màgia va ser furtada.



I pot ser que molts anys enrere els deus hagueren portat a terme un pla per a erradicar la màgia. Però ara Freyja en tenia un altre.



—Freyja, germana de Frey i filla de Njoror, per decisió dels déus que poblem les terres d’Asgard, et condemnem a l’exili a Midgard, terra d’humans, on viuràs la resta de l’eternitat —va anunciar amb to solemne Forseti, deu de la justícia.



La deessa de l’amor va fer un somriure tenebrós. Tot anava sobre rodes. És possible que s’haguera excedit en gairebé causar una guerra enorme quan va enfrontar novament als vanir i als aesir, és a dir els déus que habitaven a Vanahiem i Asgard respectivament, però la situació ho requeria, necessitava anar a la terra dels humans.



—Acceptes i consideres just el teu castic? —va fer l’última pregunta Forseti.



—Sí —va contestar Freyja amb certa burla.



D'aquesta manera va caure sobre Freyja una maledicció que la va encadenar a Midgard. La deessa estaria per sempre vigilada pel guardià del pont que portava d’Asgard, el món dels déus, a la terra dels humans.



El que no sabien els déus era que, cap maledicció podria retindre per molt temps a Freyja a la terra dels humans, i que tot anava d'acord amb el seu pla de recuperar la clau del cofre que retenia la màgia per tal d’alliberar-la. Sols hi havia un parell d’aquestes claus, una a la terra dels humans i una altra a la casa d’Odín, déu dels déus. Aquesta segona clau, la d’Odín, s’emprava per a extraure la quantitat justa de màgia que necessitaven els déus. Freyja, com a mestressa de la màgia havia estat davant de la clau del cofre moltes vegades, però mai s’havia pogut fer amb aquesta. És per això que la deessa de l’amor va crear un conflicte entre els dos territoris on habitaven els déus, Vanahiem i Asgard, per tal d’alterar la pau i ser exiliada pel bé de tots.





En arribar a Midgard, Freyja va respirar profundament, l’aire fred del matí li va omplir els pulmons. La deessa va començar a caminar cap a la taverna “Drikke og Spise”. En arribar a l'edifici, antic, però ben conservat, el va admirar uns instants. Havia creat tants bons records sota aquell sostre punxegut...



En entrar, tots els ulls es van girar cap a ella. Cap a la bella dona amb els cabells llarguíssims i del més exquisit or. Cap a la dona amb uns ulls blaus penetrants capaços d'enamorar a qualsevol. Freyja, en assabentar-se que tots la miraven, va tragar saliva i es va calar la caputxa.



Una tavernera, d’uns trenta anys d’aparença, va córrer cap a la deessa, la va prendre del braç i se la va emportar al magatzem de la taverna.



—No m’ho puc creure! —va cridar la tavernera.



Aquesta va abraçar a Freyja i la deessa no podia fer altra cosa que riure de pura felicitat.



—Creia que no tornaries més després de l’incident amb el guardià del pont a Asgard ... Com es deia? Ah! Eixe tal Heimdall —va pronunciar la tavernera dels cabells negres amb cert to despectiu.



Freyja es va estremir, en el passat havia pensat que Heimdall havia estat el seu amic, però a la primera de canvi l'havia venut als altres déus, els havia contat els seus viatges a Midgard. A partir d’aquell moment se li va prohibir l’entrada a la terra d’humans i el seu pla de restituir la màgia es va veure afectat. I sí, es va veure afectat, però no derrocat.



—Lovisa, el que ha passat és que... he aconseguit vindre perquè he fet que m’exilien. Em fa falta una casa on quedar-me mentre ho preparem tot per a marxar juntes —li va demanar Freyja.



Lovisa, la tavernera, va esclatar a riure. Davant la reacció de la seua amiga, Freyja es va recolzar en un barril, a esperar, pacient. El somriure de Lovisa va anar disminuint a mesura que s’anava adonant que allò no era cap classe de broma.



—És de veres? —la deessa va assentir. —Bé, clar —va sospirar Lovisa—, et pots quedar a ma casa.



Freyja va observar la seua amiga. Sabia que a Lovisa li costaria recuperar el que era seu, el tron. I és que Lovisa no era una simple tavernera, no, ella va ser una de les primeres reines de Midgard; centenars d'anys enrere, la màgia havia decidit fer immortal a la seua amiga, un regal poc comú. El fill de Lovisa, Borg, no va tindre tanta sort, però els déus li van fer una proposta: substituir la seua mare en el tron i posteriorment, acceptar que la màgia fora tancada a canvi de donar-li a ell la immortalitat que la màgia li havia negat temps enrere. Borg va acceptar gustós i li va prendre el poder a sa mare.



La cosa és que per a portar a terme el pla per a recuperar la màgia que les dues dones van crear algunes dècades enrere, calia que Lovisa tornara a ser reina, i clar, prendre-li el poder al seu fill...



D'aquesta manera, l’endemà, van començar els preparatius per dur a terme el pla. Freyja es va encarregar d'anar a la millor armeria del poble per a comprar espases, llances i destrals. Mentrestant, Lovisa va deixar a algú encarregat de la taverna, va preparar l'equipatge per a les dues dones i li va demanar a un amic seu que li prestara dos cavalls. Així doncs, tot estava preparat per a marxar cap a la clau del cofre.



El viatge cap al poble de Hemmelig, on es trobava la clau, va començar. Van avançar en línia recta cap al sud, travessant tres aldees diferents en tan sols cinc dies, malgrat el temporal que les havia perseguit. Així, van parar el mínim per a dormir i descansar. Finalment, una nit, van arribar al poble que albergaria la desitjada clau del cofre.



—On parem aquesta nit? —li va preguntar Lovisa a Freyja.



La deessa va arrufar el nas. La reina es coneixia eixe gest i la va reprimir abans que Freyja poguera obrir la boca:

—Cal que descansem, i no sabem quin ser és el que protegeix la clau. No. No la buscarem aquesta nit.



—Però... —va començar la deessa.



Lovisa va negar amb el cap i va emprendre el seu camí cap a la posada més pròxima, Freyja sols va poder seguir-la, remugant.



En pagar i deixar els cavalls a la quadra, les immortals van pujar a l’habitació compartida. La senzilla cambra contenia dos llits xicotets. Freyja va seure en el que estava més proper a la finestreta, la qual donava a una tranquil·la nit, il·luminada per la càlida llum de la lluna.



—Aquesta nit hi ha festa al saló de la posada —parlava Freyja mentre guardava la seua bossa de viatge baix del llit d'una puntada—, hauríem de baixar i descobrir on es troba exactament la maleïda clau...



—Freyja...



Lovisa, donats tots els seus anys d'experiència al comandament, sabia que la impaciència li havia jugat una mala passada a milers dels millors soldats. A més a més, no li semblava bona idea anar preguntant pertot arreu on s'amagava la clau de la màgia. Només faltava que les prengueren per bruixes i anaren en fila cap a la foguera.



—Vinga Lou! Anirem amb cura, t’ho promet —va insistir Freyja.



La reina va girar els ulls en blanc i va somriure, Freyja no havia canviat gens ni gota.



—Pren la capa.





El saló de la posada no era ampli, ni recarregadament bell, a diferència dels que havia vist Freyja a la terra dels déus, però tenia ànima, tenia vida. La gent que allí ballava i reia ho feia amb ulls sincers. I era exactament això el que atrapava a Freyja de la terra dels humans, ells sentien, i ho feien amb tal intensitat...



Els ulls de la deessa van volar cap a un home amb els cabells del color de l’avellana, que les estava observant des del costat dels músics. Un calfred li va pujar per l’esquena. La seua actitud li va fer mala espina. Aquells ulls..., era com si els haguera...



—Preparada? —va preguntar Lovisa.



Freyja va assentir i quan va intentar buscar al sospitós home amb la mirada, aquest s'havia esfumat.



Així que, amb les cares amagades per les ombres de les seues caputxes, les dues dones es van distribuir pel saló, fent-se passar per dues xiques que estaven visitant l’aldea. Van fer interrogatoris disfressats de converses casuals fins que va arribar l’hora de reunir-se novament.



Una vegada a la seua cambra, les dues dones van intercanviar l’escassa informació que havien reunit. Un poc desanimades, van apagar el ciri que il·luminava la cambra per tal de dormir.



Quan van començar a sonar els suaus ronquits de la seua amiga, Freyja va agafar la seua daga, espasa i capa i va eixir discretament de la posada.



La nit continuava tranquil·la, però la deessa tenia els cinc sentits actius. Sabia que s’arriscava massa per eixir assoles i desproveïda dels dons que li van confiscar els deus una vegada enviada a Midgard. Encara que també sabia que no podria pegar ull en tota la nit, i per a perdre el temps mirant el sostre...



Avançava silenciosament pels sinuosos carrers. Quasi havia arribat a la biblioteca, el seu destí d'aquesta nit, quan Freyja va caure en un parany i es va quedar suspesa en l'aire, atrapada per una xarxa.



Des del sòl l'estava observant l’home dels cabells castanys de la posada. Somrient. Com un caçador que acaba de capturar la millor pressa de tot l’any.