Freyja no s’ho va pensar dues vegades, va desenfundar la daga i amb increïble destresa va anar tallant les cordes del parany, fins que va caure pel forat que ella mateixa s’havia construït. Va aterrar rodant sobre el sòl per tal de minimitzar l’impacte.



L’home, sols la mirava perplex, com si mai hagués valorat la possibilitat del que acabava de passar. La deessa, aprofitant-se de l’estupefacció de l’enemic es va apropar, espasa en mà.



—En nom de qui vens? —va exigir Freyja.



En sentir la dura veu de la immortal, l’home va reaccionar i va alçar el cap. Tots dos es van mirar als ulls amb el desafiament escrit en les dues mirades. El rugit de guerra de l'home va accionar l'atac de Freyja. Va esdevenir una complexa coreografia d’espases on cadascú es defenia amb el que tenia, l’home amb la seua força, brutal i demolidora; i Freyja amb experiència, velocitat i astúcia.



La deessa va continuar esquivant l'espasa del seu adversari fins que aquest va estar prou cansat. En eixe exacte moment, va atacar. L’home, exhaust, va caure d’esquenes i Freyja li va apropar l’espasa al coll.



—Sols t’ho preguntaré una vegada més, en nom de qui vens? —el va amenaçar fent poqueta pressió amb l’espasa per tal de donar-li èmfasi a les seues paraules.



A la cara de l’home no es podia observar cap indici de por, sol menyspreu i ràbia, molta. En veure que no hi havia resposta, la deessa va clavar un poc l’espasa, i un filet de sang va rodar pel coll de l’humà. L’home va esbossar un somriure maliciós i tot mirant-la als ulls va contestar:

—M’envia el difunt Alvis.



Freyja va deixar caure l’espasa i aquesta va rebotar enterra amb un so sord. La deessa va recular, mirant-ho tot amb ulls molt oberts. Alvis. L’home pel qual ella estava fent tot açò. El seu mestre. En certa manera, l’home que la va criar. Mort.



—No penses ni per un moment que permetré que les deïtats —va pronunciar l’home amb menyspreu— continueu tancant el que és…

—Humà —el va interrompre—, crec que tenim la mateixa missió.





Freyja es va despertar quan el primer raig de sol va entrar per la finestreta de la cambra. De cop, els seus pensaments van volar cap a la nit passada. Alvis, mort, i l’humà, del qual nom desconeixia, es va negar completament a col·laborar amb una deessa, sense importar-li si tots dos tenien la mateixa comesa.



Freyja va sentir la necessitat de mirar al seu voltant i… sí, alguna cosa no anava bé. Un calfred li va pujar per l’esquena. La cambra pareixia més desordenada, és a dir, pitjor de com la solia deixar la deessa. Anit no es degué adonar perquè hi havia poca llum, però ara estava clar, algú havia entrat.



Va sacsejar a Lovisa per tal de despertar-la, i mentre es feia una trena, li explicava precipitadament que havien de marxar de l’hostal, ja. Moments després, van baixar les escales i tot pareixia tranquil, encara que en obrir la porta de l’hostal, la sempre correcta Lovisa no va poder evitar maleir entre dents. Hi havia una multitud allí reunida, i no pareixien gens contents. Persones cridant “bruixes!” va ser l’últim que va escoltar Freyja abans que un objecte contundent li colpejara el cap.





Quan va tornar a despertar, atordida, marejada i amb un mal de cap terrible, va sentir la veu de Lovisa.



—Desperta’t, Freyja. Maleïda sigues! Et vaig dir que no podíem preguntar per l’hostal—li va murmurar.



Freyja va mirar el seu voltant i va fer passar la saliva per la gola. En eixe moment va comprendre a la perfecció la desesperació de Lovisa. Estaven nugades per una corda grossa de caps a peus, totes les armes confiscades i el paisatge no era gens reconfortant, es trobaven davant un precipici. La deessa coneixia les “tècniques” dels humans per tal de saber si una dona era bruixa o no, Alvis li les va ensenyar. Una d’aquestes era tirar-les pel precipici i observar si aquestes volaven o no. Clarament, cap en volava. Crear la histèria col·lectiva respecte a les bruixes, va ser una de les tàctiques dels déus per tal d’assegurar-se que la màgia desapareixeria totalment. Així, aquesta mena de proves es van convertir en espectacles, i parelles, famílies i amics s’apropaven a veure el que estava a punt d’esdevenir.



Freyja va intentar desfer-se de les cordes, però res, era inútil. L’ambient es va tornar sufocant, la calor li pujava a la cara i les pulsacions anaven desmesuradament ràpides.



—Sabeu volar? —va preguntar una veu irònica darrere Freyja.



Lovisa va tancar els ulls, preparant-se per al pitjor. Però la deessa es va girar, soltant tot l’aire que havia retingut sense adonar-se’n.



—Sabia que acceptaries —va dir intentant que no li tremolara la veu.



L’home dels cabells castanys, ara coberts per una caputxa, va traure una daga molt similar a la de Freyja, no, era la de Freyja, i va tallar totes les cordes que nugaven les immortals.



Els dos homes forçuts que anaven a executar la prova de vol, van tardar a advertir la partida de les “bruixes” uns segons. Així que tots tres van córrer, prenent com a líder de la fuga a l’home encaputxat. D’aquesta manera es van endinsar en un bosc amb un fullatge molt dens a través del qual sols uns pocs privilegiats raigs de sol es podien colar.



Finalment, van arribar a una caseta feta de fusta, situada enmig d’un clar. L’home va indicar a les dones que entraren.



—Les vostres coses estan damunt la taula, les vaig agafar del carro en què us van transportar —va comentar mirant a terra, com si se sentira incòmode o no estiguera acostumat a cuidar els altres. —Encara que no sé si fiar-me de tu amb una espasa —va afegir amb humor i assenyalant un minúscul punt roig al coll.



Lovisa se’ls va mirar estranyada, preguntant-se de què es coneixien eixos dos.



—Bah! Ho tenia tot controlat, mai t’haguera fet mal —es va excusar la deessa. —Freyja, per cert —es va presentar oferint una mà.



L’home va mirar la mà uns instants, indecís.



—Anders —va dir enllaçant la seua mà amb la de Freyja.



Llavors, Lovisa ho va comprendre.



—Freyja —va pronunciar massa serena— la nit passada et vas escapar, veritat? Ets conscient que quasi fas que ens maten!? —tot rastre de la serenitat fingida es va esfumar.



Però Anders va intervindre, i va explicar que el que ell havia escoltat al poble era que havien vist a una dona portar un magisk kjede. Aquest amulet feia immortal al portador, per tant, era màgic, i segons l’home del qual Anders va sentir el rumor, sols el podria portar una bruixa. A Lovisa quasi li cau la cara de vergonya, perquè clar, eixe amulet màgic era el que li havia reglat la màgia a ella per tal de fer-la immortal.



—Vinga Lou! Li haguera pogut passar a qualsevol —va intentar restar-li importància Freyja.





Les següents setmanes les van passar a la casseta d’Anders. Plantejant com agafar la clau del cofre, entrenant i contant-se historietes de les seues vides. A Freyja li estranyava el comportament d’Anders, a vegades un home encantador i a vegades tan esquerp.



Poc abans d’anar per la clau, Freyja va eixir a la frescor de la nit i es va trobar a Anders mirant l’obra d’art que era el cel, ple d’estreles i enquadrat per les fosques fulles dels arbres.



—Tu tampoc pots dormir? —li va preguntar l’home.



La deessa es va encongir de muscles.



—És difícil dormir quan el meu cap té tantes coses en les quals pensar.



Tots dos es van quedar en silenci, mirant les estreles, fins que Freyja va parlar.



—L’altre dia em preguntava: “de què treballava aquest home abans de ser un delinqüent que saboteja el tir de la bruixa?” —va comentar amb humor.



Anders va somriure i va mirar Freyja. El to de la conversa es va convertir en alguna cosa més íntima, d’ells dos.



—Jo era forner, els meus pares també ho eren. Era el negoci familiar i els meus millors records de la infància són tots allí, ajudant-los o menjant-me pessics de pasta abans que la pogueren enfornar.



Freyja li va tornar el somriure.



—Rebel des de xicotet, eh? —la deessa va meditar uns instants el que anava a dir— I els teus pares? Són vius?

Una ombra va passar per la mirada d’Anders.



—Perdona si t'he fet pensar una altra cosa, Freyja, però la teua bellesa no m'impressiona. Ho sent, busque que en una dona hi haja alguna cosa més darrere de la fatxada.



I dit això, va pegar mitja volta i es va entrar a la casseta.





El matí va arribar, i era el moment d’anar per la clau. La ruta estava marcada (gràcies a Anders que coneixia el terreny). Seguirien un riu corrent amunt, escalarien una muntanya i baixarien per unes escales que conduirien a la cova. Sols esperaven que fora el que fora que custodiava la clau, pogueren tornar a veure la llum del sol després d’eixe dia.



A mesura que s'acostaven a la cova, anaven notant una certa aversió que els dificultava avançar. Freyja va somriure davant la familiaritat que li causava eixa sensació. Segurament li haurien imposat una protecció màgica a la clau. Però la deessa sabia perfectament com desfer-ho.



Van descendir per uns escalons tallats a mà que baixaven en zig-zag, serpentejant per una cara empinada del penya-segat. Van arribar al peu de la muntanya i allí van veure l’entrada a la cova. Es van endinsar en aquesta i van avançar en la penombra, prenent les parets com a referència. Després d’unes poques hores, les quals es van fer eternes, van veure un punt de llum davant d’ells.



En apropar-se, van descobrir que hi havia un cofre damunt d’una elevació de la terra, il·luminat per una goteta de llum que calava d’un forat al sostre de la cova. Allà on il·luminava la llum del sol, unes suaus floretes blanques creixien, emmarcant el cofre de verd i marfil.

El so d’unes cadenes va fer que tots tres desviaren la mirada del cofre i desenfundaren les espases. L'ésser del qual provenia el so feia tritllejar les seues ungles contra el sòl amb cada pas que donava. Cada vegada estava més i més a prop. Els ulls rojos i brillants de l’ésser es van obrir. Finalment, van veure al seu portador: Garm, el gos de Hela. El massiu animal s’apropava tranquil·lament a ells, fins que la cadena el va retindre d’un tiró sec. Bé, almenys el gos de l'infern estava lligat. I encara que a Lovisa aquest últim fet li va semblar estrany, no va comentar res.



Reina, deessa i forner es van mirar, fent un pacte silenciós: eixirien tots junts d’eixa cova, costara el que costara.



Anders va ser el primer a avançar. Amb passos ferms va arribar enfront del cofre.



—Espera! —va tractar d’avisar-lo Freyja, però ja era massa tard.



L’home va allargar la mà per tal d’agafar el cofre que contenia la clau i quan els seus dits van fer contacte amb ell, va recular maleint entre dents.



—Crema com un dimoni!

Freyja, amb una mirada recriminatòria dirigida a Anders, va agafar el cofre, el va posar en un sac i se’l va nuar en la cintura. Clar que la màgia mai seria capaç de ferir-la a ella. Per alguna cosa l’anomenaven la mestressa de la màgia.



Uns instants després, com si haver tret el cofre del seu altar haguera accionat una trampa, el sòl va tremolar i una enorme pedra va caure sobre les cadenes del gos, destrossant-les per complet.



La bèstia havia sigut alliberada.