<div style=""text-align:" justify;"="">Tot just van trucar al seu telèfon, no esperava rebre cap trucada, però va veure que era la seva mare i va atendre-la. En un primer moment la seva expressió semblava relaxada i distesa, a mesura que la mare parlava el seu rostre s'enfosquia i se li posava un semblant de rigidesa, tensió i patiment.
Les úniques paraules que em va dirigir només penjar la trucada van ser:
És el meu pare és a l'hospital de la ciutat del costat, haig de marxar.
Seguidament, va desaparèixer entre els carrers del centre del poble i va agafar el cotxe per arribar el més ràpid possible. Jo no sabia el motiu pel qual el seu pare era allà, per tant, vaig estimar-me més marxar cap a casa, també entenia que preferís estar amb la família i vaig donar per suposat que si necessitava qualsevol cosa, no dubtaria a dir-m'ho.
L'endemà, el primer que vaig fer en despertar-me va ser enviar-li un missatge per preguntar-li com estava. Passades unes hores va respondre preguntant-me si podia anar a visitar-la a la tarda i si li podia portar una muda de recanvi.
Com no tenia cotxe vaig haver d'agafar el tren, després d'un viatge d'hora i mitja em trobava a les portes de l'hospital general de Barcelona. Ella era a l'entrada esperant-me, havia aprofitat per sortir, canviar d'aires i dispersar-se.
Va demanar-me si li podia comprar un cafè; no havia dormit en tota la nit de la tensió que duia i havia de recarregar forces. A més, ja havia de tornar a l'UCI per estar amb el pare. Vaig agafar dos cafès, un per ella i un altre per mi, aleshores, vaig pujar la planta 5. Acabava d'entrar i es notava a l'ambient una sensació de fredor imminent que provenia de la sala 2. Darrere la cristallera es trobava el seu pare, estava estirat al llit amb un coma induït i l'única cosa que el mantenia viu era la màquina a la qual romania connectat.
Vaig abraçar-la i ens vam asseure a les incòmodes cadires del passadís. Mentre ens preníem el cafè em va explicar que havia patit un accident de trànsit. Resulta que tornava de la feina per l'autopista, quan un vehicle que circulava en direcció contrària se'l va endur per davant. L'home que el conduïa havia mort en l'acte, però per sort el pare s'havia salvat. Tot i això, la situació era crítica i cap metge li podia assegurar que se'n sortís.
Es veu que no era el primer cop que aquell senyor feia una bogeria, ja que s'havia intentat suïcidar diverses vegades.
Una cosa em va sobtar durant la conversa i és que en mencionar a l'home, no se l'havia vist gens d'afectada, és més fins i tot ho havia fet amb cert plaer i tranquil·litat. Això em va fer pensar que m'amagava alguna cosa, per tant, li vaig preguntar:
- Per què somrius? Tot i que hagi perjudicat la teva família no deixa de ser una mort com qualsevol altre.
No estava segur que tingués ànims per contestar-me, però per sorpresa meva ho va fer. Ella em va explicar que si bé mai és de celebrar que una persona perdi la vida en cap circumstància, aquesta mort en concret li garantia que aquest home no pogués tornar-li a fer mal a ella ni a cap altre dona. Confiava que el seu pare sobrevisqués i que les possibles seqüeles no fossin tan greus com per condicionar-li la resta de la seva vida.
Jo no donava crèdit de què em deia, això volia dir que el coneixia, sabia qui era el conductor de l'altre cotxe. Al poble ja tothom comentava l'accident i no vaig necessitar gaire més informació per adonar-me que es tractava del cap superior de l’empresa on treballava el pare de la Tina.
Al cap de tres mesos ens vam retrobar per celebrar que el seu pare ja havia sortit de l'hospital i continuaria la rehabilitació des de casa. De mica en mica, tot tornava a la normalitat.
Finalment, els dies que vindrien estarien plens d’alegria i una sorpresa els ompliria de cor de felicitat. La Tina es quedaria embarassada i donaria a llum un nadó sa i fort.
