El retorn de la Tina va sacsejar la tranquil·litat del nostre petit poble amb la mateixa intensitat torbadora que la seva desaparició havia provocat dos anys enrere. La invitació a les seves noces que alguns antics veïns i familiars havíem rebut feia tan sols un parell de dies no va fer altra cosa que incrementar les expectatives i la sorpresa que ens produïa aquella inesperada reaparició.
El poble, dotat d'una xafarderia que el caracteritzava entre els altres, portava aquells dos anys fent-se les mateixes preguntes una vegada i una altra, però a cap d'elles n'havíem trobat resposta. Per què va marxar tan sobtadament? On hi seria? Fins i tot, els més pessimistes havien arribat a qüestionar-se si encara seria viva.
Amb les noves notícies sobre les seves noces les incògnites ja presents es mesclaven amb altres noves: Com és que es casa? Qui és l'afortunat? On el va conèixer? Bé, doncs, totes elles podrien ser resoltes el dia de la celebració.
Dues setmanes després l'anhelat moment va arribar i la cerimònia es va celebrar a l'església. L'ambient estava carregat de nerviosisme i expectació. Vaig quedar-me bocabadat en veure-la entrar a l'altar, radiant amb el seu vestit blanc i acompanyada de l'home qui es convertiria en el seu espòs.
Donades les dotze, la cerimònia de casament ja havia acabat i ens disposarem a dinar en una taula quilomètrica, que recollia tots els convidats, però abans de començar la Tina va voler fer un brindis. Les seves paraules van ser clares i entenedores, i tot i que va ser un discurs breu, tots els dubtes sobre aquells dos anys van quedar completament dissolts.
Va explicar que va duu a terme una travessia en què va recórrer tot el món, passant per països com, Austràlia, Índia, Egipte, Brasil, Mèxic o Alemanya.
Totes aquelles experiències l'havien fet créixer com a persona i gràcies a estar en contacte amb altres cultures i amb el món exterior (fora de les quatre parets que envoltaven el poble), l'havia fet valorar els privilegis dels quals gaudia. També va comentar que al seu primer destí, la Xina, va conèixer a qui s'havia convertit en marit, només feia una hora. Tots dos compartien una mateixa passió, que els havia fet inseparables, l'amor per viatjar. Ell també era d'Espanya i en saber el viatge que ella tenia planejat no va dubtar a acompanyar-la.
Un cop acabat el dinar, va començar la festa, tot eren somriures i cares d'alegria. La resta de la celebració va estar regida per múltiples jocs de taula, còctels, balls i cançons. A mesura que arribava el capvespre els convidats van marxar, però hi havia alguna cosa sobre el discurs de la Tina que no em feia el pes.
Perquè no havia avisat abans de la seva partida, ni havia dit on anava, ni perquè ho feia. Considerant que érem amics des de la llar d'infants, i que realment m'importava el seu benestar, vaig trobar un moment en què no hi hagués gaire gent per preguntar-li. Tot el que va fer ella va ser respondre amb evasives intentant que s'acabés la conversa el més de pressa possible. Es va omplir d'inseguretat i va marxar.
Tot i que jo necessitava respostes també vaig entendre que ella necessitava no donar-les, aleshores vaig preferir no pressionar-la i deixar que acabés el seu dia com ella desitjava, en silenci.
Els dies passaven i a la vegada augmentava la meva sensació d'incertesa, no entenia com podia ser que no volgués parlar, cada cop se'm feia més difícil no continuar-li insistint, a més sabia que si ho feia patia el risc que s'allunyés de mi.
No va ser fins unes setmanes després que ens vam retrobar, sense voler-ho, al mercat. Ella em va saludar com si res hagués passat i vam decidir fer-nos el cafè que tant de temps portàvem esperant.
|