A dos quarts passades de cinc de la tarda, d'un dimecres de primavera en què els arbres començaven a florir amb aquells colors que omplen el paisatge de vida, érem la Tina i jo, asseguts a la terrassa del nostre restaurant preferit.
El pastís de poma i canyella que acompanyava les tasses de xocolata suïssa van ser el complement perfecte amb què iniciaríem una xerrada que duraria hores. Semblava que els anys no haguessin passat, les anècdotes i els plans de futur fluïen amb tanta naturalitat i confiança, que ningú hagués dit que feia temps que no parlàvem.
Em va explicar que ella i en Ricard estaven buscant feina i tan bon punt en trobessin deixarien de viure amb els seus pares i s'instal·larien pel seu conte en un pis. Ell era llicenciat en enginyeria i imaginaven que no li costaria gaire esforç trobar algun projecte en què pogués participar, ja que, el poble en els últims anys estava creixent significativament. Mentrestant, ella començaria a estudiar un grau de docència que li permetria ensenyar tot l'anglès que havia après durant el viatge.
Jo vaig aprofitar i també li vaig explicar les meves coses. La meva vida havia fet un gir de cent vuitanta graus; el futbol, que havia estat la meva passió, i que volia convertir en la meva professió, ja no ho era i tot per aquella maleïda lesió al genoll. La Marta havia marxat a l'estranger per cursar el seu màster i amb el temps i la distància, ho havíem deixat. La resta de la colla s'havia dispersat.
El Xavi i la Sara s'havien casat i ara vivien a Madrid, gràcies al fet que ella era la responsable de màrqueting d'una empresa farmacèutica alemanya.
El Guillem s'havia convertit en un Youtuber d'èxit i per qüestions fiscals ara residia a Andorra.
La Mariona havia decidit ser mare soltera i ja no tenia temps per sortir tan sovint amb nosaltres.
La Tina em va donar suport a com ho havia fet sempre. Ella sabia escoltar-me i entendre'm, per després deixar anar les paraules justes que em reconfortaven i que feien agafar la força per continuar endavant.
Una pregunta em rondava al cap, no m'ho vaig pensar dos cops i la vaig verbalitzar:
- - Com és que t'has decidit a tornar?
Ella no s'ho esperava, de cop i volta la seva cara es va cobrir d'un blanc pàl·lid i després d'uns minuts va dir:
- - Un mes abans de marxar tornava de festa, un veí em va veure i es va oferir a portar-me a casa. En aquell moment no vaig percebre que res dolent pogués passar, era del barri i ens coneixíem de tota la vida.
La veu li tremolava i els seus ulls no amagaven la seva tristesa, jo no necessitava més detalls per entendre el que havia passat, però ella es va veure amb cor de continuar:
- - Un cop al cotxe va tancar les portes; la meva ment no em deixa recordar gairebé res del que va succeir en la següent hora. Una situació de tal violència fa que el teu cos i el teu cap estiguin en diferents plans, desconnectats. Només recordo arribar a casa plena d'esgarrapades i amb blaus per cada racó del meu cos.
En aquell moment un silenci sepulcral va envair-nos, no sabia que dir-li, l'única cosa que vaig preguntar al respecte era si ho havia explicat a la família. Va acotxar el cap i va afegir:
- - No, no vaig ser capaç de fer-ho. El poble parla i les notícies s'escampen. No volia ser assenyalada per ningú, ni molt menys provocar un patiment a la família. A més, m'angoixava la reacció del meu pare i les possibles conseqüències que això li podia portar a la feina. Em culpava de no haver comtat que això podia passar.
- Vaig necessitar fugir per trobar-me. De la millor manera que ho vaig saber fer va ser embarcant-me en un viatge de creixement personal en què he pogut refer la meva vida.
- - Però, Tina, com és que ara ets així? Perquè has tornat? - vaig dir-li ple d'intriga.