Va fixar la mirada en la seva pròpia imatge retratada en aquell antiquíssim quadre. El mateix desconcert que sentia en aquell moment es reflectia en aquells ulls d’aquarel·la, com si la pintura capturés no només la seva imatge física, sinó també el seu estat d'ànim, la seva essència.

De sobte, un vertigen l'envaí, com si l'habitació comencés a girar al seu voltant. Era com si tot el seu món, tota la seva realitat, s'estigués enfonsant davant seu. Va tirar al terra l’espelma, que va rodolar per terra amb un xiulet sinistre, encenent una dansa infernal entre les pàgines dels llibres que s'amuntegaven en piles, ara pilars de foc.

Ajupit i atemorit, amb un esforç sobrehumà, va aixecar la mirada cap a la pintura, com si esperés trobar-hi alguna resposta. Però, entre les flames, el seu jo del passat el mirava amb una calma inalterable, com si ja sabés el destí que l'esperava.

Les flames rugien, dansant amb fúria al seu voltant, creant una mar de foc que l'envoltava en una abraçada mortal. Tot i això, Tomàs no sentia dolor. No hi havia calor, ni olor de carn cremada, només una sensació freda i etèria que el penetrava fins als ossos.

Tomàs observava atònit com les flames engolien no només a ell, sinó també el seu retrat en el quadre, que, contra tot pronòstic, semblava immutable davant de la devastació.

Lentament, va allargar la mà cap a les flames, i deixà que aquestes impregnessin la seva pell. Res. No sentia res.

Tomàs es quedà paralitzat, veient amb horror com les flames devoraven tot el que l'envoltava. Entre el fum i les pàgines cremades de llibres, dansant al seu voltant, la realitat es revelava davant seu amb una cruesa implacable.

“Post mortem”, va murmurar, llegint les paraules gravades a la fusta del marc del quadre.

Tot i la devastació que s'estenia davant seu, Tomàs no sentia dolor. Les flames no cremaven, només deixaven una fredor penetrant que el feia estremir fins a l'ànima. Va comprendre, enmig de l'horror, que el seu destí era inevitable, que ja estava mort.

Aleshores, enmig d'aquella cambra encesa en flames, Tomàs va sentir com la seva ment s'esmicolava, com si les peces del seu jo s'haguessin trencat en mil bocins. Va comprendre, en un instant d'horrorosa claredat, que tot el que havia viscut en aquell monestir havia estat una il·lusió. Aquell monestir era més que un simple recinte sagrat; era un purgatori personal, un indret entre la vida i la mort.

De fet, no recordava bé com hi havia arribat, ni que hi havia vingut a fer. Tot el que tenia era una vaga sensació de desorientació, com si hagués estat arrossegat fins allà, fins a aquell instant per alguna força invisible.

Enmig de la cambra en flames, va deixar anar la resistència i la por que l'havien envaït des de la seva arribada al monestir. Amb una calma nova i serena, va mirar de nou el quadre que capturava la seva essència. Les flames ja no semblaven una amenaça, sinó més aviat una transició cap a alguna altra cosa.

El seu jo del passat, immortalitzat en el quadre, li va somriure amb una comprensió silenciosa. Amb cada pas que feia cap a la llum del foc, Tomàs es va sentir més lleuger. En aquell moment, la cambra començà a difuminar-se lentament, com si es s’esvaís en la foscor. Tomàs va somriure lleugerament, sabent que, malgrat tot, havia trobat una mena d'alliberament en el monestir. Amb això, la seva consciència es va enfonsar en la calma eterna, allunyant-se de les flames i de tot el que havia conegut abans.