A una de les parets empedrades, Tomàs intuïa un discret forat que descendia cap a la més immensa obscuritat, en contraposició a la resta de la cripta, il·luminada esporàdicament per espelmes penjades de les parets.

Abans d’endinsar-s’hi, va agafar prestada una petita espelma que il·luminava l’altar a la Mare de Déu. Però, en apropar-s'hi i allargar la mà tremolosa, l’espelma va vacil·lar i es va apagar per una ràfega d’aire subterrània que sorgia del més profund d’aquell negre passadís. La llum, ara una flama titil·lant, tan sols aconseguia il·luminar un metre de distància, deixant la resta del paradís com un abisme sense fi. Si estirava la mà, no es veia la punta dels dits, així d'espessa i maligna era la foscor en aquell estrany corredor.

Tot i la por, una força major l’impulsava a seguir. Tomàs, amb la petita espelma com a única companyia, avançava pel forat com si estigués entrant en la boca d'una criatura grotesca que esperava devorar qui gosés a entrar-hi.

A cada passa, el que semblava un passadís infinit es redissenyava davant dels seus ulls, estrenyent-se amb cada moviment. Un estretament progressiu enmig de la foscor, quasi imperceptible, l'anava arrossegant cap a dins fins a confondre les dimensions del corredor.

Fins que, inevitablement, es va veure obligat a avançar a gatzoneta. Amb una mà, encara sostenia el llum, mentre amb l’altra mà s'aferrava amb desesperació a les pedres de la paret, lliscant en una humitat densa que l'havia acompanyat durant tot el trajecte.

Al llarg de tot el passadís tan sols se sentien els seus propis passos i el xiuxiueig del vent, emergint de les entranyes d’aquell lloc. A més a més del ja pesat camí, una olor putrefacta impregnava l'aire, com si la mateixa penombra exhalés sobre seu.

Després d’un temps que li semblà etern, Tomàs creia veure una llum tènue a la llunyania, i sentia un lleu dringar. Pel que a ell concernia, podria perfectament estar al·lucinant, perquè, immers en un laberint de pedra que semblava burlar les lleis del temps i l'espai, feia ja estona que havia perdut el sentit del temps i de l’orientació.

Fos o no una il·lusió, va decidir continuar avançant cap a ella. La llum, encara que tènue i dubtosa, es convertia en una fita enmig de la foscor. Amb cada pas, l’espelma titil·lava com una estrella solitària, però a poc a poc, anava agafant la forma d’un fanal.

Quan el fanal es trobà davant els seus ulls, aparegué sota d’ell una petita porta de fusta, rosegada pel temps. La va palpar amb ànsia, desitjos de sentir una altra cosa sobre la seva pell que no fos la humida pedra del passadís.

Amb gran curiositat, va intentar girar la vella clau de ferro que penjava del pany, i sentí la rugositat de l'antic metall sota els seus dits. La clau, amb una resistència melòdica, va cedir. Tomàs es va reprendre d’obrir la porta per un moment, no va poder evitar mirar enrere. La més absoluta obscuritat li va respondre amb una mirada insondable, com si l'infinit corredor fos un ésser viu que l’observava amb gran expectació.

Així, va veure clarament que no hi havia cap altre camí possible. La porta es va obrir amb un cruixit que ressonà per l’infinit corredor, com el gemec d’una bèstia que no volia ser despertada. Amb passos decidits, Tomàs va travessar el llindar d'aquest santuari ocult. La flama de l’espelma revelava una cambra plena d'objectes antics i pergamins polsosos, immutables als segles.

A Tomàs el va envair el més insaciable sentiment humà, la curiositat. Desitjava regirar aquells llibres desitjava que poblaven la cambra com guardians silenciosos, descobrir cada un dels artefactes que s’amagaven sota la pols i fullejar les pàgines que cridaven per ser llegides

Però, entre totes les relíquies, hi havia un objecte que s’havia emportat tota la seva atenció. En el centre de la cambra, cobert per una manta atrotinada pel temps, hi havia el que semblava ser un quadre de grans dimensions. La seva presència irradiava una aura misteriosa. Tomàs, amb la flama de l’espelma com a guia, es va apropar a aquella obra que semblava contenir més que pigment i tela. Va treure la manta amb un moviment suau, i revelà el quadre sotmès al pas del temps.

En aquella pintura antiga, en el centre d'aquella sala carregada de secret, es va trobar a ell mateix. Amb els mateixos ulls curiosos, amb la mateixa expressió de desconcert que tenia en aquell moment. Fins i tot sostenia la mateixa espelma, que s’estava començant a consumir. No era només una semblança superficial; cada detall, cada ombra, capturava la seva pròpia essència.

Amb el cor accelerat i la ment immersa en una cascada de pensaments, va notar que als peus de la imatge s’arribava a llegir en el tallat de la fusta:

“Post Mortem, 1340”.

Un calfred va recórrer la seva esquena en llegir l’escriptura. Feia més d'un segle. Era una captura del seu ésser en un temps molt anterior a la seva pròpia existència coneguda. Restava evident que allò que contemplava era més que una simple pintura.