Les seves paraules van ressonar com una sentència ancestral, rebotant en les parets de la cripta, que s'estenia en la foscor com un garbuix d'ombres sense final clar, ja que la titil·lant flama de la vela de greix que el sacerdot Tur sostenia només aconseguia abraçar les regions més inferiors, deixant la part més elevada de la cúpula perduda en una penombra indesxifrable. Les parets d’aquella antiga catedral estaven tan carregades que semblaven embriagadores, cada pedra decorada amb simbologia cristiana meticulosament entallada. Figures d'àngels amb ales desplegades, sants amb corones de llum i creus sagrades emergien com relíquies tallades en la pedra antiga. Sota la llum del ciri, il·luminant les figures en contrapicat, aquestes adquirien un nou semblant, ara més inquietant. Els seus rostres serens es convertiren en somriures maliciosos i amenaçadors. Va tenir la impressió que fins i tot aquelles escultures de marbre, tot i la seva aparença divina, esperaven amb paciència inquietant la seva resposta.

—I bé? —va pronunciar el sacerdot, les paraules esvaint-se lentament entre els seus llavis, mentre l'observava atentament a través d'aquells petits ulls blaus.

Sota la tènue llum del ciri, Joan Tur esdevingué una figura misteriosa. Les seves faccions eren a dures penes distingibles d’entre el mar d’arrugues que poblaven el seu rostre.

Amb la barba grisa com un marjal abandonat i una corona de cabells que recordava la molsa que s'adheria als troncs antics, el sacerdot Tur era una figura amb una presència que anava més enllà de les superficialitats.

La mà dreta de Joan Tur, ara una mica tremolosa pel pas del temps, sostenia amb reverència el ciri com si fos una clau màgica que desbloquejava els secrets més recòndits. El seu perfil, il·luminat per la flama vacil·lant, reflectia una combinació de devoció i intel·lecte que transcendia la simple presència física. Dels seus ulls es revelava un home que havia vist més enllà dels vels del dogma, amb una saviesa tàcita, només present per a aquells qui la sabessin apreciar.

—Què en penses de tot això, Tomàs?

Tomàs, un home d'aspecte jove però amb ulls que reflectien una càrrega de vivències inusual, va contemplar la figura venerable de Joan Tur.

—Què en penso? —va fer una breu pausa, sospesant bé les seves paraules —Bé, cert es que es una sentència dura. Pessimista, si més no. És com si el pes del món recaigués damunt de cada individu des del moment del seu naixement. Aquesta idea que el mal roman ocult a la nostra sang... és inquietant. Sembla suggerir que tots portem dins nostre alguna mena de maledicció ancestral.

Les flames del ciri ballaven amb una dansa inquietant sobre les parets de la cripta mentre Tomàs parlava. Joan Tur va assentir amb comprensió, arrugant el pont del nas.

—Però, alhora, hi ha una veritat en aquesta duresa, no? —va continuar Tomàs—. Una veritat que potser és incòmoda de reconèixer, però que s'insinua en els moments més obscurs de les nostres vides.

—En les teves paraules, germà, hi ha un raig de veritat. Però deixa’m mostrar-te que, aquesta idea que el mal roman ocult en la nostra sang, no l’hauries de percebre com una condemna sense remei, sinó com una oportunitat per a la redempció, per il·luminar els racons més foscos de l'ànima.

Joan va fer una pausa i va deixar que les paraules s'arrelessin a l'aire dens de la cripta.

—La certesa en el dolor no ha de ser una càrrega pesada quehàgim de portar —va continuar amb un somriure enigmàtic—. Més aviat, pot ser una brúixola que ens guia a través del laberint de la nostra pròpia existència. La comprensió de la nostra pròpia obscuritat pot conduir-nos a una llum més profunda, a una transformació interna que potencia la nostra humanitat.

Tomàs va assentir, amb un rastre de confusió encara present en la seva expressió.

—Comprenc. Però això em deixa una pregunta... Què hi té a veure, aquesta frase amb, mi?

Tomàs va sentir com una mirada invisible l'envoltava, com si Joan Tur conegués els secrets més íntims que fins i tot ell mateix no havia revelat.

—Digues-me, què busques aquí, Tomàs? Que hi has vingut a fer, al monestir? —va continuar Joan Tur, amb una mirada que semblava penetrar en els racons més foscos de l'ànima del jove.

—Vinc cercant respostes —va confessar Tomàs amb sinceritat. —Cerco la veritat per resoldre uns assumptes que em persegueixen...

Joan Tur va somriure, com si llegís els pensaments ocults en les profunditats de l'ànima de Tomàs.

—La veritat és un entramat complex, Tomàs. Cada pedra aquí porta les empremtes dels homes que han buscat redempció i respostes en aquests murs. Veig que has arribat aquí amb una càrrega, Tomàs, una càrrega que transcendeix la teva pròpia història personal. Potser hi ha llaços invisibles que et connecten amb els misteris que romanen en aquesta cripta. Potser ets més part d'aquest passat del que penses.

Tomàs va aixecar la mirada, amb ulls que reflectien una barreja d'intriga i desconcert.

—La redempció no només és un acte personal, sinó també una dansa amb els fantasmes del passat. De vegades, la resposta que cerques es troba just davant teu, en les peces disperses del teu propi passat.

Tomàs va dirigir la seva mirada cap a l'altar, absorbint cada detall ricament decorat amb curiositat renovada. A l'altar, la taula de pedra estava flanquejada per candelabres de plata. Sobre l'altar, un crucifix majestuós amb la figura de Crist crucificat captava l'atenció, sota l’atenta mirada de l’escultura, no va poder evitar sentir una sensació opressiva al pit. Sentia que els ulls de Crist, més que mirar-lo, escodrinyaven la seva pròpia ànima, com si revelessin els pecats més amagats i els secrets més profunds. Aquells ulls piadosos semblaven observar cada moviment, tant dels vius com dels morts.

Un calfred li va recórrer l’esquena, va apartar la mirada del Crist i retornà la vista a Joan Tur, que encara l'observava curiós.

—Em queda molt per aprendre de vostè, germà Tur.

Joan Tur va assentir amb una comprensió que superava el temps.

—I tant que sí. Potser et sorprendràs en descobrir fins a quin punt el passat i el present es fusionen en aquests murs —va dir Joan Tur, la seva veu ressonant com una predicció. —Però espero que aquest monestir t’ajudi en la teva guia.

Amb un gest d'agraïment, Tomàs va donar un pas enrere, permetent que el sacerdot continués amb els seus deures sagrats a l'altar. Joan Tur va tornar la seva atenció cap al crucifix. Tot i sentir-se fascinat per la majestuositat de l'altar, va girar els talons i va començar a explorar la cripta.

En un racó, va trobar una petita capella amb una escultura de la Mare de Déu, amb els ulls mirant amorosament cap als fidels. Tomàs va decidir fer una pregària silenciosa, demanant guia en la seva recerca de veritat i redempció.

Mentres’agenollava davant de la capella, va notar un lleu tremolor a l'aire, com si alguna presència invisible s'hagués unit a la seva solitud.

De sobte, una ombra va passar pel costat de Tomàs, com el sospir d'una antiga melodia ques’esvaís en l'aire. Un calfred li recorreguél'esquena, va aixecar la mirada i va veure Joan Tur, que l'observava des d'una distància respectuosa.

—Cada pas en aquest monestir és un pas en la dansa de la vida i la mort, Tomàs. Que trobis allò que busques —va dir Joan Tur, amb una veu sentenciosa.

Després, el sacerdot va abandonar la cripta pujant una escalinata recargolada que emergia d’una petita obertura a la paret, al costat de l’altar. Amb això, Tomàs es quedà sol enmig de l'església, amb els àngels com a única companyia i el ressò de les paraules del sacerdot suspeses en l’aire com l'encens.

No sabia què li deparava aquell monestir, ni les respostes que l'esguardaven en les profunditats de la cripta. Però, si d’alguna cosa estava segur, és que en aquell viatge trobaria la tan ansiada redempció. Tomàs va decidir seguir el consell de Joan Tur i endinsar-se en el passat per trobar la veritat. Un passat que, finalment, començaria a revelar-se en les profunditats silencioses del monestir.

A una de les parets empedrades, Tomàs intuïa un discret forat que descendia cap a la més immensa obscuritat, en contraposició a la resta de la cripta, il·luminada esporàdicament per veles penjades.

Abans d’endinsar-s’hi, va agafar prestada una petita vela que il·luminava l’altar a la mare de Déu. Però, en apropar-s'hi i estendre la mà tremolosa, la vela va vacil·lar en apagar-se per una ràfega d’aire subterrània que sorgia del més profund d’aquell negre passadís. La llum ara una flama titil·lant, tan sols aconseguia il·luminar un metre de distancia, deixant la resta del paradís com un abisme sense fi. Si estirava la seva mà, no es veia la punta dels dits, així d'espessa i maligna era la foscor en aquell estrany corredor.

Tot i la por, una força major l’impulsava a seguir. Tomàs, amb la petita vela com a única companyia, avançava pel forat com si estigués entrant en la boca d'una criatura grotesca que espera devorar qui gosés a entrar-hi.

A cada passa, el que semblava un passadís infinit es redissenyava davant dels seus ulls, estrenyent-se amb cada moviment. Un estretament progressiu en mig de la foscor, quasi imperceptible , l'anava arrastrant cap a dins fins a confondre les dimensions del corredor.

Fins que, inevitablement, es va veure obligat a avançar a gatzoneta. Amb una mà, seguia sostenint el llum, mentre amb l’altra mà s'aferrava amb desesperació a les pedres de la paret, lliscant en una humitat densa que l'havia acompanyat durant tot el trajecte.

Al llarg de tot el passadís tan sols s’escoltaven els seus propis passos i el xiuxiueig del vent, emergint de les entranyes d’aquell lloc. A sobre del ja pesat camí, una olor putrefacta impregnava l'aire,