El seu cos era exposat i els seus pensaments redactats per mi, però què hi ha de les seves memòries? Què o qui els atribuirà data i lloc? Però la gran pregunta és; com va arribar Vanesa a aquest límit? Una noia de família adinerada, pares catòlics ortodoxos,

col·legi privat, música clàssica, barri ric, amistats fatxendes i importants. Ella tocava el piano, el violí i la flauta travessera, era la capitana del grup d'escacs i debat, la delegada de la classe, la noia de notes excel·lents, ballarina de ballet i patinadora sobre gel d'elit i concursant d'equitació. Ella era simplement perfecta. Havia estat criada per a guanyar i triomfar. Una màquina de fer diners, un objecte extremadament útil i pràctic. Tot el contrari a mi, fins que va arribar el punt d'inflexió, on ella va derrocar els murs que la protegien del món real. Va ser la ràpida i abrupta transició per a ser part del caos.

A vegades els canvis succeeixen amb tal velocitat que malgrat ser espectador d'ells no descobreixes o t'adones del com. Això va ser el que va succeir realment amb Vanesa. No va donar treva en el seu canvi. Simplement va fer explotar tal com les estrelles moren, i igual que elles sense saber el quan. Vanesa no se sentia visqui malgrat totes les seves victòries i històries, ja que aquestes eren fràgils i modelades com el vidre bufat al goig i gust dels seus pares. Res era seu, no tenia sentiment de cap pertinença.

El seu ambient era superflu i contràriament a tanta classe i elitisme ho convertia en mundà i mediocre. No hi havia res d'estimulant entre els seus dies, ja que eren dies que se li havien estat regalats per l'atzar. Això, entre moltes altres coses, van ser els motors d'aquest cotxe a tota marxa direcció la paret de formigó.

De totes maneres és igual amb quina etiqueta esnobista s'identifiqués o no. L'important era que habitava un lloc inhabitable per a ella. Per als seus ulls crítics i el seu esperit justicier. Era la redundància del seu dia a dia amb excessos de luxes i encapçalant el formidable capritx sempre sadollat el que li arrabassava la vida. Les seves poesies tan sols irradiaven ira i ansietat per veure el món esfondrar-se en les seves espatlles. Perquè una noia educada i calmada que mai havia estat instruïda en l'art de la veritat, no parlava sense fal·làcies. Pel que tan sols intentava escriure amb excés de sinceritat. En la seva ploma es trobava l'evidència del corrosiu dels diners. Quan fereix la inautenticitat i clava la seva estaca on vol sense limitació. Jo en canvi sempre vaig ser pobre, però amb molta honra. Mai vaig sofrir els típics deliris de grandesa propis d'un pobre que lluita a la seva voluntat contra l'austeritat. La meva mare sempre digna i bonica va morir somrient desitjant-nos molta empara a mi, al meu pare i a la meva germana. Amb quatre duros en la cartera el meu pare es va veure obligat a emprendre el seu viatge en solitari per la paternitat als seus quaranta-tres anys d'edat. Amb cinc anys d'atur i cobrant una misèria per a tirar endavant una casa en el Raval de Barcelona i a dos nens, un d'ells nounat.

La meva història familiar és trista, com els temps que ocorrien en aquells dies. El meu avi patern era mercader i la meva àvia prostituta des dels onze anys. I els meus avis materns eren un home arruïnat per les escurabutxaques i una trista mestressa de casa maltractada i una somiadora frustrada. Les meves àvies són crus retrats d'esperances sense forces ni suport. Em recorden tant a Vanesa… Dones insatisfetes, reprimides, desenganyades. Desencantades del valor de la vida. Condemnades a l'aspror d'aquesta. Recordo la primera vegada que la vaig veure. La veritat és que no em va sorprendre de primeres. No tenia cap aspecte peculiar que desentonés en l'ambient de fer el carrer. Venia amb un xandall negre adidas, unes bambes nike desgastades i tacades de fang, aproximo que del 2010, i una gorra blanca. Portava una trossa mala feta i una ronyonera també negra. Venia acompanyada de Carlos, un col·lega del barri des de nens i de Marina, el rotllo de Carlos. No em va sorprendre fins que va obrir la boca. Va estar completament callada al voltant d'una hora. Tan sols somreia lleument, ni tan sols ens regalava un breu riallada que sorprengués amb el so de la seva veu. Fins que va començar a debatre amb Carlos, que sempre era el que més parlava i el que es creia el més antisistema i la seva autoestima es basava en els seus coneixements sobre l'anarquisme.

Va començar a parlar sobre les polítiques públiques i més tard sobre el comunisme. Parlava amb claredat i confiança. I sens dubte les paraules que utilitzava la feien veure com una experta en el tema. Més tard descobriria que era la seva prestigiosa educació i la seva elevada intel·ligència les que es van observar amb obvietat en els seus arguments. Ens va deixar perplexos a tots, la meitat gairebé analfabets. Jo l'escoltava amb intriga i admiració, impactat per la saviesa de les seves reflexions. Em vaig interessar per ella al moment, i recordo que em vaig anar a casa amb la certesa que havia de sentir-se molt sola en aquest món, i amb la convicció que el sentiment d'incomprensió havia de fer-li mal profundament. Cal ressaltar que vaig tenir la intuïció que la seva final no seria grat. Des de sempre les persones intel·ligents que viuen la mala sort de les classes socials acaben tràgicament. Des d'aquest dia vaig sentir la imperiosa necessitat de conèixer en tots els sentits i formes a la noia que m'havia deixat tan fascinat. I la vaig conèixer, sens dubte ho vaig fer. A vegades em replantejo si és tan cruel el qüestionar-me si em penedeixo d'això. Tal vegada la meva vida hauria estat més agraïda de no haver-ho fet. Tota la nostra relació tempestuosa es va basar en espais d'allò més desagradables. Turbulències, amb crits aguts entre el rebombori i colors virolats entre l'enlluernador que sovint és la foscor. Un sense fi de contradiccions volubles de caos. Perquè les notícies desastroses eren com a femta de colom en les nostres cares. Però tan sols és un moment de feblesa que coixeja escapant de l'autocrítica severa, quan em replantejo l'anterior. El que sigui que se suposi que sigui això és mereix un final digne. No com Vanesa, intentant dignificar als proxenetes, els drogoaddictes i les putes. Equivocada segons la meva moral, construïda i valorativa des de fa no gaire. De totes maneres tan sols sóc un cínic més en aquest extrem del món. I en l'altre extrem, separat amb un pal de billar està ella. Enterrada en una làpida per a ella sola, ignorant que no hi hauria cosa que l'hagués cabrejat més. Perquè fins i tot replica fins i tot morta. Sempre replicarà. La queixa és la seva pregària. Vanesa, deessa dels fills del carrer, dels rebels i dels marginats. En un món liderat pel capital, ella encarnava els set pecats. Amén, Vanesa. Suposo que jo no em mataré, però això és només avui, caldrà veure demà. De totes maneres, si ho fes, seria per despit.