Tornar al fred de Barcelona després d’haver passat uns dies en un lloc càlid era tot un contrast. La gent havia pujat a l’avió amb la pell colrada, si no directament cremada, gorres i barrets ridículs, samarretes de màniga curta i, alguns, fins i tot amb pantalonets i sandàlies. La metamorfosi al llarg de les hores següents havia estat total. Com a màxim, quedava alguna gorra fent joc amb les bosses de les compres de darrera hora. En baixar de l’avió tot eren pantalons llargs, jerseis i sabates, cares de resignació i son pel canvi horari. Això, més els comentaris de rigor.



-A quina temperatura ha dit el pilot que estàvem? Quatre, cinc graus?

-No n’estic segur. Com que ho ha dit en anglès...



-Si el vol arriba a Espanya, no sé per què carai ho han de dir tot en anglès!

-Perquè la companyia és alemanya?

-Doncs que ho diguin en alemany!

De cada deu passatgers, després d’aixecar-se i agafar els paquets i les bosses de mà dels portaequipatges superiors, nou ja tenien el mòbil a la mà.



Mentre ells tafanejaven els seus estúpids telèfons intel·ligents, jo rememorava al meu cap moments del passat. La trivial conversa amb l'home del seient del costat de l'avió, m'ha fet recordar de mala gana la meva estada a Alemanya intentant buscar sort. I això, com una reacció en cadena, m'ha fet recordar-me d'ella. I sense propòsit, les meves mans han buscat ràpidament un llapis i una de les fulles de la meva llibreta fins ara en blanc, i he començat a escriure...



El seu cos es va quedar paralitzat, com si hagués ingerit una cosa summament verinosa. Encara que la realitat no s'allunya molt del verí mortífer.



La vida és extremadament complexa i massa enrevessada, més per a ella que vivia en els seus somnis bojos, irreals i desarrelats. Una dona amb massa ferides que sagnaven constantment. La pell supurava dolor, la mirada era agònica, però la vida va decidir simplificar farta de la frivolitat del seu voltant. Una dona en guerra amb el món, desitjosa de llibertat que va acabar alliberant-la de l'hostilitat fictícia del carrer que era per a ella.



El poc que em quedava d'humanitat es va fondre irònicament en la fredor del seu cos. Fins i tot tenint els ulls oberts expectants de la destrucció amb una impossibilitat de poder ser. Va caure la nit eterna. Va jeure sense coixí on la seva malenconia habitava. Un cos esquelètic sobre l'asfalt d'un lloc sense nom i sense amo. Un lloc com tots en els quals la Vanesa dormia, o no, però amb la convicció i pronòstic de seguir el bucle on es trobava intentant acostar-se més al plaer o a l'angoixa de sentir alguna cosa més que un cor malferit; escèptic de continuar bategant fins i tot respirant colors blanquinosos sobre la taula o sobre l'excusat; la segona llar de qui lluita contra el que ens mantenen vius.



Vanesa va renegar de tot coneixement de sanitat, pràcticament sense marxa enrere. Més abatuda se sentia quan era impurificada per homes perversos i morbosos amb dones malaltes i de formes demacrades i siluetes famèliques.



La seva ment llibertària no volia trobar-se separada i jutjada per les classes o els enteniments. Ella era pobra, sense sostre i autodestructiva, i entre tot el seu caos amorós en el qual ni confiava, es va veure curiosa i completament seduïda per la mort.



El trist costum va envair el lloc mancat de normes o jurisdicció. Però ella era especial, no com en els tòpics o clixés. Vanesa va ser algú mai vista. Amb massa llum enfosquida, immortalitzada en els orgasmes que produïen les seves paraules. Com algú amb tal capacitat va triar dormir abans que el despertar?

El seu cos ja no era seu, era venut a obscenitats que li feien mal en l'intent de subsistir en el món de les substàncies. Les seves dents van anar caient i se li notaven les costelles i els seus ulls reflectien el que no haurien d'haver presenciat. Una dona amb el poder d'obrir les portes tan sols amb els seus vestits vermells, mitjanes de reixetes i talons en mà deambulant pels carrerons més inhòspits a les tantes de la matinada amb la intenció de treballar mitjançant el seu maquillatge d'ulls corregut i el seu pintallavis grana.



Vanesa aconseguia enganyar la mort i el dolor mitjançant el seu esperit intoxicat de segons, minuts i sovint hores i dies de pau mental. Recordo tants somriures sàdics mentre les seves nines sagnaven com cataractes. Recordo les vegades que vaig cardar amb ella salvatgement en qualsevol lloc degradat, com si allò li reconfortés. Ofegar-se en el llit d'un motel envoltada de xeringues del diable.



Ho fèiem com si al món tan sols li quedessin instants. Encara que Vanesa poques vegades començava el dia a l'altre costat sota els llençols, tots destruïdes com si un terratrèmol les hagués atacat cruentament. Ella marxava d'amagatotis a l’alba sense sol. Podies trobar-la seminua amb qualsevol manta fent l'esforç d'ignorar el glaç del cru hivern alemany.



Mai em vaig atrevir a preguntar el per què davant la gran possibilitat d'exacerbada crueltat en la seva resposta, però la coneixia prou per a saber que avorria tot allò que li donés un indici d'esperança al seu tan profund i inamovible abisme; l'amor. Mai va tenir veritable consciència del poder de l'amor sa, encara que en la nostra situació era inconcebible un amor sense esquerdes ni víctima de la guerra encarnada de la nostra falta d'humanitat.



Aquest lloc et mostra la part del món marginada, on les estacions calen més i aprens l'habilitat de poder parlar amb les rates. Rates antropomorfes o rates amb cua i de quatre grapes. Vanesa deia que som iguals que elles; un parell, milions, de rates de carrer encegades i adoctrinades. Ella puntualitzava que la gènesi de l'instint era"el puto regnat de la indústria farmacèutica".

La disfuncionalitat de la convivència li esgotava fins el respirar. Desencantada de religions, però creient finalment en la Parca com a divinitat, resava a boig calavèric superior a la plaga de demència que la Terra calla. Sens dubte un superpoder que triaria Vanesa seria poder parar el temps per a no sentir-se tan culpable per la pèrdua d'això tan abstracte que intentem engabiar en rellotges.



Ella tenia un deute a pagar amb la utilitat de les seves burxades. “Un producte mal venut”; així definia per utilitzar eufemismes la seva vida. Fràgil i inservible. Des de sempre va interioritzar l'eliminació de la inutilitat, i al final ho va dur a terme. Ella tot el temps amb les seves creences extravagants que excusaven les veus intrusives del seu cap que qüestionaven els principis del dolor en enverinar-te, en atemptar-se. Tal vegada fins i tot el corrosiu de la calor humana, de l'ajuda, del consol… Però Vanesa, tenaç en les seves ambicions infernals mai va demanar ajuda, almenys en els pocs moments lúcids la sentia xisclar i suplicar tornar a ser persona. Però en quin moment va deixar de ser-ho?

Vanesa ni se n’adonava, o almenys fingia com a acte de consolació no adonar-se de tota l'exhibició de la seva vida. I jo ho sé perquè sé localitzar el moment de catarsi total.



Vanesa, dona estimada pels deambulants, monstres o borratxos. Sense permetre's clemència en llavis coneguts i protectors; vigents i devots a l'amor o a l'intent fracassat la majoria de vegades, a la incondicionalitat.



Nena capritxosa i obstinada a ser la viva imatge i semblança del pecat concebut. Petons perduts, arrabassats de la seva santedat sense cautela de qui per aquest llavors era amo d'ells. Vanesa era la meva perdició. No hi ha res més fatal que el desamor. El pes indescriptible de veure al teu amant de idil·li capciós i finit, caduc, etc. Morta sobre la seva pròpia ànima enderrocada per la vida mateixa.



Quan alguna cosa penetra i et xopa fins a l'últim mil·límetre dels teus ossos, i les teves hormones gaudeixen de ple llibertinatge; és impossible que el temps acati i curi les penes de la memòria. Ara què queda en mi? El difícil que és viure envoltat sense trobar rostres familiars, tan sols fantasmals i còsmics. Pregunta absurda però què serà de mi? Ja no hi hauran moments crucials d'ara endavant.



No hi ha onatge canviant en la meva mar en pausa. Cauen del tot els manteniments de la meva naturalesa. Com a dinamita en males mans tenaç a esfondrar baix sense manera de redimir-se. Però què són els pous de fosques i abundants aigües de culpabilitat? Com m'estripo i espello per a sortir de la meva autoria criminal; suïcida? Si no moro d'agonia que m'implori la lluna per la desgràcia del seu fill bastard. No hi ha alleujament en el descuit de la cara podrida del meu cor conceptualitzat més enllà de la mera biologia. Per què posar-li una altra copa al meu grat i alcoholitzat cor que alberga el més inhòspit fins a fer explotar en mil trossos desorganitzats. Perquè els temporals m'abaten i m'exposo a ells com a fàcil objectiu.



En el més profund tots els amagatalls es dissipen o romanen verges amb la prohibició moral de no fer-los meus mitjançant mans ingrates que desvirguen quins paisatges estètics. No hi ha tresors en la meva vida i això m'angoixa encara més.