- Au, va! La noia que havia estat segrestada durant tot aquest temps?
- Sí! Clar!... Però, netets meus, que no m'heu escoltat? Fa quasi 2 hores que parlem de la mateixa noia!
- Que fort!
Em moria de ganes d’abraçar-la, però un instint dintre meu em va fer tirar enrere. Realment, més que un instint, una presència. Darrere les seves espatlles, hi havia un home alt i corpulent. Era castany amb ulls allargats i foscos, i tenia una mirada molt amenaçant. No devia ser molt més gran que jo, tot i que la barba i el bigot el feien semblar més madur. La Tina va voler presentar-nos.
- Què són aquestes cares? Ni que haguésseu vist un fantasma! - va riure - Alonso, aquest és Enric, un amic del poble. Enric, aquest és el meu futur marit, el meu promès. Fins d'aquí a dues setmanes que serem oficialment muller i marit. Estic segura que us portareu fantàsticament. — Va dir ella, amablement, que ja em coneixia i estava intentant evitar problemes.
- De debò, Tina? Després de tant de temps? Per què fas com si res? - Li vaig contestar, sense poder evitar-ho.
Ella em va fer un gest que em va fer entendre que havia de callar.
- “¿Sucede alguna cosa, querida mía?” - Va preguntar Alonso a la Tina.
- No, amor, no passa res, de segur que es troba malament. No li facis cas… — Va contestar-li ella.
L’Alonso em mirava, desafiant, i no va fer falta res més per saber que les meves teories eren, segurament, certes.
En aquell precís instant, se’m va aturar completament el temps: la Tina m’acabava de despertar amb la seva dolça i tendra veu després de dos anys. Aquesta era igual que la de llavors, i físicament no semblava haver tingut cap canvi, però alguna cosa en el seu caràcter la feia ser diferent. No era la Tina que jo coneixia.
Vam agafar les maletes i abans que es tanquessin les portes, vam sortir del tren: ja estàvem a Aitona.
La informació que la Tina estava anant al poble es va estendre ràpidament com la pólvora. Tothom inundava els carrers, esperant la seva arribada. Els seus pares, en veure-la, van córrer als seus braços. Tot era un riu de llàgrimes.
La Tina va justificar la seva fugida explicant-nos que havia marxat per voluntat pròpia. Ens va dir que s’havia enamorat i que, si ho deia als seus pares, ells no ho acceptarien. Com ja us he dit, jo no m’ho creia, però semblava que fos el final d’aquest malson etern.
- Avi, em jugo el que sigui que això no acaba aquí.
- Com em coneixeu… La història continua.
Feien falta tres dies per a la boda. Jo feia molts dies que no podia dormir. M’imaginava a la Tina vestida de núvia i casant-se amb un noi que, sent sincers, sabia que no la faria feliç. Va ser una nit de pluja intensa amb trons i llamps com feia anys que no veia caure. De sobte, vaig sentir el so del timbre de casa. Era bastant tard, així que em va estranyar, però en veure per l’espiell que era la Tina, no vaig dubtar a obrir-li la porta.
Estava plorant desconsoladament, no podia quasi ni respirar. Entre gotes de llàgrimes i gotes de pluja, va abraçar-me amb tota la seva força i va dir-me: et necessito. Vaig quedar-me bocabadat, però no vaig dir res, simplement la vaig convidar a entrar i li vaig preparar una xocolata calenta.
- Ja sabia que passava alguna cosa. Explica’t, saps que jo t’escolto. — Li vaig dir, mentre tornava en si.
Així, ella em va contar tota la història, des de l’inici.
-Els primers anys de la guerra m’ho vaig passar molt malament, t'ho prometo. T’enyorava molt i tenia molta por de perdre’t. Per això vaig decidir començar a escriure’t cartes tots els dies.
Sortia de casa cada nit a les deu i quart per anar a llençar-les a la bústia i que, d’aquesta manera, t'arribessin l'endemà aviat. Solia fer-ho a aquesta hora, ja que em sentia molt més segura que durant el matí, la tarda o en qualsevol altre moment en què hi hagués la llum del dia, ja que de nit els carrers estaven més tranquils i menys transitats.
Els últims dies abans de deixar-te d’enviar cartes, no sentia tanta seguretat com acostumava. Notava com si algú em seguís els passos pel meu recorregut cap a la bústia. Això em feia estar neguitosa, però em consolava pensar que eren imaginacions meves, potser causades pel cansament de la guerra. És per això que vaig deixar-ho estar i vaig seguir la meva rutina normal, fins que va arribar el fatídic dia: el 12 de febrer.
Jo l’escoltava molt atentament. Les dates em quadraven amb les meves vivències i amb tot el que havia estat investigant.
-Les imaginacions que algú em seguia van resultar ser una realitat. Més que deliris per l’esgotament, era un home de veritat qui em perseguia: Alonso Montero, que serà el meu marit d'aquí a tres dies.
Després de dir això, va callar. Va deixar de plorar i va quedar-se mirant un punt del menjador fixament. Suposo que verbalitzar-ho va fer, en part, que s’adonés que el seu malson es faria realitat en qüestió d’hores. Va continuar:
- Vaig notar com algú m’agafava amb força per darrere i, després de tapar-me els ulls amb un mocador, em tancava a un cotxe no molt gran. Vaig intentar cridar i escapar-me, però tots els esforços van resultar inútils i, passades unes tres hores, vaig notar que havia arribat al meu destí.
L’Alonso em va treure el mocador i em va tancar a una casa allunyada de qualsevol residència. No sabia on estava, bé, de fet, encara ho sé, però no podia trobar-me molt lluny. Des d’un primer moment, l’home em va deixar clar que mentre jo l’obeís, no em passaria res. Per poder seguir gaudint de la meva vida, però, havia de pagar el preu de contraure matrimoni amb ell.
Ja saps que sempre he sabut com comunicar-me bé, fet que va fer que el convencés per casar-nos aquí, al meu poble. A més a més, va permetre que us invités a tots.
Mai vaig dubtar que el seu enginy la salvaria. La Tina va estendre’s per demostrar-me com va ser el seu dia a dia:
- La meva rutina amb l’Alonso va ser sempre la mateixa: em llevava d’hora, quan sortia el sol, i em dedicava a fer les feines de casa. Gairebé no tenia ni dret a parlar, i quan ho feia, havia de ser en castellà. Estava gairebé esclavitzada. De tant en tant, ell em maltractava, però ho arreglava recordant-me que tornaria a casa en poc temps. Almenys, tenia un llit per dormir i un plat per menjar a cada àpat… Un bon dia, però, tot va canviar quan ell em va comunicar que agafaríem un tren per tornar a Aitona.
-I va ser en aquell instant quan em vas veure i… — La vaig interrompre.
-I per fi vaig omplir-me d’una mica d’esperança. — Ella va acabar.
Va anar girant la mirada fins a trobar la meva cara i em va dir: Ajuda’m a sortir d’aquesta, per favor. Va haver-hi un gran silenci entre nosaltres i va dir un altre cop: Si no vols fer-ho, et puc entendre… després d’haver-te fet patir tant, no em mereixo la teva ajuda.
En aquell moment no sabia si riure o plorar. Li vaig contestar:
-Tina, però què estàs dient? Després de tants d’any, no t'has adonat que estic bojament enamorat de tu? Des del dia que et vaig conèixer fins que el meu cos sigui enterrat en una caixa de fusta de pi t’estimaré: sempre ho faré.
Després, li vaig explicar la història des del meu punt de vista:
- Vaig tornar al poble després de la guerra i no et vaig trobar. T’he estat buscant dia i nit sense parar durant aquests dos anys. Tot el poble estàvem desesperats, però no pots imaginar-te com hem patit els teus pares i jo. Vaig parlar amb moltes persones i, desgraciadament, ningú sabia res de la teva desaparició. Molts de nosaltres ensumàvem que poguessis estar segrestada, fins que van arribar les invitacions a les teves noces. Va ser llavors quan totes les persones del poble es van tranquil·litzar pensant que estaries bé, menys jo.
Et conec, i sabia que no eres capaç de marxar sense dir res a ningú, deixant preocupada la teva família, així que no em vaig donar per vençut i vaig continuar la teva recerca.
La meva salvació va ser en Miquel, aquell noi del poble que va anar amb nosaltres a l’institut. Durant la guerra, va dedicar-se a escriure un diari personal totes les nits des del terrat. Et veia sempre anant a deixar les meves cartes a la bústia fins, com tu mateixa m’has dit, el dia 12 de febrer. Ell va sentir com el cotxe arrancava i com desapareixies. El que ell no sabia, és clar, era que es tractava d’un milicià segrestant-te.
En saber això, vaig anar a buscar més informació a Barcelona, per si podia descobrir-ne alguna d’útil sobre l’Alonso. Desafortunadament, no vaig esbrinar res i, tornant amb el tren, em vas trobar.
No pots arribar a imaginar-te la sensació de veure’t després de tot el que havia passat. Em feia igual amb qui, em feia igual com… Simplement, veure que estaves viva i, al meu costat, va fer-me el noi més feliç del món.
Tot seguit, li vaig remarcar que sí que l’ajudaria a sortir-se’n,d’aquesta, però que, si us plau, mai més digué s que no s'ho mereixia: per mi, ella es mereixia això i tot el planeta sencer.
- Avi, i que vas fer per poder acabar amb el seu casament?
-Ja sabeu que el vostre avi és molt espavilat… Jo simplement vaig haver de fer una trucada…
Com us acabo de dir, l'endemà , només despertar, vaig trucar a una persona, a la qual vaig explicar tota la conversa que havia tingut amb la Tina. A diferència dels mesos anteriors, en què ja havíem intentat capturar a l’Alonso, comptàvem amb una prova molt simple, però que era la més important de totes: la confessió de la Tina.
Finalment, va arribar l’esperat, però a la vegada inesperat dia: el 2 de desembre del 1941, el casament de l’Alonso Montero i la Tina.
Estàvem tots els invitats asseguts en els banquets de l’església de Sant Antolí d’Aitona, mentre que el nuvi esperava, a l’altar, a la núvia. Tots estàvem impacients. La majoria per l’emoció del fet que l’estimada Tina, després de tant temps desapareguda, estigués al poble, i a més per casar-se. Jo, en canvi, ho estava perquè sabia el que passaria en uns minuts!
De sobte, els músics van començar a tocar la cançó nupcial i la gran porta es va obrir, la travessava una gran resplendor de raigs sol i amb ells entrava la Tina esplèndidament.
Va començar a caminar pel mig de la gent amb direcció a l’altar. Se sentia a tothom comentar en veu baixa l'increïblement maca que estava. Ella semblava caminar segura de si mateixa i sabent el que estava fent, però jo sabia que cada pas que donava li costava i l’esgotava.
Un cop va pujar dalt de l’altar, va començar la cerimònia. Com en totes les bodes, el capellà va fer totes les seves paraules i, per finalitzar, va arribar l’esperat moment, on ell va dir: “Si hay alguien presente que se oponga a este matrimonio, que hable ahora o que calle para siempre”.
De sobte, la porta de l’església va obrir-se i tothom es va girar a mirar qui era. Un home alt amb una llibreta a la mà i seguit d’un grup de persones vestides com ell, va caminar pel passadís entre els bancs fins a arribar dalt l’altar on, al costat dels nuvis, va pronunciar:
-Soc l’agent Serra, em dirigeixo a tu, senyor Alonso Montero, per dir-te que quedes detingut per segrestar la jove Tina el febrer del 1939 i abusar d’ella durant aquests últims dos anys. Té dret a romandre en silenci. Qualsevol cosa que digui podrà ser utilitzada en la seva contra en un tribunal.
Tot seguit, l’Alonso va quedar emmanillat pels agents. Tot havia sortit com havíem planejat. Després, la Tina va córrer fins a mi i em va fer un petó xiuxiuejant-me a l’orella: sabia que ho faries, t’estimo ara, ho he fet i ho faré sempre.
…
- Avi, per a mi, això és ser un superheroi. Després què va passar?
-Doncs bé, la resta del poble va descobrir tota la veritat i nosaltres dos vam poder viure la vida que sempre tant havíem desitjat.
-Però, on és avui en dia la Tina? Si tu estàs amb l’àvia…
-No us n’adoneu, nens? Aquest sol és el principi de la meva història amb la Tina, la vostra àvia, l’estimada Cristina.
|
