El retorn de la Tina va sacsejar la tranquil·litat del nostre petit poble amb la mateixa intensitat torbadora que la seva desaparició havia provocat dos anys enrere. La invitació a les seves noces que alguns antics veïns i familiars havíem rebut feia tan sols un parell de dies no va fer altra cosa que incrementar les expectatives i la sorpresa que ens produïa aquella inesperada reaparició.
Bé nens, per entendre-ho tot i refrescar la memòria he de començar des del principi, que el vostre avi ja té el cap una mica rovellat! En el moment en què va passar tot, jo era un noi de 24 anys que vivia a Aitona, un poble situat al Segrià, i caracteritzat pels seus meravellosos camps on es plantaven préssecs i nectarines. A la primavera, quan tot floreix, es tornen de color rosa i són preciosos. Vosaltres no el coneixeu, ja que us heu criat tota la vida a Barcelona, però us asseguro que és el poble més bonic del món!
Entre els joves del poble sempre va haver-hi molt bon rotllo. El que més ens agradava era sortir junts, fer colla i anar a totes les festes i activitats organitzades. Entre el meu grup d’amics estava la Tina, que coneixia des del 1927, quan ella tenia set anys i jo deu.
La connexió entre nosaltres va ser molt especial des del primer moment. Érem millors amics, però a poc a poc ens vam anar enamorant. Recordo perfectament la nit de Sant Joan dels meus divuit anys. Estàvem celebrant la revetlla amb els amics en un xalet i, entre riures i, ja sabeu, algunes copes de més… li vaig fer un petó.
Vam festejar durant molt de temps. Els mesos anaven passant i seguíem tan enamorats com el primer dia: era tot idíl·lic.
És cert que no era una època fàcil i, encara que ningú no ho volia pensar, estava clar que la guerra estava a punt d’esclatar. Tot i això, estàvem més units que mai, ja que sabíem que el nostre temps junts estava esgotant-se.
I sense adonar-nos-en, va arribar el fatídic dia: el 17 de juliol del 1936, recordo aquesta data amb una immensa tristesa. Un mes després, vaig ser reclutat per anar al front, en contra de la meva voluntat, amb el bàndol nacional. Era la lluita o la mort segura i, encara que havia de fingir una ideologia falsa, vaig decidir anar a la guerra. Sabia que tot tornaria a la calma tardés el que tardés.
El comiat amb la Tina va ser molt dur. Només veia reflectida en la seva mirada la por per no tornar-nos a veure i se'm van quedar gravades al cap les seves dolces, i alhora amargues, paraules: “Torna aviat si us plau, Enric. Aquí t'estaré esperant.” I aquestes van ser les paraules que em van motivar per seguir amb vida i donar-ho tot de mi. Ens vam fer una forta abraçada i amb llàgrimes als ulls vaig marxar.
Em van destinar a Irun, al País Basc. Va ser un cop molt fort per a mi. Edificis derrocats, cadàvers, veure els rostres de terror en els habitants, gent passant gana, tristesa i soledat per tots els carrers… No estava preparat per viure això, però era el que em tocava, i avui dia encara arrossego un sentiment molt gran de culpabilitat. A veure, que ara no estem parlant d’aquests conflictes! Continuem.
Tanmateix, no vaig perdre la comunicació amb la Tina. Ens vam estar enviant cartes constantment, gairebé totes les setmanes. Em tranquil·litzava saber que, tenint en compte la difícil situació, ella estava bé. És cert que existia la possibilitat que els nostres escrits fossin filtrats, i ens estàvem posant en risc a causa de la nostra ideologia contrària: havíem d’anaramb molt de compte.
Va anar passant el temps i, per la meva sorpresa, a partir del febrer del 39 em van deixar d’arribar cartes de la Tina. Estaria compromesa amb un noi, molt més ric i atractiu que jo? No m’ho podia creure! El vostre avi estava molt preocupat.
Vaig estar pensant amb la meva estimada dia i nit, sense parar. Els dies van anar passant i, sense adonar-me'n, va arribar l’esperat dia, l’1 d’abril del 39 per fi es va acabar la guerra. Tot i que aquesta havia deixat seqüeles i que s’havia establert una dictadura que no va acabar fins molts anys després, en part estava content, ja que es començava a notar tranquil·litat enmig d'aquell escenari bel·licós.
Al final d’aquest mateix mes vaig arribar al poble. Afortunadament, ningú del meu entorn havia perdut la vida. Tot i això, els meravellosos camps de préssecs i nectarines, totes aquelles flors de color rosa que tant li agradaven a la Tina i l’ambient que es respirava, ja no era el mateix. Aitona havia sortit afectada en l'anomenada i parlada batalla del Seròs. En assabentar-me d’aquella catàstrofe, tenia al cap trobar-me cases en runes, camps de cultiu desèrtics i bales de metralla per terra, com en tots els llocs que ja havia vist prèviament. Anava conscienciat però, quan ho vaig veure amb els meus propis ulls, alguna cosa dins meu em va regirar i unes llàgrimes van començar a recórrer la cara.
El primer que vaig fer va ser anar a buscar-la a ella. Ja sabeu, no en sabia res, i la trobava molt a faltar. Com ja us he dit, tenia por de trobar-me-la amb un altre noi, potser molt enamorada, casada o inclús embarassada. Malauradament, però, el que m’esperava era molt pitjor. En trucar al timbre, em va obrir la porta el seu pare i em va dir, desesperat, que no sabia res d’ella. Em va explicar que al febrer d’aquest mateix any havia desaparegut i que, segurament, havia estat raptada per algun soldat del bàndol nacional. Coneixien la seva filla, i sabien que no havia pogut marxar pel seu propi compte. Feia dos mesos que la buscaven, nit i dia, estaven desfets, però no perdien l’esperança.
Ells sabien perfectament com ens estimàvem des de sempre, però no m’havien dit res abans per no preocupar-me i per no fer-me l’estada a Irun encara més difícil. Em vaig quedar de pedra.
Els dies van anar passant i ningú en sabia res. Amb la gran quantitat de morts i desaparicions durant la guerra, el cas de la Tina havia caigut en l’oblit per a la majoria de gent. Per a mi i la seva família, com és evident, no.
El temps avançava ràpidament amb la seva absència, ja que la meva única prioritat era continuar amb la seva recerca en la qual mai trobava respostes, i estava cada cop estava més confús.
Sense adonar-me’n, van passar dos anys, i semblava que, a poc a poc, el poble anava millorant. Pels carrers tornaven a haver-hi nens jugant a pilota i nenes saltant a la corda, però jo vaig entrar en una forta tristesa que em consumia cada part del meu escarransit cos.
El dia 17 de juliol del 41 van arribar les invitacions que abans us he comentat, les quals van canviar el transcurs de la història.
Jo estava obrint la porta de casa. Venia de l’estanc, de comprar-li un paquet de tabac al meu pare quan, de lluny, vaig veure al carter. Va preguntar-me:
“¿Es esta la casa del señor Badia? Jo li vaig respondre, amb un castellà una mica forçat, que era el seu fill, i ell va dir-me que la carta que portava era per a mi.
Quan va anar-se’n vaig obrir la carta, assegut a les escales d’entrada de casa, i la vaig anar llegint al peu de la lletra:
<div style=""text-align:" center;"="">
Queridos amigos y familiares,
El día 2 de diciembre del 1941 celebraremos la boda de Tina y Alonso Montero.
Tendrá lugar en la iglesia Sant Antolí d'Aitona a las 12 del mediodía.
Nos parece fundamental vuestra asistencia para este dia tan especial.
Saludos cordiales.
No entenia res, però estava segur que alguna cosa no anava bé…
