- Hola, nois, perdoneu que us molesti, sembla que esteu tenint una conversa molt interessant! Us he deixat el berenar sobre la taula, que de tant parlar ja deveu tenir una gana… Jo ara marxo al bingo amb les amigues, ens veiem a la nit!

- D’acord, àvia, gràcies! Avi continua, ens hem quedat per l’arribada de la carta de la Tina. Estava compromesa? Que fort!

- Sí… imagineu la meva sorpresa! Bé, seguim!

Descobrir que era aquell suposat soldat, que ja em va comentar el pare de la Tina un temps enrere, qui l’havia segrestat va convertir-se en el meu únic objectiu. No pensava rendir-me, així que vaig començar a visitar la gent del poble que pensava que podia donar-me algun tipus d'informació.



Per començar, vaig anar a casa els Roca: els millors amics dels meus pares. Eren una família benestant i molt nombrosa, així que estava segur que alguna cosa haurien vist. Em van dir que justament aquell dia havien marxat del poble, així que no em podien dir res. Tot i això, el pare de la família em va dir que la seva neboda, la Laura, podria saber alguna cosa, ja que, durant la guerra, havia establert una bona amistat amb la Tina. Sense desanimar-me, vaig anar a casa seva, ningú em podia aturar.



En arribar davant de casa la Laura, no m’ho vaig pensar dues vegades, i vaig tocar la porta. Ningú va respondre, però, sent insistent, vaig aconseguir-ho: finalment, em va obrir. Semblava enfadada. La veritat és que mai havíem tingut una excel·lent relació i sempre he pensat que estava una mica boja…



Li vaig explicar el motiu de la meva visita i, com era d’esperar, no en sabia res. Ella també estava afectada, així que entenia que no en volgués parlar, però el que no vaig entendre és que em tanqués la porta a la cara. Sí, sí… Tal com ho sentiu… Però la sort semblava acompanyar-me i, de sobte, vaig notar una mà que em tocava.

Em vaig girar i em vaig trobar amb el Miquel, un noi que havia anat amb mi al col·legi tota la vida, però amb qui mai no havia parlat. Sent sincers, ningú no ho havia fet: era el típic marginat de classe, al qual li encantava observar sense obrir mai la boca.

- Perdona, no he pogut evitar escoltar tota la conversa… i penso que tinc la resposta que busques.

- Què vols dir?

- Seré clar: sé amb qui va marxar la Tina.

- Com?

- He estat tot aquest temps sabent com va desaparèixer la Tina… sense dir-li a ningú.

- Però, per què no ho has dit abans?

- Per por que ningú no em cregués… Ja saps, tothom pensa que soc molt estrany, i mai no he tingut amics. De fet, solament em relaciono amb els meus pares, i per obligació!

- Jo et crec, Miquel, per favor, conta’m tot el que saps.

- D’acord, vine, acompanya'm a casa meva.

Vaig anar amb el Miquel, que em va dir que escrivia un diari personal que em podria interessar. I així va ser…



12 de febrer del 1939,

Com cada nit, estic escrivint això després de sopar, assegut al terrat. He vist la meva veïna Conchita…



En Miquel sempre feia la mateixa rutina de nit: després de sopar, es rentava les dents i pujava a dalt al terrat per veure les estrelles. Les contemplava assegut a la vorera, on sempre veia com la veïna de davant tancava el llum del menjador, com un senyor gran tornava de passejar el seu cos a les onze en punt, com, de sobte, tots els llums de tots els carrers s’apagaven i, finalment, com el poble quedava en absolut silenci. A més, també veia la Tina, que acostumava a marxar cada nit, quan tothom dormia, a dipositar les cartes a la bústia. Sí, nens, aquelles que ens enviàvem…



… Com sempre, també he vist la Tina, però avui no duia les cartes que sempre llença a la bústia, de fet, no anava ni direcció a la bústia. Es dirigia cap als afores del poble, fins que l’he deixat de veure enmig de la foscor i he sentit el motor d’un automòbil arrancar. Ah, sí! I anava acompanyada d’un home, vestit de milicià.



Em vaig quedar de pedra i em va dir que allò no era tot, sinó que a partir d’allí en tots els seus escrits posava coses paregudes. I m’ho va llegir:



13 de febrer del 1939,

… Des del dia d’ahir, encara no he vist la Tina…



14 de febrer del 1939,

… Avui no he vist tampoc la Tina fent la seva rutina habitual…



19 de febrer del 1939,

… Per cert, ja van cinc dies sense saber res de la Tina. M’hauria de preocupar? Ho hauria de dir? No, no, segur que ningú em faria cas, com sempre…



Les poques coses que em va llegir em van semblar suficients per a confirmar la teoria que el seu pare feia temps que deia. Havia estat raptada per algun soldat del bàndol nacional, però, qui va ser el pocavergonya que se la va emportar? Li vaig preguntar al Miquel si em podia dir alguna cosa més d’aquell home i ràpidament es va posar a dibuixar un retrat d’ell. Ningú, ni jo, sabia del talent que el noi tenia per dibuixar, allí vaig entendre per què es passava totes les classes dibuixant. El retrat que va fer era com una fotografia. Des d’aquell moment vaig decidir que res m’aturaria fins a saber on era aquest home que havia segrestat la Tina.



Després d’uns quants mesos pensant què fer, quan només quedaven dues setmanes per a la boda, vaig marxar a la capital, a Barcelona, per parlar amb la policia, segurament sabrien alguna cosa… I nens, no us podeu imaginar què em va passar de camí!

Vaig pujar al tren: va ser un viatge tranquil. Però en baixar, vaig notar que alguna cosa em feia falta… la maleta! El tren ja havia abandonat l’estació i ja era massa tard per pujar a buscar-la.

- Ai, avi, avi, veig que això de ser despistat sempre t’ha acompanyat!

- Ja em coneixeu… Continuo contant-vos que se'ns farà de nit.

Allí, em van explicar que era un soldat de l’exèrcit nacional: Alonso Montero.

Jo, en sentir el nom, em vaig quedar bocabadat. No sé si us en recordeu de les invitacions de la boda de la Tina: Alonso Montero era el nom del seu futur marit. No podia ser! La meva estimada estava compromesa amb el seu segrestador!

Necessitava explicacions ja, però, segons el que m’havien dit a comissaria, era impossible.



L’agent Serra, una noi molt implicat en el cas, em va dir que aquest home havia abandonat l’exèrcit feia un parell de mesos, i havia fugit del país, però no se sabia on era. Es veu que era una persona molt agressiva i egocèntrica amb antecedents. Diverses noies l’havien denunciat per abús, però mai s’havia fet res al respecte. A més, em va dir que sospitava que havia marxat a algun país nòrdic, fet que feia impossible trobar-lo.



Jo només podia pensar en la pobra Tina i com de malament que s'ho devia estar passant. Però vaig saber, en aquell moment, que la denúncia per rapte ja estava posada, tot estava en mans de la policia, concretament, de l’agent Serra, i, que per la meva part, qualsevol esforç resultaria inútil. Així doncs, vaig agafar un tren i vaig marxar de volta a Aitona.



El tren estava ple, i jo molt cansat. Em vaig asseure, i només tocar la cadira, em vaig adormir. Justament, vaig somiar amb la Tina, tan preciosa que estaria vestida de núvia… Llavors, el tren es va aturar i vaig notar uns cops a l’esquena, i una veu que em deia “desperta, has arribat”: era la Tina.