-Com que hem de fugir? -Va demanar la Lisa.



Els seus pares es varen quedar en silenci, sense aportar res, tot i que les seves cares de pena ho deien tot.

A la bruixeta li va recórrer per tot el cos un sentiment d'estrès i de tristesa. Havia de parlar ja amb el Jack.

-Me n'he d'anar, mamà.



-Tu no aniràs a cap part. -Va dir el seu pare amb un to de veu preocupat, però al mateix temps enfadat.



-Per què no, papà? Si tu no ets mai a casa, què em diràs tu? Faré el que em vingui de gust. -La Lisa va intentar sortir de casa quan la seva mare la va interrompre.



-Lisa, deixa'l estar, relaxa't. Ves-te'n a la teva habitació i no discuteixis.



Lisa se'ls va mirar, amb les llàgrimes a punt de sortir, i quasi vermella de l'enuig i la ràbia. Es va tancar en la seva habitació i va començar a plorar desesperadament. "No puc anar-me'n, no ara que soc feliç, feliç amb el Jack", va pensar.

Varen passar un parell d'hores, i va saber el que havia de fer. Es va alçar del llit, on portava tota la tarda plorant, i va començar a escriure una carta per als seus pares.

Estimats pares,

Sé que aquesta situació és molt complicada, no obstant no puc continuar així més. Us he estat mentint, la major part de les vegades que vosaltres creieu que era amb les meves amigues, era amb un noi. Un noi que vaig conèixer fa setmanes, però que m'ha demostrat més que altres persones en anys. Persones com per exemple vosaltres.

Ho sento, tot i així, aquí no soc feliç, amb una família que mai està present, un pare que passa de tot, i una mare que no pot trobar ni un sol espai per passar temps amb la seva filla. Des de petita, se suposava que vosaltres havíeu de ser el meu lloc segur, en qui jo poder confiar i amb qui podia expressar tot el que sento, qui m'entengués i encara que no estiguéssiu sempre amb mi, que, almenys, pogués comptar a poder dir-vos què tal el meu dia. Bé, això mai ha pogut passar.

Em dol veure famílies unides, amb pares que es portin bé amb els seus fills i feliços, perquè sé que mai podré tenir alguna cosa com aquesta. Perquè tot i que ara podeu canviar i donar-me el que em va faltar de nena, ara ja no vull. Ara no em serveix de res i no ho necessito, perquè el fet d'haver estat abandonada des de petita ha format la meva forma de ser, i ara que he trobat a algú amb qui puc ser jo mateixa, que em fa sentir bé i suficient, i que fa que les meves inseguretats i problemes desapareguin, no ho deixaré anar. No sabíeu res d'això perquè és un caçador. Ja sé el que esteu pensant, però és algú que em fa feliç, i hauríeu d'entendre-ho perfectament.

Em sap greu, perquè malgrat tot he d'anar-me'n amb l'única persona que ha estat capaç de preocupar-se per com estic en molts anys. A pesar de tot, us estimo més que res.

Lisa.

Va sortir del seu dormitori amb la carta que acabava d’escriure. La va dipositar a les escales per a no cridar massa l'atenció. Després va agafar ràpidament una motxilla i va ficar les quatre coses més importants per a ella dins i, seguidament, amb un cop de vareta va desaparèixer.

Va anar on creia que estaria el Jack, que era el lloc on es varen veure per primer pic. I efectivament el va trobar.

-Lisa, pensava que no et tornaria a veure mai més. -Li va confessar Jack a la jove bruixa quan la va presenciar. Se li va apropar i li va fer una abraçada.



-Jo pensava el mateix. -Va dir-li Lisa acceptant la seva abraçada.



-Els caçadors venen per vosaltres. Heu de fugir, estimada.



-No me n'aniré a cap part sense tu. -La bruixa estava començant a plorar. -Ets la primera persona amb la qual realment he connectat, amb la qui soc jo a cada instant… -La noia va començar a parlar molt de pressa.



-Lisa, calma't, sé el que sents perquè jo pateix els mateixos sentiments que tu.



-Ah, sí? -Va demanar curiosa na Lisa.



-És clar que sí, Lisa. Ets la persona més especial de la meva vida. -Li va confessar el caçador. -Passi el que passi, mai t'abandonaré.



Quan va acabar de parlar, la noia li va fer un fort petó. Un petó amb milions de sentiments indescriptibles.



-Hem de marxar, amor meu, no trigaran a trobar-nos.



-D'acord, malgrat tot no entenc per què ningú és capaç de comprendre el romanç entre bruixes i caçadors. És amor, amor pur.



-Jo tampoc ho entenc, bruixeta, però hem d'anar-nos-en ja!



Es varen sentir veus llunyanes i els amants varen sortir d'on estaven i varen començar a córrer. Desgraciadament, era massa tard i quan se'n varen adonar, estaven rodejats tant de bruixots com de caçadors.

-On penseu que aneu tots dos? -Va preguntar el bruixot més poderosos als amants.



-Lisa, torna al món de les bruixes immediatament! -Va continuar deient al no obtenir resposta.



-No! No tornaré mai més! Sou uns egoistes, no enteneu res. Jack és el meu estimat i si no puc estar amb ell pel fet que unes estúpides lleis no ho permeten, estaré amb ell en un altre lloc. Tant si us agrada com si no! -Va respondre la Lisa amb veu tremolosa però segura.



Tothom, tant caçadors com bruixes, varen quedar impactats per la valentia de la noia.



-Jack, el mateix et dèiem a tu, torna, ets jove i creus que això està bé. No passa res, ja veuràs que amb els pas dels dies et penediràs i agrairàs no haver marxat amb ella.- Va dir el pare del Jack.



-No, pare! Em penediré de no haver anat amb la meva persona especial. No tornaré! -Li va cridar.



Tothom estava de pedra. No sabien què fer, ja que els amants pareixien no canviar d'opinió. Jack i Lisa es varen mirar. I amb aquesta mirada varen entendre que estaven perduts, ara bé, ho intentarien. Així que varen començar a córrer. Els caçadors varen llençar les seves fletxes i les bruixes els seus encanteris. Els amants continuaven corrent agafats de la mà, però, malauradament, un encanteri sense cura li va caure al Jack. Va caure a terra als segons de rebre el colp màgic. La Lisa es va aturar i va maleir la seva raça.

-Jack, estimat meu. No te'n vagis. Hem de fugir, no vull estar sense tu! -Va cridar mentre plorava desesperada Lisa.



Els caçadors i bruixes es van apropar un poc per a intentar veure millor el que passava.



-Lisa, escolta'm. Ja no puc continuar, aquest encanteri no té cura, els dos ho sabem. T'estim més que a la meva pròpia vida i sempre estaré intentant ajudar-te en tot. Vull que siguis feliç i que no passis pena per mi. M'has fet millor del que era, m'has ensenyat a estimar de veritat i m'has demostrat el que era realment la màgia. T'estim molt, bruixeta meva. -Li va confesar el Jack a la seva amant.



-No, Jack, no! No te'n vagis, per favor. -Va cridar na Lisa plorant mentre intentava trobar cura a l'encanteri. Però no ho va aconseguir. La Lisa tenia el Jack entre els seus braços i cames a terra. Tots dos estaven abraçats. La bruixeta plorava desesperadament sense deixar de mirar als ulls del seu amant.



-Lisa, ens veurem en uns segles allà dalt. No pateixis. Vull que siguis feliç i que amb la teva forma de ser il·luminis a totes les bruixes, com m'has il·luminat a mi. -Deia en Jack com podia, ja quasi sense poder articular una sola paraula.



-No, Jack, si tu te'n vas, jo també me n'aniré. Estaré sempre amb tu. No puc viure sense tu, i si la nostra societat no ens vol tal com som, significa que no pertanyem a cap d'aquests mons.



-Lisa, no! No te'n vagis tu també! -Varen cridar les bruixes.



-Ho sent, companyes, pares, amics... Però he de marxar ja. Malgrat tot, us estimo i molt! - Va exclamar la jove mirant a la seva raça amb ulls plorosos.



Ni caçadors ni bruixes es podien creure el que estava passant. Lisa va tornar a contemplar al seu amor, que, en cap moment, va deixar de mirar-la. La noia va agafar la seva vareta i va començar a pronunciar unes estranyes paraules. De fons se sentien crits de caçadors i bruixes desesperats. Quan va acabar de pronunciar l'encantament, es va tocar el cap amb la vareta. I tot d’una, va morir, al mateix temps que el seu amant.

Els cossos continuaven abraçats, ja sense poder respirar, i una olor increïble va arribar a alguns caçadors. Altres bruixes notaven escalfrets en l'aire i altres veien una aura present damunt la pell dels cadàvers.

Tant caçadors com bruixes van caure a terra i varen començar a córrer llàgrimes per la seva pell. Tal vegada s'havien equivocat i l'amor d'aquells dos joves era l'amor més pur que havia existit mai al món, tot i que ara, ara podrien ser feliços al més enllà, d'on ningú fosi capaç de separar-los.