El matí de l’aniversari de n’Amara va clarejar tranquil, mai s’havia viscut un matí tan tranquil. Després de segles i segles de continus atacs per part de les bruixes, la nit abans de l’aniversari de n’Amara, tal com havia dit la sacerdotessa no hi havia hagut cap atac de bruixes. La sacerdotessa amb un encanteri va crear un tipus de barrera invisible que va impedir el pas de les bruixes al llogaret. La mateixa sacerdotessa va haver de donar explicacions els vilatans de per què les bruixes no els havien atacat i alertava als vilatans de què demà no sortissin de la seva casa durant l’arribada de les bruixes per si l’encantament de n’Amara podia produir mal a algú, i òbviament la resta del llogaret va descobrir que n’Amara era una bruixa.
Aquest descobriment va provocar que el matí següent la porta de la casa de n’Amara estigués plena de vilatans volent fer-li preguntes a n’Amara.
–Mamà, què és tot això?–va demanar n’Amara mentre mirava per a finestra tots els vilatans que hi havia davant de la seva casa.
–Són els vilatans que volen preguntar-te coses sobre l’encantament, duen aquí més d’una hora.
–Però jo no vull respondre res.
– Amara, hauries d’anar-te’n cap a casa de n’Enzo, és millor que no estiguis aquí amb tota aquesta gent.
Amara va tornar a la seva habitació a recollir un poc de roba per ficar-la a la seva motxilla. Baixant les escales va trobar-se amb la seva mare amb un pastís amb quinze veles.
–No m’he oblidat del teu aniversari, feliços quinze anys.
–Moltes gràcies mamà.
–Tant de bo aquesta fos una situació diferent.
–No et preocupis, només us necessit a n’Enzo i a tu.
Després que n’Amara bufés les veles va dirigir-se cap a casa de n’Enzo, durant el petit trajecte de cinc minuts cap a casa del seu amic. Va pensar molt en el que ocorreria aquella mateixa nit i els seus temors van aflorar de sobte.
N’Enzo va intentar ajudar-la a resoldre els seus dubtes mentre meditaven devora del riu.
–Amara, segur que seràs capaç de fer l’encantament. Sé que ho aconseguiràs.
–No sé com ho pots tenir tan clar quan mai he fet res de bruixeria.
–Tothom sap que ho assoliràs, ets la nina més poderosa que conec. Només has de concentrar-te molt i ho aconseguiràs.
–Et faré cas, com sempre tens raó.
Però encara n’Amara tenia molt de dubtes en el seu cap i l’única persona que podria ajudar a resoldre’ls era la sacerdotessa. Després de mitja hora de meditació amb n’Enzo, Amara va decidir anar cap a casa de la sacerdotessa.
Després d’un llarg temps de trajecte va picar la porta, es va percebre un gran silenci quan de sobte Amara va començar a escoltar petites passes que s’apropaven a la porta, la sacerdotessa va obrir i es va quedar impactada amb la visita de n’Amara.
–Nina, quina sorpresa, no esperava la teva visita.
–Hola, sacerdotessa, venia perquè volia preguntar-te algunes coses.
–Clar que sí, entra, com si fossis a casa teva.
–Gràcies.
Amara va entrar a la casa i aquesta continuava igual de desordenada que la darrera vegada que Amara havia estat allà. Amara es va asseure en una cadira petita, mentre la sacerdotessa preparava en la cuina un poc de te.
–Què volies demanar-me?–Va demanar la sacerdotessa mentre encenia el foc per encalentir l’aigua.
–Només que no em veig preparada per poder fer aquest encantament, no sé res sobre encantaments ni estic especialitzada en el món de les bruixes.
–Ja ho vam parlar la darrera vegada, ets l’única capaç de fer tot això. Els déus t’han donat el do més important del món, la màgia. La teva mare i el teu amic confien en tu, hauries de creure en tu mateixa.
–Sacerdotessa, he estat pensant i és impossible que una persona pugui contenir tanta màgia. Podria passar-me alguna cosa?
–El gest de la sacerdotessa va canviar a l’instant i de sobte el renou de l’aigua bullent va fer que es firés.
–Sacerdotessa, què passa?
–Res, no has de preocupar-te.
–Vull saber la veritat.
–La veritat pot canviar la teva opinió.
–Em passarà alguna cosa?
–No volia dir-t’ho, però no t’he comptat el final de la profecia.
Com et vaig dir ahir, la darrera bruixa blanca del món, amb els seus poders de bruixa, el poder de les bruixes blanques que van morir i amb l’alineació dels astres, tindrà uns poders invencibles, serà capaç d’exterminar a totes les bruixes del món, però ni tan sols la darrera bruixa blanca serà capaç de sobreviure després d’obtenir tanta màgia. La darrera bruixa blanca sacrificarà la seva vida per protegir el món de la destrucció.
–Sent no haver-t’ho explicat abans, però era necessari que seguissis amb l’encanteri.
Dels ulls d’Amara van brollar petites llàgrimes que van recórrer les seves galtes, i la seva mirada riallera va desaparèixer.
–Així que no tinc cap possibilitat de sobreviure?--Va demanar mentre es netejava les llàgrimes.
–No, així és com ho van decidir els déus.
–Sacerdotessa, no et preocupis, no canviaré la meva decisió, seguiré amb el ritual. Soc l’única que pot protegir a tothom i ho faré.
–Nina, sé que això és injust, però la vida és injusta moltes vegades.
Després de la conversa, Amara va aixecar-se i va sortir de la casa de la sacerdotessa assimilant que aquell seria el seu darrer dia de vida. Des de la llunyania, Enzo que encara seguia devora el riu meditant, va veure com n’Amara sortia plorant de casa de la sacerdotessa i va decidir anar-hi per saber el que passava.
Amara va dirigir-se ràpidament a casa seva, ja que començava a fosquejar. Amara va entrar per la porta i va trobar-se a la seva mare netejant el sol.
–Com va filla, preparada pel ritual?
–Sí– va contestar Amara aguantant les seves ganes de plorar.
–Amara, et passa alguna cosa?
–No, res, que només volia passar a veure’t abans del ritual i demanar-te perdó pel meu comportament els últims dies.
–No passa res filla, sempre t’estimaré, és igual les coses que facis.
Mare i filla es van fondre en una gran abraçada, abraçada que seria la darrera entre les dues. Amara va acomiadar-se de la seva mare i va sortir de casa sabent perfectament que mai tornaria a veure la seva mare.
En aquell mateix moment, n’Enzo tocava la porta de la sacerdotessa. Aquesta va obrir de males maneres, ja que no rebia tantes visites des de feia molts d’anys.
–Qui ets?--Va demanar amb un to massa seriós.
–Soc n’Enzo.
–Ah sí, l’amic de n’Amara.
–Sacerdotessa, què està passant?
–A què et refereixes?
–He vist sortir n’Amara plorant d’aquí, què ha passat?
–Són coses que no t’incumbeixen.
N’Enzo va entrar a la casa demanant per última vegada una explicació.
–Vull saber la veritat!--Va cridar d’impotència.
–Ella no sobreviurà, és massa el poder que aconseguirà.
–S’ha d’aturar el ritual!
–El ritual no es pot aturar, és el seu destí. El destí que varen escriure els déus.
–No puc deixar-la morir, he d’aturar-la!
–No faràs res–va afirmar la sacerdotessa mentre tancava la porta i deixava tancat Enzo.
–Sacerdotessa, deixa’m sortir. Això no és el correcte!--Deia n’Enzo mentre colpejava la porta.
La sacerdotessa va dirigir-se cap al cercle d’energia per a acompanyar n’Amara durant el ritual.
Amara ja estava preparada en el cercle de poder, un cercle que estava envoltat pels quatre elements, terra, aigua, foc i aire. Amara estava intranquil·la, ja que no sabia on era n’Enzo i volia acomiadar-se d’ell, havia anat a casa seva, però la seva mare no el veia des del matí i Amara l’havia estat cercant per tot el poble i no hi havia ni rastre d’ell.
Ja havia enfosquit i el cel s'havia tornat negre, cosa que significava que les bruixes no trigarien gaire a aparèixer.
De sobte la sacerdotessa va aparèixer i Amara li va traslladar la seva preocupació per no haver localitzat n’Enzo.
–No et preocupis, segur que apareix.
Moments després Amara va començar a sentir un renou que coneixia des que era ben petita, el renou de les bruixes. Des de totes parts es podien veure bruixes de totes parts del món amb un mateix propòsit, impedir que la bruixa blanca complís el ritual.
–Ha arribat l’hora, ja estan alineats tots els astres. Has de començar el ritual.
Amara es va asseure dins el cercle de poder i va començar a meditar, tal com havia practicat amb n’Enzo. Va començar a recordar els bons moments viscuts a la seva infància amb el seu pare, la seva mare i n’Enzo. Va arribar a un estat de relaxació total, en aquell moment tal com va dir la sacerdotessa va sentir una energia molt poderosa com mai havia sentit. Amara estava adquirint els seus poders i les línies del cercle van començar a il·luminar-se, Amara ja estava preparada per enfrontar-se a les bruixes.
Mentrestant n’Enzo intentava sortir de casa de la sacerdotessa. Va agafar una cadira i la va llançar contra la finestra. Gràcies a la cadira havia pogut rompre la finestra i sortir de la casa. Mentre baixava el pujol veia cada racó replet de bruixes i el cercle de poder il·luminat. Corria cada vegada més i més per intentar impedir que Amara fes el ritual.
Les bruixes de cada vegada eren més properes i Amara va començar a llançar una llum encegadora al cel. Amara va començar a levitar cap amunt, però la veu d’Enzo la va sobresaltar.
–Amara, per favor atura't, no puc deixar que et sacrifiquis per tots nosaltres.
–Enzo he de fer-ho, és el meu destí i el que he de fer.
–Amara, et necessit, una vida sense tu no té sentit–afirmava n’Enzo amb els ulls plens de llàgrimes.
–Sempre estaré en el teu cor.
Amara va elevar-se encara més, els seus cabells blancs van il·luminar-se i els seus ulls van tornar-se blancs. Les bruixes es llençaven cap a ella amb fúria i Amara amb totes les seves forces va llançar la llum més encegadora que va viure la terra, una a una les bruixes van començar a desaparèixer i Amara va caure en terra sense vida.
Enzo es va apropar per si hi havia alguna esperança, però la vida de n’Amara havia acabat. Enzo va començar a plorar desconsolat com mai havia plorat, però mai tornaria a ser igual. Aquella mateixa nit Enzo va informar Fiona de la mort de la seva filla i aquesta desconsolada va culpar a la sacerdotessa de tot el que havia passat.
Al dia següent es va fer el funeral de n’Amara, funeral on va assistir tot el poble.
Així va ser com Amara, una nina que es sentia diferent i gens especial es va convertir en la bruixa més poderosa i l’única que va alliberar el món de la destrucció.
|
