"Hi havia alguna cosa inquietant en un cos tocat per la màgia. La majoria de les persones notaven primer l'olor: no la pudor de putrefacció, sinó una dolçor asfixiant en el més profund del seu nas, un gust intens a la llengua. Pocs percebien també un calfred en l'aire. Una aura flotant sobre la pell del cadàver. Com si la mateixa màgia encara estigués present d'alguna forma, observant i esperants."

Això era el que sempre havia sabut Amara sobre les bruixes, que després de mortes la màgia dels seus cossos es podia percebre a l'ambient, això, i que les bruixes negres eren horribles i que des de feia mil·lennis atemorien el món sencer. Sempre sortien de nit, ja que la llum solar no les matava, però sí que les feia terribles a la vista i sempre necessitaven absorbir la vida de nins i adults per ser més poderosos i poder viure més anys.

Aquestes poques coses eren les que coneixia Amara, bastants per ser només una adolescent de quasi quinze anys. Ella des que tenia memòria havia vist com les bruixes atacaven el seu llogaret, i la majoria de vegades mai tornava a veure les persones que les bruixes segrestaven. La seva mare Fiona durant els atacs de les bruixes sempre feia que Amara s'amagués, segons Fiona era perquè Amara tenia els cabells blancs com la neu i això la feia diferent i molt temptadora per a les bruixes, i a més Fiona no volia posar la seva filla en perill perquè les bruixes no la segrestessin com havia ocorregut amb el pare de n'Amara quan ella tenia només dos anys.

Amara mai entenia les pors de la seva mare perquè era l’única del seu llogaret que no ajudava quan hi havia atacs de bruixes, ella sabia que era un poc diferent pel color dels seus cabells, però això no significava que no pogués ajudar com la que més. El que Amara no sabia és que dos dies abans del seu aniversari la seva vida canviaria completament.

El matí començava igual que tots el dies, Amara va baixar molt il·lusionada les escales i va saludar la seva mare.

–Bon dia!– va dir alegrement Amara.

–Bon dia a tu també!– Va contestar Fiona. Avui per què estàs tan contenta?

–Per res, només que en dos dies serà el meu aniversari–va continuar. Podré convidar a n’Enzo per festejar el meu aniversari?

–Clar que sí, convida a tots els amics que vulguis, només es compleixen quinze anys una sola vegada en la vida.

–Adeu! Me'n vaig a l’escola.

–No esmorzes?

–No, arribo tard, ja prendré alguna cosa de camí a l’escola. Adeu.

Amara de camí a l’escola va aturar-se a un lloc de menjar i va esmorzar ràpidament d’un croissant, de camí a l’escola va trobar-se el seu millor amic de la infància, n’Enzo.

–Bon dia, Amara! Ràpid, que arribem tard!--Va dir n’Enzo exhaust per la caminada.

–Sí!, que no vull una altra falta per retard–Va afirmar n’Amara.

El dia d’escola va ser relativament normal, un dia de col·legi corrent dins la vida de n’Amara, mai ocorria res diferent en la seva vida, només el fet que hi hagués bruixes atemorint la gent del llogaret; però això no era res especial per a ella perquè mai havia lluitat contra una, per això va tenir una conversa amb n’Enzo de camí a casa seva.

–Enzo, com és lluitar contra una bruixa?Què sents?

–La veritat és que són les criatures més lletges del planeta, però la veritat gaudeixo de matar-les perquè així és l’única manera de protegir el llogaret.

–Però amb què les mateu?

– Doncs feia molts d’anys els vilatans les mataven com podien, però temps després es va descobrir que la millor manera de matar-les era amb una estaca de fusta amb aigua beneïda i impregnada amb sal.

–Només és efectiu l’estaca de fusta?

–No només és necessari l’estaca de fusta, també es pot matar una bruixa d’altres maneres, però aquesta és la més efectiva. Amara què et passa? Per què fas tantes preguntes sobre les bruixes?

–Res, només perquè estic farta d’amagar-me cada vegada que arriben i volia demanar-te sobre elles.

–Amara, no siguis així saps que tot això ho fa la teva mare per protegir-te, saps que ets l’únic que té des que el teu pare va morir.

–Ja ho sé, però no em pot tenir retinguda toda la meva vida.

–No et preocupis!Segur que algun dia et deixa lluitar, tal vegada després de complir quinze canvia d’idea.

–Clar! Tens raó. Segur que la puc convèncer. Adéu!

Amara va tornar a casa corrent. Enzo li havia fet obrir els ulls, potser tenia la possibilitat de convèncer la seva mare i poder començar a lluitar amb bruixes i així deixar de ser la nina rara dels cabells blancs del llogaret, era la seva oportunitat i no la desaprofitaria.

–Hola! Ja he tornat–va dir Amara tancant la porta amb determinació.

–Hola preciosa, com ha anat el col·legi?--Va preguntar Fiona amb la seva veu angelical mentre cuinava el sopar.

–Bé, però he estat tot el dia pensant en una cosa.

–Què et passa filla, estàs bé?

–Sí, però no entenc per què no em deixes sortir de nit i lluitar contra les bruixes com ho fa tothom.

–Amara! Hem parlat d’aquest tema mil vegades.

– Però encara no entenc la teva obsessió de tenir-me retinguda.

– Amara, ja t’ho he dit! Els teus cabells cridarien l’atenció de les bruixes i no vull perdre’t com al teu pare.

–Jo també l’enyoro però això no vol dir que em tenguis retinguda a casa quan vols.

–Soc la teva mare i tot el que faig és per protegir-te.

– No vull que em protegeixis. Vull prendre les meves pròpies decisions i les començaré a prendre després del meu aniversari.

– No ho faràs, perquè mentre visquis en aquesta casa obeiràs les meves normes!

–No seguiré tancada pels teus temors que no superes. Avui sortiré!

– Ni se t’ho acudeixi!

– Ja ho veurem!--Va finalitzar Amara, amb un crit mentre tancava la porta.

Amara va sortir de casa plorant, no entenia l’obsessió de la seva mare, estava farta de ser la nina rara, la dels cabells blancs, només volia ser una nina normal i protegir el seu llogaret de les bruixes com feia la gent normal. Amara va decidir que necessitava parlar amb el seu millor amic i veure el seu pensament sobre tot això.

Amara va anar cap la casa de n’Enzo i junts van anar caminant cap a la plaça del llogaret, durant el trajecte cap a la plaça Amara li va relatar tota la discussió que havia tingut amb Fiona.

– Amara, no et preocupis! Jo tampoc entenc la reacció de la teva mare– va començar dient Enzo.

–La seva por està arribant a l’obsessió, però avui sortiré i lluitaré.

–Jo crec que no hauries de fer-ho.

-Així que estàs del seu costat!

–No!Jo sempre estic del teu costat, però crec que hauries de deixar que tot tornàs a la normalitat.

–Ja, crec que tens raó però ha arribat un punt que no puc aguantar més.

–T’entenc, però espera millor després del teu aniversari, perquè Fiona segur que està molt preocupada.

–Quina ràbia, com sempre tens raó.

–Sempre estaré aquí per donar-te bons consells.

El darrer raig de sol va desaparèixer, i com cada nit des de feia segles enrere, des de la part més fosca de la nit desenes de figures s’aproximaven al llogaret, les veus de les bruixes s’escoltaven des de la plaça i a l'instant es va donar l’alerta de l’arribada de les bruixes.

–Amara, ràpid vés a casa teva!

– Sí, la meva mare ha d’estar molt preocupada, molta sort!

Amara va sortir corrent de la plaça, des de la distància es veien les figures de les bruixes i de les seves escombres, de camí a casa veia com tots els vilatans es preparaven per contraatacar, amb les dagues de fusta que Enzo li havia narrat aquell mateix matí, ràpidament va arribar a casa. Va trobar la seva mare agafant les armes necessàries per protegir-se.

–Amara, gràcies a Déu que has tornat, estava molt preocupada!

–Perdó per haver-me’n anat.

–No et preocupis, després parlarem i recorda d’amagar-te bé a l’habitació.

–Sí, molt de compte amb les bruixes, per favor.

–Sempre en tinc.

Als pocs minuts les bruixes van arribar i Amara en comptes d’obeir la seva mare i amagar-se a la seva habitació, es va posar a mirar per la finestra. El que veia la deixava horroritzada, bruixes segrestant vilatans, bruixes mortes en terra, mai no havia vist res comparable. La seva mirada anava dirigida al seu amic Enzo que defensava com el que més el llogaret, i intentava assassinar a totes les bruixes possibles. De sobte un crit va cridar la seva atenció, quan va dirigir la mirada al lloc d’on provenia el soroll, va sentir com el seu cor s’aturava, el que va veure va ser a una bruixa que intentava segrestar la seva mare.

No podia quedar-se aturada veient com una bruixa segrestava la seva mare, sabia que no podia sortir, però salvar la vida de la seva mare era molt més important que les pors que tingués.

Va baixar les escales amb rapidesa i va agafar el pal de l’escombra, sabia per n’Enzo que també era necessari aigua beneïda i sal però no tenia temps. Va sortir de la seva casa i els crits i els sorolls del vilatans es van quedar impregnats al seu cap. Es va marejar pels crits tan forts que desprenien les bruixes, després de córrer cercant la seva mare, la va trobar amb la bruixa que havia vist des de la finestra, la seva mare estava desarmada i la bruixa l’estava agafant per segrestar-la.

Amara es va ubicar darrera de la bruixa sense que aquesta la veiés i quan la bruixa estava a punt de pujar a la seva escombra, Amara amb el pal de l’escombra va colpejar-li el cap, la bruixa es va quedar completament rígida, es va girar i Amara mai havia vist uns ulls amb tant d’odi. La bruixa es va quedar estupefacta en veure Amara, es va llançar damunt ella i va començar a asfixiar-la, la bruixa no parava de somriure mentre intentava acabar amb la vida de n’Amara. De sobtadament, Amara mentre lluitava per contenir el poc aire que li quedava va veure com la bruixa havia deixat de fer pressió en el seu coll i va veure com l’estaca de fusta de n’Enzo travessava el cos de la bruixa.

–Amara, com estàs?- va cridar n’Enzo mentre deixava l’estaca al terra.

–Enzo m’has salvat!–va contestar n’Amara

De cop i volta les paraules de la bruixa abans de morir els van interrompre.

–Mai compliràs la profecia.

Després d’aquestes paraules la bruixa va morir i Amara no entenia el que passava.

–Què? De quina profecia parla?--va preguntar n’Amara amb desconcert.

En aquell mateix instant Fiona, la mare de n’Amara es va aixecar del terra i va formular la frase que canviaria la vida d’Amara.

–És hora que sàpigues la veritat, hem d’anar a veure la sacerdotessa.