?

FLASHBACK

Rússia, Kasímov

“Dr. Moravski, hem dut a terme amb èxit els exàmens neuropsicològics i fisiològics, i no hi ha res realment estrany. De fet, a diferència de la vegada anterior, en esta ocasió a penes va poder resistir les càrregues d'electricitat en la cadira d'electroxoc.” va enunciar en veu baixa.

“Millor que seguisquen, per a poder observar fins a quin punt pot ressistir. Recorda que no soc qui realment mana…”.

“Però el risc de mort augmentaria i possiblement estem assassinant a algú innocent. Jo i la resta de l’equip hi estem d'acord, els exàmens indiquen clarament que és una humana com tu i com jo”.

“A més, hi ha alguna cosa que no et vaig dir” va seguir “un suposat advocat es va presentar acusant-nos d'assassinat de persones i plagi d'identitat…” va balbotejar nerviós.

“Com dius, es pot saber per què no m'has avisat? Saps que si ens desmantellen, no serà ell a qui tanquen, sinó a nosaltres. Només et dic que tingues això en compte, perquè jo no estic deixant ni rastr-”

Sobtadament, es va obrir la porta, causant ressò a la sala; el propi advocat, Serik, treia el cap agafant en braços a Tina, qui es trobava inconscient, reclamant a l'equip i a Dr. Moravski presentar-se al juí convocat, sense que evidentment ho saberen.









NÚRIA

El que va vindre a continuació va ser una de les escenes més torbadores i espantoses que he contemplat en tota la meua vida.



Ombres estranyes s'estaven desplaçant quasi instantàniament d'un costat a un altre, podent distingir-les a causa dels crits aterridors que llançaven. Els convidats van començar a moure's atemorits d'un costat a un altre, alçant-se de les seues taules.



No obstant això, a penes vaig tocar el sòl, em vaig xopar d'un líquid una miqueta calent. Amb gest de repulsió, vaig alçar les meues mans i vaig percebre l'olor agre que desprenien. Sense poder evitar-ho, entre els crits d'auxili i confusió de les persones, vaig cridar fins a sentir la meua gola estripar-se.



Amb el pit covulsionant i el cor martellejant-me'l i malgrat el mareig que sentia, vaig intentar alçar-me i mirar a través de les estovalles de la taula, ja que els crits es van apaivagar. Després d'apuntar-me uns instants, només percebia olors pudoroses i sons .



Em vaig mantindre una estona tractant de distingir el que ocorria, quan de sobte es va escoltar una explosió i es va il·luminar el centre de l'escenari. No podia creure el que els meus ulls presenciaven en este moment; era Tina, que es trobava amarrada amb una corda en cadascuna de les seues extremitats i que anaven estirant a poc a poc. L'entorn ornamentat de la mansió ha sigut substituït per un ambient dantesc i sanguinari.



I sense sentir la presència d'algú al meu costat, continuava observant des del meu amagatall, fins que va parlar i quan em vaig girar, no podia eixir de l'esglai. Era Tina! Vaig girar el meu cap cap a la seua posició, però ella ja estava en el mateix lloc que abans, penjant.



“A què esperes per a fugir?”-va enunciar amb veu tremolosa i inhumana.



Sense saber cap a on anar, vaig fugir a temps de les seues garres, corrent com mai ho havia fet, tant com les meues cames em permetien, i em vaig refugiar en les cortines de darrere de l'escenari.



“No et mogues, no parles ni faces un sol soroll” va dir Serik, mentre sentia el seu alé molt a prop.



“Si tens idea del que està passant, per favor, et pregue que m'expliques perquè ha ocorregut... això! Estàvem tan bé quan de sobte es va apagar la llum i quan em vaig voler amagar vaig trepitjar un toll de sang i quan vaig traure el cap vaig veure a Tina penjant però després estava al meu costat amenaçant-me i-” vaig balbucejar i vaig començar a plorar com si la meua vida depenguera d'això, i vaig rebre una galtada mental ja que si ho feia, era perquè estava en perill de mort: jo i la meua família.



Observant el seu entorn, dubitatiu, em va arrossegar a un lloc més amagat, prop de les pilastres ornamentades amb grans i voluminosos cortinatges, del mateix color que abundava a la sala magna.



“Vaig conéixer a Tina a Rússia, quan aparentment s'estava curant del seu malestar psicològic, però en realitat era estudiada i torturada al mateix temps, ja que creien que estava endimoniada. Investigant el cas, vaig poder entrar en l'organització amb l'excusa d'aportar avanços en els seus estudis. Al final era tot mentida, es dedicaven únicament a traficar amb cossos humans amb l'excusa de salvar a la població. Vaig amenaçar amb denunciar-los i es van haver de presentar a un juí que jo vaig guanyar. Durant este procés vaig conéixer a Tina i vaig quedar verdaderament meravellat per ella.” va relatar amb el seu marcat accent.



Vaig poder identificar la seua incertesa entre continuar explicant-me el que ha succeït, o anar a salvar a Tina. Acostant-me més, vaig poder albirar que estava plorant.



“El que ningú sap és que des del seu naixement, ella sempre va tindre una bessona. Els pares biològics són la teua mare, i l'alcalde…”

“Com?”

“La bessona va nàixer amb una malformació interna i amb el número 666 tatuat en el seu coll. Això justifica el deliri de Capgras que Tina tenia, perquè realment hi havia una impostora que ara mateix vol reemplaçar-la, i eixa és la seua bessona, Nina. Aquest deliri es una malaltia associada a l'esquizofrènia, en la qual la persona està convençuda que un impostor està reemplaçant la identitat d'una persona de la seua vida, com pot ser un familiar o un amic pròxim sense tindre motius objectius per a creure en tal hipòtesi. No obstant això, resulta que no hi havia cap malaltia, sinò una dona que realment anava a ser reemplaçada per la seua bessona i si allò implicava la seua pròpia mort, ho faria amb la condició de rebre el que Tina sempre va obtindre: afecte i atenció.”



Jo ja no podia parlar.



“Quan van nàixer ambdues, l'alcalde va acusar la teua mare de donar llum a engendres, perquè allà on hi havia presència de Nina, també hi havia una vibra estranya i aclaparadora que s'estenia per l'entorn. En el moment que va complir un any, ja podia caminar perfectament i no és motiu d'orgull, perquè també podia manipular psicològicament sense necessitat de parlar. L'alcalde, atemorit, va abandonar a la teua mare i ella mateixa, va abandonar per consegüent a Nina, depositant-la en una cistella que posteriorment llançaria a un riu.”

Això explica la desaparició de l’alcalde.

“El germà de l'alcalde, que és el teu pare i actual marit de la teua mare, sempre va estar enamorat d'ella i no va dubtar a acollir-la. Oficialment tampoc estan casats, perquè l'església catòlica rebutja la idea de divorci. Nina es va criar sola en un bosc i anava causant problemàtiques en cada lloc al qual anava. Recordes el desastrós incendi que va haver-hi en un poble pròxim? Va ser ella”

Abans que pogera respondre, va tornar a parlar.



“Hi ha una última cosa que he de dir-te, vull que sàpies que a tu et van adoptar, ja que la teua mare temia que ocorreguera alguna cosa semblant al que va passar amb Nina…”

I dit això, es van sentir crits inhumans, esta vegada més esquinçadors que abans. Serik va córrer cap a l'escenari mentre que al mateix temps em demanava que isquera per a salvar-me.



Fent cas omís, el vaig perseguir cap a l'escenari i els meus ulls van presenciar una escena indescriptible, si arribara a eixir sana i salva de la situació, quedaria traumatitzada per sempre, vaig pensar. Nina penjava d'una de les cames de Tina, arrancant-ne tros a tros la carn, amb les seues afilats ullals i drenava la sang. Amb això, em vaig adonar que en el saló només quedaven escassos rastres de sang seca i a la llunyania, vaig poder albirar el cos dels meus pares, inerts.



Amb llàgrimes vessant-se com a cascades, tremolant, vaig córrer com vaig poder cap a ells. Naturalment vaig ser vista per Nina, però era absurd témer per alguna cosa tenint als meus pares morts.



“¡Mamà, Papà! Per favor, digueu-me que tot açò és un malson i que despertaré prompte, és això, veritat? Si és això, un malson, vull despertar ja, per favor!”

Tot això no podia ser cert.



Estava tan absorta en la situació, que tenia a Nina a prop meua, observant amb una curiositat probablement fingida, com plorava.



“Et.... fa mal?” va preguntar, assenyalant amb les seues urpes el meu cor i va somriure, llançant-se cap a mi. Em vaig cobrir amb els braços, però al no sentir res vaig obrir els ulls. Davant meua estava Tina, forcejant com va poder. Era estrany, perquè com va arribar fins ací amb les cames tan ferides?

“Mamà sempre va preferir-te a tu! Jo vaig ser abandonada.…” va cridar amb ràbia.



Entre forcejaments, vaig poder sentir la foscor que emanava Nina, que contrastava amb la llum que irradiava Tina. Serik només podia plorar, agenollat, sabent com anava a acabar esta situació. En un moment donat, les dos es van alçar lluitant enmig del saló.



Immediatament, Nina es va estavellar contra la paret, prop d'una de les dos grans cortines, que tan sols tocant, va aconseguir incendiar. El foc s’expandia a una velocitat impossible i va envoltar tota la sala i potser la mansió. Serik es va apropar i va agafar-me de les mans, per a córrer cap a fora ja que poques eren les persones que encara no havien mort.



Tot allò que em semblava preciós de la mansió, ho vaig acabar odiant. L'aire es feia cada vegada més irrespirable i es tractava d'un autèntic laberint! Pegant voltes realment sense sentit, vam acabar en un gran menjador antic. Este tenia una porta posterior que conduïa fora i vaig saber que es tractava d'una porta d'incendis.



Vaig mirar a Serik fent senyals perquè isquera d’una vegada, però este va negar lentament amb el cap baix.



“Si Tina mor ací, jo també ho faré. Fuig mentre pugues, només vaig voler salvar-te per a no dur-me remordiments a l’altre món” va dir desviant la mirada.



“Jo tampoc tinc a ningú ja, els meus pares han mort…” vaig enunciar sense poder contindre les llàgrimes

Dubitativa, vaig resoldre per eixir corrent sense saber cap a on em portaria aquella porta.



Per un moment sentia el fred colpejar la meua cara, que contrastava amb la calor de les flames que tenia a escassos metres, que consumien lentament el que en algun moment havia sigut una polida mansió.



No vaig saber si d'era del temor de la situació o de la pena o si era per dificultats per a processar tot l'ocorregut, vaig acabar desplomada a terra.









EPÍLEG

Potser deguí quedar-me i ser embolicada pel foc com tots. Potser viure actualment en un orfenat siga pitjor que haver mort cremada, però siga com siga, és una decisió que no puc canviar.



Serik va prendre la sàvia decisió de morir al costat de la seua estimada i Nina, que van acabar cremades també perquè de la resta de cadàvers que Nina no va devorar, en quedaven tres, que es tractaven d'ells mateixos. L'assumpte va acabar per ser titllat com un simple accident i em van fer algunes preguntes, que vaig respondre canviant totalment la història; perquè si els deia que hi havia dos éssers sobrenaturals lluitant, em creurien?

De qualsevol manera, no em queda res per a la majoria d'edat per a començar a treballar i eixir d'ací. És horrorós viure entre tants xiquets; que ningú s'ofenga, tampoc els odie, però no suporte els seus crits, la seua immaduresa i els plors freqüents.



Ara tot està bé, no hi ha res estrany i la meua vida s'ha convertit en la personificació de monotonia. De tota manera, vaig ser adoptada i tampoc sabré realment els qui seran els meus pares.



Entre reflexions matutines, em vaig alçar per a dirigir-me al bany i suportar un altre dia més i em vaig trobar a una de les rectores de l'orfenat. Era de les poques persones que em queien realment bé. Em va abraçar, sabent per tot el que havia passat i em va dir que suportara bé la situació, recordant-me que hi havia dos psicòlegs especialitzats que acudien diverses vegades per setmana. Amablement, li vaig dir que no volia parlar amb cap.



En el bany, em vaig dedicar a admirar el meu rostre per uns minuts entre les quatre parets grisenques i no se si vaig dormir amb mala postura, però tenia un dolor agut en el coll que persistia des de feia dies però no m’havia preocupar per observar.



En apartar el meu cabell esvalotat, vaig poder detectar una úlcera externa, en el coll, amb un líquid verdós perfectament distingible a causa de la transparència de la pell. Davall d'esta, hi havia tatuat el número 666 en el meu coll...