Molts anys abans de la seua desaparició, Tina encarnava una figura celebèrrima per a tot el poble. Sempre va ser considerada com una xiqueta prodigi, participativa en les festivitats que es realitzaven cada any al poble, “un sol” com l'anomenaven, per l'esplendor que emanava allà on anava. Si no recorde malament, perquè ha passat molt de temps, era xicoteta, amb els cabells llargs i negres, que contrastaven amb la pal·lidesa de la seua pell i el rubor de les seues galtes a l'hivern. Els seus ulls eren enormes, enigmàtics com la foscor mitjançant la qual s'expressaven, i uns llavis fins amb dents menudes li donaven un aspecte més infantil de l'edat que realment tenia. La seua compulsivitat i nerviosisme tan sols eren senyals de la gran energia de la qual disposava, amb la que encisava a tot el poble. El seu rendiment acadèmic era impressionant que superava qualsevol altre i encara que era molt enèrgica, també era una persona planificadora, analíitica i prudent.

No obstant això, durant la seua adolescència, a causa de les llacunes mentals i al·lucinacions que patia, arribà un moment en el qual pràcticament la van internar en el manicomi del poble, desert a causa de l'escassetat d'habitants. Bé, potser manicomi no siga la paraula més precisa, es tractava més aviat d’una habitació especialitzada que es troba en el petit hospital de la zona propera als afores. Malgrat tot, a causa de la falta de personal, es va traslladar cap a un lloc del qual realment no recorde el nom, era un nom llarg i estrany, desconegut que mai havia escoltat. Inclús va haver- hi gent que pensava que s’havia mort, el rumor es va estendre tant, que tots vam acabar per creure’l. Encara així, a mi em corcava la incertesa i preferia no creure-ho. Durant els últims dies de la seua presència ací, deia que hi havia una impostor que estava reemplaçant a una persona de la seua vida, però que per les llacunes mentals no recordava absolutament res per a saber qui era. Va ser, durant algunes setmanes, tema de tafaneria per a tot el poble, fins que, com sempre ocorre, se’n van oblidar ja que sempre que sorgeixen xafarderies noves, s'obliden els dotorejos antics, i així és com el poble alimenta les seues expectatives i tracta de fer veure que cada dia no és exactament igual a l’anterior.

Aquestes reflexions van ser interrompudes per la veu de ma mare, que em cridava per a desdejunar.

“Ara baixe!” li vaig contestar.

En arribar, vaig observar que era el desdejuni de sempre. Encara que la guerra haguera finalitzat -de la qual cosa estava molt agraïda-, la postguerra estava tenint serioses represàlies en la majoria de les famílies i la nostra no n’era una excepció. La por provocada per els obusos havia desaparegut, sí, però ens quedava la por de patir les represàlies per haver lluitat en el bàndol equivocat. Eren dies de fam i misèria. Almenys durant la guerra encara teníem l’esperança de ser-ne els vencedors. Ara l’únic al·licient era sobreviure.

“Com van les classes?” em va preguntar el pare.

Mon pare era soldat republicà que afortunadament, malgrat haver sigut perseguit, va aconseguir acabar sa i estalvi gràcies a la seua astúcia.

“Bé”, li vaig contestar i tot seguit, va traure un tema del qual no esperava tornar a parlar.

En el moment de contestar, em trobava perduda observant el fum de la pipa, però per a esta conversa vaig prestar especial atenció.

“Alguna novetat sobre...Tina?” va qüestionar de manera molt antipàtica i despectiva “pregunte, perquè vaig escoltar el seu nom per allí” va seguir, intentant justificar-se per la pregunta tan sobtada.

Pot ser que us haja mentit o simplement no us haja contat tota la veritat, a Tina la recorde perfectament, com a bona germanastra que sempre ha sigut. Ma mare, abans de casar-se amb el pare, estava casada amb un home que no era el millor exemple de pare per a la filla, una de les raons que va fer que es separaren, encara que n’hi havia més però que mai va voler contar.

“Des que va marxar, cap noticia sobre ella” va respondre ma mare, amb un intent d’amagar la tristesa i la melancolia que li causava aquest tema.

Ma mare era tot el contrari de mon pare, era més sensible i comprensiva, encara que això feia que també fora "feble" i el món en el qual vivím no suportava persones així, segons el meu pare.

De tots dos, vaig eixir jo, Núria, malgrat el meu aspecte semblant a ma mare, la meua ànima estava forjada amb un ferro invisible que ningú era capaç d'apreciar, heretat del pare.

Per segona vegada consecutiva, la veu de la meua mare em va traure dels meus pensaments.

“Afanya't que arribaràs tard a classe” em va recordar.

A continuació, vaig procedir a agafar la meua motxilla per a dirigir-me a l'institut i pel camí, em vaig trobar a Diana, les seues ulleres la delataven, havia estat estudiant tota la nit.

“T'has assabentat del que ha ocorregut?” em va preguntar, mirant-me amb els seus ulls castanys ben alterats a través de les seues ulleres.

La inquietud que s’evidenciava en el to en el que em parlava va causar que calfreds em recorregueren des del clatell fins a la meua esquena.

“No, vaig estar estudiant tota la vesprada d'ahir i no vaig eixir” vaig respondre mentre ja ens apropavem a l’institut.

“L’alcalde de la ciutat ha desaparegut” va balbotejar nerviosa, mirant-me per a veure la meva reacció.

Em va interrompre abans de poder reaccionar.

“I Tina ha tornat al poble, tota nova, amb el seu pretendent i en tres dies és la boda”.

Em vaig ennuegar amb la poma que estava menjant, particularment a causa de la segona notícia.

Ja estàvem a classe i no vaig poder preguntar-li res més, a més de que arribavem uns minuts tard. Durant tot el matí, vaig estar assimilant la informació i quan li vaig preguntar al pati, em va dir que va escoltar persones parlar-ne . Li vaig dir que no es fiara de tot el que escoltava, que les persones creen conjectures sobre absolutament tot i quan va arribar l'hora, vaig eixir tranquil·lament pensant que les probabilitats eren poques i estranyes.

En arribar a casa, la meua mare em va rebre riallera i amb una mirada de jovialitat que des que tenia consciència mai havia presenciat i després d'uns instants vaig comprendre de qui es tractava. Els mateixos ulls vivaços i espurnejants, amb un color semblant al cel nocturn però que és il·luminat per milers d'estreles, em van dedicar una mirada fugaç per a tornar-se cap a la meua mare. Atònita, no vaig saber que fer fins que la meua mare va fer posat de presentar-me, al que em vaig negar, perquè la recordava perfectament.

El primer que se'm va vindre al cap va ser la reacció del meu pare. L’imaginava furiós, observant-la amb un menyspreu naixent d'una incògnita que de moment, desconeixia.

Les tres vam entrar al saló, i resulta que hi havia algú més, tal com m'havia detallat Diana; el seu promés. Alt, esvelt el cabell ondulat del qual formava ones, amb alguns flocs rebels que recauen sobre el seu cap daurat. Els seus ulls eren dotats d'una aparença angelical i el seu somriure fonia a tot aquell que la presenciara. Durant uns instants, també em vaig dedicar a analitzar el seu perfil i era simplement perfecte, realçant més la seua bellesa, que amb el seu entrenat cos, seria l'epítom de bellesa per a qualsevol persona independentment dels seus gustos. Ja comprenia el perquè de la seua fixació per este home. D’altra banda, he d’admetre que aquesta era una situació molt incòmoda, però necessitava escoltar les explicacions.

“Tina s'ha curat de tots els mals, gràcies a la sanació en l'honor i la glòria de Déu, en el lloc sagrat de Kasimov, Rússia i durant la seua estada, va conéixer a Serik Ivanov.” va explicar-me, tractant de sonar convincent, jo sé que ni ella es creu tota aquesta història.

“Ah, i has de saber que viurà amb nosaltres. Ja he parlat amb el teu pare i diu que està d’acord. Li ha alegrat molt saber que Tina està bé i a poc de temps de casar-se amb un home tan exitós com Serik” va afegir.

Mentre la mare pronuncia eixes paraules els ulls de la parella em miraven fixament amb una amabilitat imposada que irremeiablement em feia desconfiar... d’alguna manera, la mare havia aconseguit completar la família perfecta que sempre havia volgut tindre, totes les peces del trencaclosques encaixaven per fi, però la imatge que resultava era inquietant i pertorbadora i jo encara no sabia per què...