Tant en Joan, com en Dídac, es van posar alhora a llegir la carta, la que esmentava el següent:





Hola, som els pares d'en Dídac, hem trobat la manera de contactar amb vosaltres. Creem que el nostre fill, va experimentar un viatge en el temps. Els de la companyia del vol, ens han dit que van patir unes extremes turbulències, les que amb l’ajuda dels mossos, hem deduït que han sigut la porta que dona pas a aquests viatges en el temps.

Ens hem contactat amb vosaltres mitjançant un dron, que amb el vent, que fa molt, ha pogut traslladar-se en el temps, i us ha deixat aquesta carta. Esperem que tingueu drons, perquè és la única manera que ens ha servit per a contactar-vos. Nosaltres som al 2029.

El viatge, anava dirigit per una mestra de l’escola, però pel que ens ha dit, no recordava haver perdut el nostre fill i, que n’estava segura de que hi era amb ella. La mestra diu, que el Dídac, estava assegut al seient de l’avió, però no recorda veure’l desprès d’aquelles turbulències.

Hem de trobar la manera de fer que en Dídac torni a viatjar en el temps.





En Dídac, es va posar a plorar, es sentia entre trist i content, ja que per una part, els seus pares estaven bé, però no podia veure’ls perquè havia viatjat en el temps, i no sabia com tornar.

En Joan, només s’havia congelat, no reaccionava. Era impossible saber si estava bé o mal. No tenia expressió facial en aquell moment pròpia de la felicitat ni de la tristesa.





Els mossos al cap d’una estona de fer silenci perquè els amics tornessin en si mateixa, van dir:

- Ara que us veiem millor, anem a dir-vos perquè és una bona notícia. Si nosaltres, que som al 2010, i en tenim de drons, ens podrem comunicar amb ells. Volem que tornin a casa mentre nosaltres trobem la manera de contactar-los mitjançant els drons. Els trucarem.

Ni tan sols Joan, va ser capaç de dir res, no s’esperaven que hagués viatjat en el temps. Ara, en Dídac, creia que havia trobat un significat per a haver vista la foto en altre moment, i en Joan, també.





Eixa tarda, en Joan no va anar a treballar, només es va quedar a casa, vigilant del Dídac, i esperant que el truquessin per telèfon. No va succeir. En Joan, encara que no hi estava per la llavor, va trucar a la noia del restaurant. Només es van conèixer una mica, i desprès van quedar per veure’s.





Aquella dona era, per a Joan, espectacular. D’estatura mitjana, amb cabell ros i ulls clars, exactament com solien agradar-li les dones al taxista.

Encara no se sabien ni el nom de l’altre, però ja hi eren de camí per a trobar-se. Van quedar a un parc, proper del centre de Barcelona, per a conèixer-se i just desprès anar a un bar de la mateixa plaça. Els dos llocs eren bonics, tenien a la seua imatge una mica de romanticisme, amb una font que feia moure molta aigua, i a dins del bar, una música molt sentimental.





Amb la notícia dels pares del xiquet, en Dídac, no podia parar de pensar en allò que havia agafat forma aquella mateixa tarda. La foto que a ell li semblava haver-la vist abans, l’havia vist amb certesa. Va passar tota la vesprada mirant entre les fotos del Joan, a veure si en trobava alguna més que ja hagués vist altres vegades. Per desgràcia per al Dídac, no va trobar cap més.

Mentrestant, el Joan i la xica estaven passant-ho molt bé. Ja havia descobert el nom de la dona. S’anomenava Laia, i al taxista li encantà el seu nom. A més, li recordava a la princesa Leia d’Star Wars, a la fi, en Joan també era jove i mirava la televisió de tant en tant.





Una vegada soparen, en Joan, la va convidar a casa seva, perquè així podria conèixer al Dídac, qui estaria mirant vídeos o possiblement llegint algun llibre.

Quan es van conèixer, tant al noi com a Laia els va donar calfreds cada vegada que es miraven als ulls. Però no pensaren que fos per coses dolentes ni res per l’estil. Una vegada Joan li va dir el nom de la cambrera al noi, el Dídac va entendre per fi els calfreds. Però s’havia adonat de que tant el taxista com la cambrera s’anomenaven igual que els seus pares. Això li deixà perplex completament, és clar que sabent només els noms podria ser coincidència, però amb la foto i els noms, tot estava clar.

- Joan, pots vindre un moment amb mi? – va preguntar el nen.

- Clar. Ara torno Laia.

Van recórrer un menut passadís que hi havia just al costat de la cuina, que era el lloc on estaven tots 3 plegats.

- Saps com es diuen els meus pares? – digué el xic jove.

- Doncs, m’ho puc imaginar, com s’anomenen?

- Joan i Laia.





A la matinada següent sentiren una forta pluja, i el fort vent, que mogué tots els pins i arbres propers a la casa del taxista. Laia s’havia quedat a dormir aquella nit, i tots tres al sentir aquell vendaval, es despertaren ràpidament. Es van anar a dormir de nou, ja que van creure que no passà res.

Fins el matí següent, quan el Dídac anava a desdejunar, que hi trobà un objecte fora del comú al damunt de la taula. Era el mòbil del Joan, sempre el portava a la seva habitació per dormir, però amb la convidada a casa, segur que se li havia oblidat. De sobte, començà a vibrar repetidament. I el noi, no li va fer cas, doncs suposà que segurament seria una trucada d’algú, i que ja li ho diria al taxista en alçar-se del llit.

Però no era una trucada, resultà ser un missatge encriptat per la policia. Es veu que no volien que el missatge estigués a la xarxa sense protecció. Ara sí, havia d’alçar al seu amic.

- Joan! Laia! Sortiu de l’habitació va! He trobat una cosa! – com que no volia entrar, el xiquet es quedà a la mateixa porta de l’habitació, cridant com un boig.





Finalment, en Joan va sortir, corrents i pegant crits, no s’esperava despertar així. Una vegada arribà a la cuina, on era el noi, va veure el mòbil i va dir amb to cridaner:

- Què et passa a tu? No veus que és només el meu mòbil! Va, conta què és el que ha passat! – per primera vegada, en Joan cridà al noi.

- No em cridis així. Mira! Té un missatge encriptat.

- Però com va a tindre un missatge encriptat, i a més, qui voldria encriptar un missatge?

- Que si! Mira. Sembla que és dels mossos.





Una vegada el Joan va veure el missatge encriptat, pensà que la millor idea era anar-hi directament a la comissaria. Doncs, així ho van fer tots tres. Tant en Joan com la Laia, van anar a la comissaria amb el Dídac.





Quan arribaren, ja els hi estava esperant el mateix mosso que les anteriors vegades els havia ajudat. Els va fer entrar i digué el mosso:

- D’acord, hem trobat pistes. Us hem enviat el missatge encriptat per a que vinguéssiu, sense més.

- I bé, quines són les pistes? – va respondre en Joan.

- Hem calculat la velocitat a la que hem de ficar un avió per a generar aquelles turbulències, i segons això, en condicions de dia sense vent, hauríem de triplicar la velocitat del soroll. Però com que avui fa un dia genial per a això, tempesta i vent; hem decidit que hui mateix farem volar un avió per a retornar-te Dídac – digué el cap de la comissaria.





En Dídac i en Joan s’abraçaren de manera respectuosa, però amb molta força. Aquell viatge per l’ànima de Barcelona s’estava acabant per fi.





I així ho van fer. Aquella mateixa tarda, volaren un avió, a una velocitat bastant normal però suficient com per a generar les turbulències que havien de tindre. Anaven només el pilot d’avió i el Dídac, per tal de que no hagués cap persona externa a l’acció policial. Agafaren un avió semblant als caces de guerra, però era només una avioneta, encara que això sí, molt potent.





Semblà que quan el vent generà turbulències a sobre de l’avió, aquell cel blanquinós, propi de pluja, canvià en qüestió de mil·lèsimes de segon a un blau profund. Ho havien aconseguit. Per fi en Dídac hi era de volta a la seva època.





- Però avia, i com és que l’avi Dídac, mai m’ha parlat a sobre d’aquest desplaçament temporal? – sonà una veueta dolça i mig apagada a l’habitació.

- Recorda que no sempre és bo esmentar-ho tot! Pot ser l’avi, encara que ja no hi és, guardava algun secret, molt ben guardat. Que de fet, dona estructura fixa i clara a aquest viatge – anava dient l’avia mentre sortia de l’habitació.

- I quin és? No em deixis amb l’intriga abans de dormir! – demanava a la seva avia, mig adormida pels calmants del mal de cap.

- Demà t’ho diré. No et preocupis, ara descansa, va! – i sense donar opció a la néta de preguntar més, tancà la porta ràpidament.