En Dídac baixà de l’avió a tota pressa. Buscava i buscava però no la trobava. Buscava sa mare, qui l’havia deixat anar de viatge a un altre país.



El noi va arribar a la zona de recollida d’equipatge i va trigar molt de temps a trobar el seu. Resultà que els treballadors de l’aeroport, havien deixat la seva maleta per desprès, ja que la van trencar una mica i van provar d’arreglar-la.



Va passar una estona i Dídac arribà a la plaça de taxis. Com que no en portava diners per a tornar a casa i, ell s’havia quedat sense bateria feia dues hores (perquè havia estat tot el vol mirant videos a l’Internet, amb la WIFI de l’avió), va haver de buscar altra manera.



Portava una jaqueta fina, una samarreta del club català de futbol, uns pantalons de xandall grisos i unes bambes ben noves que havia comprat al viatge. El fred el va fer entrar a la cafeteria més propera, on va treure la seva jaqueta més grossa de la maleta.



De sobte:

- Noi, què estàs sol? On són els teus pares? - Un home gran, d’uns 70 anys, s’havia apropat al nen.



- No ho sé ben cert, s’han d’haver oblidat de que hi arribava a aquesta hora. Per cert, em pot deixar vostè el seu mòbil per trucar-los, si us plau?



- És clar que si. Tingues, no té contrasenya.



- Moltes gràcies.



Tot seguit, el Dídac va posar el número de telèfon de la seva mare, i va picar al botó verd. Ningú contestava i el nen, començava a posar-se nerviós. Què li hauria passat alguna cosa dolenta venint a l’aeroport? No podria ser, la mare no conduïa gens ràpid i mai havia tingut cap accident.



Finalment, tot just quan el Dídac anava a tornar-li el mòbil, sonà la veu predeterminada de les trucades quan algú no contesta: “Senyor, aquest número de telèfon no pertany a ningú. És possible que s’hagi equivocat al marcar. Si té algún dubte, truqui al...”

En Dídac ho va estar revisant durant 2 minuts, i finalment, va tornar a provar. No va tenir sort, aquell número de telèfon no pertanyia ningú. Va trucar el seu pare, i va contestar una veu jove, massa jove per a ser ell. En conseqüència:

- Gràcies, senyor. Ja venen per mi. - Li va dir en Dídac a l’home.



- Estàs segur? No he escoltat cap paraula.



- Segur. Moltes gràcies.



El nen s’havia torbat desprès de no haver conseguit contactar la seva família. Li resultava molt extrany haver-se equivocat amb qualsevol nombre, tenia una memòria excepcional. Va estar plorant una estona, es sentia molt aclaparat amb tot allò que li passava.



Desprès, va haver de posar-se al sòl, a demanar diners a la gent que hi passava per allà. Alguns cèntims, euros, inclòs un bitllet de 5 euros va guanyar aquell dia. Amb això hi va tenir per anar a sopar al McDonald’s, i agafar un taxi amb direcció casa seva.



Passades tres hores des que hi havia baixat de l’avió, per fi va seure al taxi, i abans de demanar cap direcció, li va dir al conductor que només tenia 42 euros per pagar. El taxista, qui era un home gran de gimnàs i semblava simpàtic, li va dir que no passava res, que eixe dia hi havia guanyat molt, i no l’importava fer un favor a un nen. Li va dir l’adreça, i als pocs minuts havien arribat a la ciutat de Barcelona.



La ment del Dídac estava donant voltes, com podria ser que cap número de telèfon que havia marcat, no coincidís amb els dels pares? Mirà el GPS del cotxe que posava que tardarien una estona a arribar-hi, perquè hi havia molt de trànsit, i llavors ell, es va posar a dormir als seients de darrere.



Passada una estona, el taxista va dir:

- Ja hi som. No vec cap casa per aquí prop. Estàs segur de que m’has dit bé l’adreça? No passa res si t’has equivocat, encara no he arribat als 42 euros, i estic decidit a ajudar-te.



- Doncs senyor, jo pense que aquesta és l’adreça. No puc haver-me equivocat. Si està dispost a ajudar-me, pot baixar amb mi i buscar la meva casa? Ha d’estar per aquí.



El taxista va accedir, i en Dídac, li va contar el que li havia passat amb els telèfons dels seus pares.



- No pot ser que eixos números no pertanyen a ells. Els recorde perfectament, i no m’he equivocat.



- Entenc el que em dius. Amb el meu telèfon pots tornar a provar.



El Dídac tornà a marcar el número de la seva mare, i va sonar el mateix que des del mòbil d’aquell home a l’aeroport. Va trucar al pare, i va obtindre el mateix resultat que abans.



Ara eren el noi i el taxista torbats. Van estar mig hora buscant la casa del noi per allí prop, i van veure el col·legi i el parc al que sempre anava amb els seus amics. Però la seva casa havia desaparegut, com si un ovni se l’hagués emportat a Mart, i amb ella els seus pares. Tot era negre, semblava que hi faltava color. Era molt de nit, però encara així, en Dídac recordava el seu carrer com un carrer alegre, ple de colors, i ara no quedaven eixos colors.



Passada una hora plena de dubtes asseguts al cotxe, el taxista va oferir al nen d’anar a dormir a casa seva per eixa nit, i a l’endemà anar als mossos, a veure què podien fer.



No van trigar molt a arribar a casa del conductor, i entre ells es va crear un vincle increïblement fort, el taxista sentia pena pel noi, i en Dídac es sentia molt còmode amb aquell home.



En arribar-hi, en Dídac va tenir una sensació d’estar entrant al paradís. La calidesa de l’entorn va sorprendre al jove. Les llums suaus dels fanals que il·luminaven el camí cap a l’entrada i l’aroma fresc del jardí impregnava l’aire. Detalls petits, com fulles cruixents a sobre l’herba i els gats jugant, capturaren l’atenció del nen.



Dins de la casa, un saló preciós i acollidor mostrava una vida plena d’històries. Fotografies de moments feliços i un mapa del món ple de senyals que indicaven records, decoraven les parets. Mentre el noi seia a una cadira de fusta, la càlida llum del foc creava un ambient reconfortant i segur.



Tot i la bellesa de la casa (i l’amabilitat del conductor), la tristesa i els nervis van impedir en Dídac dormir en tota la nit. On eren els seus pares? On era la seva casa?

Havien passat ja un total de 5 hores des que havia arribat amb l’avió, i ja era a casa del taxista, en Joan.